dimecres, de febrer 10, 2016

La meva experiència a Maristes-Sants

Jo també vaig anar als Maristes de Sants. Entre 1985 i 1993, tota l'EGB. Amb 13 anys vaig decidir no continuar el BUP a Maristes Les Corts. Vaig decidir marxar. De fet, podria dir que en vaig fugir.

Jo no vaig patir abusos sexuals ni en vaig veure. Però sí que vaig presenciar altres tipus d'abusos. Abusos d'autoritat, abusos psicològics, violència física i verbal. L'ambient a Maristes era molt agressiu. I no per part d'un o dos professors, sinó de molts. Per això vaig decidir marxar. La primera gran decisió de la meva vida. I una de les millors.

L'agressivitat de Maristes sempre l'he guardat en el record. A mi mai em van pegar i només vaig haver d'aguantar les bronques col·lectives. Jo era un bon nen, un bon estudiant i, per tant, no era objecte directe d'aquella violència. Però la vivia amb una profunda sensació d'injustícia. No ho suportava. No ho entenia.

Estem parlant, per exemple, de cops amb un pal de fusta a nens de 7, 8 o 9 anys. Era una violència tolerada, evidentment, per part de la direcció del col·legi. I potser també per part d'alguns pares que en podien tenir coneixement. Enmig estàvem els nens, que callàvem i no ho explicàvem a casa, uns nens que no enteníem res. O pitjor, que ens semblava "normal" el que passava perquè allò era la nostra "normalitat". Nens (perquè encara no hi havia nenes al meu curs) que vàrem créixer amb por, amb temor, amb pànic fins i tot. Pànic a que la fúria d'alguns professors caigués sobre nosaltres. Alguns nens, evidentment, reaccionaven també amb agressivitat. Recordo perfectament a un d'aquests nens i la "pallissa" que va rebre a segon d'EGB del professor B. Encara recordo el cognom d'aquell nen.

Violència al cicle inicial de la EGB! Violència al cicle mitjà, on només hi havia un oasi, el de la professora E., i violència al cicle superior, tot i que menys. No sé si perquè el col.legi va començar a canviar o perquè el professorat era diferent. La fúria d'alguns professors no només conduïa a càstigs físics, sinó que generava un ambient de terror: cops als armaris, objectes llancívols, fins i tot algún teclat d'ordinador trencat...

I això em porta a parlar d'A.F.. O d'AR-FA, com deia a l'intèrfon de l'aula d'informàtica que tenia en un soterrani del carrer Jocs Florals, on fins i tot hi havia un lavabo amb fil musical... Ahir els diaris explicaven que ha sigut denunciat per un exalumne per un episodi que va passar en unes colònies de setmana santa a Castell de l'Areny. Avui ja estem parlant d'una denúncia per violacions repetides, al llarg de molts anys, dins i fora de l'escola. I encara una altra, al llarg de tot un curs. Tot això en una època que coincideix amb els meus anys a Maristes.

Jo hi era a les colònies de Castell de l'Areny. Devia ser la setmana santa de 1989 o 1990. Recordo el càstig: a mitja nit uns nois són castigats a córrer sota la pluja. Als altres ens van tancar la llum per a que seguíssim dormint. Després van tornar i van anar directes cap a les dutxes. Jo no vaig veure res més. Només vaig sentir la veu d'A.F.

Vaig anar a moltes colònies amb ell i amb I.C., entre 1987 i 1993. M'encantava el seu Lada Niva de color vermell. Era un tipus intel·ligent i simpàtic. Reia, feia jocs de mans, tenia maneres de bon vivant, amb el seu puret i sense samarreta de bon matí. L'últim dia de colònies sempre venia el seu amic, que portava l'equip de so per a la festa, i passava la última nit a la casa. Treballava com a tècnic en una cadena de televisió.  A.F. desprenia un magnetisme especial. Però també podia ser un ogre quan s'enfadava. La seva fúria semblava infinita. No puc dir res més. Mai vaig veure res més. Però llegint les notícies d'aquests dies no puc parar-hi de pensar. Després de llegir el testimoni de les dues  víctimes de violacions, m'esborrona pensar en el laboratori de fotografia del col·legi i en l'aula d'informàtica del carrer Jocs Florals...

Jo, com tots, volia anar a 5ºA per fer Jesucristo Superstar. I vaig ser un dels "afortunats". Vaig fer d'apòstol però no vaig arribar a la categoría de Judes, ni molt menys de Jesucrist "Si he de morir/ dime si es por qué/ he de ser mejor/ de lo que fui..." cantava Camilo Sexto. I tots els altres responíem "todos los problemas se sumergen/ en el vino al tiempo de cenar/ de cenar...". Abans, Maria Magdalena havia rentat els peus del Crist "yo sé que nada va a pasar/ todo estará en paz...duerme bien/ duerme bien/ con el sueño podrás olvidar".

Aquell curs (1989-90) va ser el primer any en què dues nenes de la primera promoció mixta del col·legi participaven en el Jesucristo Superstar en el paper de Maria Magdalena. Dues nenes de tercer d'EGB.

M'hi ha fet pensar la notícia  que es publicava ahir sobre la denúncia que ha fet C. contra M.M., professor de tercer d'EGB, per abusos. Devia ser una de les primeres nenes que hi va haver al col·legi. M'he quedat sense paraules.

El problema dels Maristes de Sants, però, no era només A.F., o M.M. El problema era estructural.

El problema era l'agressivitat i la violència que es vivia i respirava al centre. Un ambient que segurament va fer més invisibles els casos d'abusos sexuals que ara es denuncien. Un ambient de por i silenci. D'un silenci eixordidor que probablement va generar impunitat i no va permetre escoltar els crits de les víctimes. Uns crits que avui, 25 o 30 anys més tard, ens fan emmudir.

Això és tot el que puc dir. Ni més, ni menys. Vaig passar 8 anys als Maristes de Sants. Va ser una mala experiència. Sempre havia pensat, però, que aquella mala experiència era fruit d'un determinat moment, amb professors que seguien aplicant als anys 80 uns mètodes que havien patit els nostres pares. Ara he pres consciència que era molt pitjor que això.

No conec els Maristes d'avui, però la reacció del col·legi davant l'escàndol, fins ara, és clarament insuficient i molt preocupant. En tot cas, el passat pesa molt. El passat sempre torna. El passat mai s'esborra.