Del seny al "tot o res"

Segons Jordi Pérez i Ballestar, citat per Jaume Vicens Vives a "Notícia de Catalunya", "les quatre possibilitats de l'actitud típicament catalana davant la realitat" són: el seny, l'embadaliment, la rebentada i el tot o res.

El seny, "el just capteniment", "adquirit a través de la possessió d'una terra aspra i de la perfecció de l'eina en el treball", és "una tendència al compromís, amb perill de derivar cap al cofoisme conformista". El català, segons Vicens Vives, "adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable"

A l'extrem oposat hi trobem "l'arrauxament": "ens deixem portar per la passió, sense sospesar les realitats ni mesurar-ne les conseqüències (...) el nostre sentit d'ironia falla, sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental" fent de l'arrauxament "la base psicològica del tot o res". "Les rauxes, però, són transitòries (...) després de la riuada, canalitzem les aigües i refem els horts".

Què podem dir, però, de l'embadaliment? L'embadaliment és la sorpresa davant allò que no podem copsar, que se'ns escapa.

"Si el nou món ens plau, quedem captivats per la imatge mental que desvetlla. Estem encisats." "Seguim amb entusiasme i delit darrere les banderes de l'encís (...) Traiem forces de flaquesa i ens fem admirar de tothom per la força de les nostres mobilitzacions col·lectives. I així marxem endavant, irresistibles, eufòrics, capaços d'abastar la lluna. Ens fem valer i ens inflem amb un orgull ingenu i sa. En aquests instants ens sentim els millors homes del món" 

"Quan la realitat ens desplau, sorgeixen l'enyor i la rebentada". L'enyor d'allò que ens va captivar i que ara ens manca (L'Espanya que ens entenia), ens porta a refugiar-nos en allò més proper i conegut, generant "entusiasmes incomprensibles vers les coses més menudes o impensades". A mesura que aquest "enyor" es converteix en "flamarada" fa possible "la crítica humiliadora de la rebentada", "la manifestació de la desconfiança contra l'engany". La seva primera expressió en aquesta darrera etapa va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010. Totes les grans manifestacions posteriors són conseqüència d'aquella.

L'enyorança i la rebentada ens porten al "deseiximent", a "dir prou!". Segons Vicens Vives "podríem bastir una teoria sobre la influència del prou! en la nostra història (...) quan ens hem tancat de banda, no ha estat possible de fer-nos avançar ni recular". Aquest moment de "deseiximent" ha preparat el terreny a l'actitud del "tot o res" però el més greu -segons l'autor gironí- és que "generalment hem dit prou! en el moment pitjor, quan la conjuntura ens era desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la nostra força o de la nostra raó." És a dir, triem el pitjor moment per dir prou. No aprofitem les oportunitats quan venen, creient que podem crear l'oportunitat tots sols.

Vicens Vives deia que no podíem dir "som així i sempre serem així" però proposava com a remei l'ensenyament i la qualitat de la informació "perquè la informació dóna sentit de la responsabilitat, i aquest és el millor antídot contra l'embadaliment i la rebentada". 

Vicens escrivia això molt abans de l'existència de les xarxes socials, i fins i tot abans de l'era de la televisió. És a dir, abans de descobrir que l'era de la informació no ha fet altra cosa que reforçar les tendències de la psicologia col·lectiva, enlloc de moderar-les.