dimarts, de desembre 10, 2013

La política serà europea o no serà


Intervenció al Taller de Política, 16 de novembre de 2013

Començaré amb una petita provocació: com sabeu, les eleccions al Parlament Europeu són les eleccions democràtiques més importants del món després de les eleccions al parlament de la Índia. Són cridats a les urnes gairebé 400 milions d'europeus, quasi el doble dels ciutadans nord-americans cridats a elegir el President i el Congrés dels Estats Units d'Amèrica.

Tot i la baixa participació de l'any 2009 (un 43%), més de 160 milions d'europeus van exercir el seu dret a vot, més que a les eleccions presidencials americanes de 2008 i 2012, quan van votar entre 125 i 135 milions de ciutadans americans. En ambdues eleccions el candidat guanyador, Barack Obama, va obtenir entre 65 i 70 milions de vots. Un resultat similar al que va obtenir el PPE a les eleccions al Parlament Europeu de 2009: més de 60 milions de sufragis. Si José Manuel Durao Barroso, el candidat del PPE en aquelles eleccions, hagués fet campanya activa per tots els països de la Unió, podria haver sigut investit amb el mateix vot popular, en termes absoluts, que Barack Hussein Obama.

En aquelles eleccions el PSE va obtenir uns 45 milions de vots, 20 milions els liberals i entre 9 i 10 milions de vots els verds i l'esquerra radical, respectivament. Malauradament, però, no és possible obtenir els resultats d'aquelles eleccions en vots absoluts. Si un busca els resultats, podrà saber els eurodiputats obtinguts i el percentatge aproximat de vots que representen, però no trobarà el nombre de sufragis exacte. Cal buscar-los, en cada una de les eleccions nacionals, a part de la dificultat que suposa que -en casos com l'espanyol- candidats elegits en la mateixa llista acabin formant part de grups parlamentaris diferents. No hi ha hagut fins ara, consciència de campanya europea. N'hi haurà l'any vinent? Sembla que sí. Però no en podem acabar d'estar segurs. Les segones eleccions més importants del món semblen no servir per gran cosa... O sí? Serà diferent aquest cop? Tenint en compte la situació política i econòmica quasi podem dir que o bé aquestes eleccions serveixen per democratitzar i polititzar la Unió Europea, o ja no hi hauran noves oportunitats.

Les eleccions de maig de 2014 són potser la última oportunitat, com afirma Martin Schulz en el seu darrer llibre, per polititzar i democratitzar la Unió Europea. Però potser són també una de les darreres oportunitats per salvar la política democràtica a Europa.

No podem perdre de vista que el creixent euroescepticisme no deixa de ser una manifestació més d'un profund malestar democràtic europeu que també s'expressa a nivell nacional. El politòleg holandès Peter Mair (2006), per exemple, vincula el creixement de l'euroescepticisme amb un moviment d'escepticisme polític més de fons arreu d'Europa, també a nivell nacional, de manera que es fa cada vegada més difícil distingir entre quines causes de l'escepticisme polític tenen a veure realment amb Europa i quines són de caràcter nacional. En aquest sentit, per exemple, es fa difícil dir en quina mesura el rebuig francès i holandès a la Constitució Europea de 2005 era una mostra genuïna d'euroescepticisme o va ser una forma d'expressió del malestar democràtic que vivien les dues societats des de l'any 2002, quan Jean Marie Le Pen -líder del Front Nacional- va passar a la segona volta de les presidencials franceses i el populista xenòfob Pim Fortuny es va convertir en la tercera força del parlament holandès poc abans de ser assassinat per motius ideològics.

L'espai polític europeu i els espais polítics nacionals es troben, per tant, molt interrelacionats. La crisi democràtica no només afecta a la Unió Europea sinó a les democràcies  nacionals, que es veuen afectades per profundes transformacions en el seus respectius mapes polítics. 
Aquesta crisi s'expressa tant en països del centre del sistema europeu, com Àustria i Holanda, com en països de la perifèria, com Grècia. De manera que es fa difícil afirmar que existeix una fractura política entre el nord i el sud de la Unió, o entre el centre i la perifèria.

Podríem afirmar, per tant, que la crisi democràtica de la Unió Europea és l'altra cara de la moneda de les crisis democràtiques que es produeixen a nivell nacional. Tot i que la seva expressió i les seves conseqüències puguin ser diferents, les causes profundes del malestar democràtic són les mateixes, o molt similars, i estan relacionades amb la pèrdua de poder transformador per part de les institucions polítiques en un context de globalització política i econòmica.

