dimecres, de maig 22, 2013

Euroescepticisme: el mal que ve de França?

Article publicat al diari digital 50x7 el 21 de maig.

Aquest mes de maig s’ha fet públic l’estudi anual del Pew Research Center sobre l’opinió política dels europeus, evidenciant que  l’opinió positiva dels europeus en relació a la Unió Europea no para de caure. En només un any el suport a la UE entre els europeus ha caigut del 60 al 45%.


Però el creixement de l’euroescepticisme no és igual a tots els països, i afecta molt especialment França, on els crítics amb la UE ja són majoria, havent crescut aquest any d’un 40 a un 58%. Avui, doncs, gairebé 6 de cada 10 francesos es mostren contraris al projecte polític europeu. I quasi 8 de cada 10 consideren que la integració econòmica europea perjudica l’economia. Uns nivells d’euroescepticisme només comparables als que es declaren a Gran Bretanya. Sembla clar que amb una opinió pública tant contrària a la Unió Europea, serà difícil que França recuperi una posició de lideratge dins de la Unió.

França ha exercit sempre, segons la seva situació política i opinió publica interna, de motor o de fre de la construcció europea. No hem d’oblidar que van ser els francesos, i molt especialment les divisions en el si del socialisme francès, els que van provocar el fracàs de la Constitució Europea de 2005. Un fracàs que va retardar més de dos anys l’adopció de canvis fonamentals per al bon funcionament de la Unió i que potser ens haurien estalviat alguns dels maldecaps que avui estem vivint.

El fracàs de la Constitució de 2005 va ser, fonamentalment, un fracàs francès, i el seu NO al referèndum va suposar el declivi definitiu de França com a motor del projecte europeu. Alemanya en va prendre nota, i la cancellera Merkel -elegida pocs mesos després del fracàs de la referèndum francès- ha exercit sense complexos la primacia europea, amb la convicció que no podia refiar-se de la voluntat europeista dels francesos.

L’euroescepticisme a França creix a dreta i esquerra, des del Front Nacional al Front d’Esquerres i comença a afectar greument el Partit Socialista. Un euroescepticisme que comença a arribar, per primer cop, a Espanya, el segon país que més ha vist caure els suport a la UE en el darrer any, d’un 60 a un 46%. Una davallada que contrasta amb el consistent europeisme italià, que manté un suport a la Unió del 58%.

L’euroescepticisme francès i espanyol pot ser comprensible per la situació de greu crisi econòmica, però ni espanyols ni francesos es poden permetre trencar amb la Unió. En aquest sentit, les eleccions europees de l’any vinent poden ser la darrera oportunitat per redreçar el projecte europeu.


dilluns, de maig 20, 2013

Podrem votar el President d'Europa?

(Article publicat al diari digital 50x7 el passat 14 de maig)

El 25 de maig de 2014 se celebraran eleccions europees i, per primer cop a la història, es planteja que els partits europeus designin el seu candidat a presidir la Comissió Europea, i alguns partits europeus ja han anunciat que presentaran el seu candidat comú.

En aquestes eleccions, però, no hi haurà candidatures transeuropees. És a dir, els electors seguirem votant llistes nacionals, però sabrem que si votem un partit o un altre, estarem votant un determinat candidat a presidir la Comissió. És a dir, s’establirà una relació directa entre el vot de l’elector i l’elecció del “govern” d’Europa, com el que existeix a nivell nacional en un sistema parlamentari, en el qual votem uns diputats sabent que estem votant a un determinat candidat per a presidir el govern.

Aquesta novetat no és en absolut menor. El “dèfict democràtic” de les institucions europees s’ha agreujat en els darrers anys per la cessió de sobirania nacional en matèria de política monetària i fiscal a les institucions comunitàries, perquè aquesta “comunitarització” de la política econòmica no ha anat acompanyada de l’elecció democràtica directa de les institucions que prenen les decisions.
Actualment, el Parlament Europeu té una certa capacitat per controlar les polítiques que decideix la Comissió i el Consell Europeu, i pot arribar a vetar decisions importants de les institucions de govern de la Unió Europea, com ara el pressupost comunitari, tal i com hem  comprovar recentment.  Però, a la pràctica, la Comissió està formada per dirigents polítics elegits pels governs nacionals.

La possibilitat d’elegir el cap de l’executiu comunitari a través de les eleccions al Parlament Europeu pot començar a canviar aquesta lògica  ”consensual” que fins ara ha caracteritzat la política europea, i entrar en una nova etapa en què s’estableixi una lògica de govern-oposició entre la Comissió i el Parlament, que permetria fer possible que els ciutadans votem entre programes de govern diferents i alternatius.

Les eleccions de 2014 poden ser, doncs, les primeres eleccions en què podrem decidir sobre el futur de la política europea. Podrem decidir si volem continuar amb les polítiques d’austeritat que fins ara ha impulsat la Comissió Europea -amb una clara majoria de centra-dreta- o si apostem per un canvi de política econòmica, orientat cap al creixement i la creació d’ocupació, tal i com proposen els principals partits del centre-esquerra: el Partit Socialista Europeu i el Partit Verd Europeu.

Nou govern italià: democràcia o tecnocràcia?

(Article publicat al diari digital 50x7 el passat 7 de maig).


El nou govern italià, presidit per Enrico Letta, vice-secretari del Partito Democratico, torna a posar sobre la taula el debat entre tecnocràcia i democràcia. És més democràtic aquest govern, que el govern Monti? La celebració d’eleccions el passat mes de febrer, converteix el Govern Letta en un govern més legitimat democràticament que el Govern Monti? Era el Govern Monti realment un govern tecnocràtic?

Tots dos governs han estat elegits amb un ampli suport del Parlament. Tots dos governs han rebut els vots dels dos grans partits, el Partito Democratico i el Popolo della Libertà.  I tots dos tenen un cap de govern que prové de la família política que té majoria a la cambra: el centre-dreta en el cas de Monti, el centre-esquerra en el cas de Letta. Quina és, doncs, la diferència entre el govern tecnòcrata de Monti i el govern de gran coalició -governíssimo en diuen a Itàlia- de Letta? La única diferència substancial és que el Govern Letta inclou dirigents dels principals partits italians i està format per menys independents. És, per tant, més “democràtic”? O més “polític”?

Sovint considerem que una “gran coalició” suposa una certa “traïció” al vot popular, i el considerem menys “democràtic” que un govern “de partit”. Però no estarem confonent permanentment la democràcia amb un sistema majoritari -o presidencialista- que ofereix el govern a un sol partit -o a una sola persona- per aplicar el seu programa? Quan demanem un govern democràtic sorgit de les urnes no estem demanant un govern fort d’un sol color? En un sistema presidencialista tot és més fàcil. Hi ha un sol guanyador a qui li donem tot el poder per aplicar un programa. Però els sistemes parlamentaris són molt més complicats, i més plurals també. Per tant, més democràtics.

No ens hauria de fer por, per tant, admetre que la democràcia parlamentària no és una ciència exacta, i que sovint dóna uns resultats que han de ser necessàriament interpretats per les forces polítiques que els ciutadans han votat. És més, davant de la tendència a “totalitzar” i “sacralitzar” la democràcia, com fa el Moviment 5 estrelles -que parla de traïció a la voluntat popular per la formació d’un govern de gran coalició- hauríem de defensar la política fins i tot enfront la democràcia. Com ens recorda el politòleg Bernard Crick en un llibre ja clàssic  En defensa de la política: “La política ha de ser defensada fins i tot de la democràcia, com a mínim perquè qualsevol idea clara i pràctica ha de ser defensada davant la vaguetat i les imprecisions”.