La ciutat és la gent

Artículo publicado en el monográfico "Cómo la UE puede volver a enamorar" de Beers and Politics en noviembre de 2017 El debate sobre el déficit democrático de la Unión Europea es antiguo, pero se ha centrado mayoritariamente en la falta de control democrático de las decisiones tomadas por la Comisión Europea o por el Consejo de la Unión. Por ello, las sucesivas reformas de los tratados han hecho hincapié en el mayor control del Parlamento Europeo de las decisiones tomadas por el Consejo e implementadas por la Comisión, a través de la ampliación del proceso de codecisión entre Parlamento y Consejo, y de las facultades de control del Parlamento sobre la Comisión. Este modelo se ha sustentado en la voluntad de avanzar hacia una progresiva “parlamentarización” del sistema europeo, creando una lógica de  checks and balances  entre el Parlamento, la Comisión y el Consejo. Así, se ha avanzado siempre bajo la premisa de que el déficit democrático de la Unión sólo podía subsanar

Intervenció a la #Marató21D organitzada per Ideograma a la Fàbrica Lehmann dissabte 25 de novembre de 2017. Les eleccions del 21 de desembre, per si soles, no solucionaran el laberint català. No hi ha una "solució democràtica" al conflicte polític actual. Només hi pot haver una "solució política" . Sense un replantejament polític de totes les forces, i especialment d'ERC i del PDCat, no hi ha sortides viables al laberint. A Catalunya hem posat el carro (el poble) davant dels bous (els líders polítics). I així resulta impossible avançar. La democràcia, en un país dividit, porta al bloqueig. La democràcia no ho pot tot. L'expressió de preferències, per si sola, no resol el conflicte. La democràcia necessita la política per resoldre els conflictes.  Com va deixar escrit el politòleg Bernard Crick a "En defensa de la política":  "La democràcia, si es concep aïllada i com una qüestió de principi, significa la destrucció de la política&quo

"El millor profeta del futur és el passat" Lord Byron Segons Jaume Vicens Vives, amb el poder -representat pel minotaure- "hi ha pobles que hi estan familiaritzats, altres que no saben com fer-s'hi" i "aquest darrer és el cas històric de Catalunya". En la seva interpretació històrica -que comparteixo- els catalans patim "una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques". No manquen raons històriques que ho expliquen, segons Vicens: després d'haver construït un imperi en l'època medieval   "els catalans teníem una llarga experiència del poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem". I anàrem fent, durant els segles XVI i XVII, amb un notable grau de sobirania però havent perdut ja totes les palanques