Tothom parla avui del creixement del populisme a les eleccions europees de l'any vinent però això no hauria de ser notícia. El problema és que el populisme obté, des de fa anys, entre el 15 i el 30% dels vots a les eleccions nacionals de diversos països. Per tant, no és tant estrany que l'any vinent assoleixi aquest percentatge a les eleccions al Parlament Europeu. Podríem dir que de la mateixa manera que les democràcies nacionals sobreviuen a forces polítiques populistes també ho pot fer la Unió Europea, però amb una diferència substancial: A nivell nacional, existeix un debat polític consolidat i uns partits polítics forts. A nivell europeu, no. I aquest és l'autèntic repte de les eleccions de l'any vinent. El repte de superar el "dèficit democràtic" de les institucions europees. Però què entenem per "dèficit democràtic"?

El dèficit democràtic de la UE

Seguint la definició de Follesdal i Hix  (2006), el que entenem per "dèficit democràtic de la UE" inclou cinc conjunts principals d'afirmacions:

1. Les decisions de la UE les prenen principalment actors executius (ministres dels Estats en el Consell i els Comissaris) que no estan sotmesos al control parlamentari nacional.
2. El Parlament Europeu és massa dèbil. L'increment dels seus poders no ha compensat suficientment la pèrdua del control parlamentari nacional ja que el Consell segueix dominant al Parlament Europeu i els ciutadans no estan tant ben connectats amb el Parlament Europeu com ho estan amb els parlaments nacionals.
3. No hi ha "eleccions europees" perquè els ciutadans no poden votar sobre polítiques de la UE, excepte en els referèndums periòdics sobre l'adhesió de la UE o la reforma dels tractats, ja que les eleccions europees no tracten sobre Europa sinó sobre temes de política nacional.
4. La UE és massa distant, massa tecnocràtica en el seu funcionament i poc comprensible per al ciutadà europeu, acostumat al funcionament de la democràcia parlamentària nacional a través de partits polítics que competeixen per assolir el govern a través de candidats ben definits per encapçalar els governs.
5. La UE ha patit una "deriva política", aprovant polítiques que no reben el suport de la majoria de ciutadans en molts estats membres (o fins i tot de la majoria dels seus governs).
I com es pot resoldre aquest dèficit?

Hi ha una primera escola de pensament, desenvolupada després de l'aprovació del Tractat de Maastricht, que considera que la UE té un problema de "input legitimacy". És a dir, un problema de "legitimitat d'elecció". En conseqüència, la UE no és democràtica perquè els processos de decisió no són oberts a la participació ciutadana a través d'òrgans de democràcia representativa com els que existeixen a nivell nacional. En aquest cas, el "dèficit democràtic" es resoldria atorgant més poders al Parlament Europeu i "polititzant" la seva elecció en el marc d'un debat entre partits polítics europeus que construís una dinàmica govern-oposició com les que existeixen a nivell nacional.

Una segona escola de pensament, desenvolupada a finals dels anys 90, considera que la UE té un problema de "output legitimacy". És a dir, la UE estaria més legitimada sí assegurés un sistema de governança eficaç i proveís béns públics als europeus. Per tant, si volem legitimar la UE, el que han de fer les institucions comunitàries és resoldre els problemes econòmics dels europeus. En paraules de Tony Blair, "Europe has to deliver".

Finalment, una tercera escola, la dels comunitaristes, té una aproximació molt diferent a les dues anteriors i defensa la tesis que el problema de legitimitat de la Unió és que no existeix un demos europeu. I que sense la existència prèvia d'aquest demos no hi pot haver ni democràcia, ni democratització ni regla de la majoria a nivell europeu.

Prenent com a base aquestes tres explicacions sobre el "dèficit democràtic" de la Unió Europea i posant-les en relació amb el malestar democràtic a nivell nacional, la politòloga nord-americana Vivien A. Schmidt ha conceptualitzat molt encertadament el problema contraposant l'existència d'un sistema de "politics without policies" a nivell nacional i de "policies without politics" a nivell europeu.

Schmidt (2013) defineix el sistema polític europeu com un sistema de "policies without politics", en la mesura que és un sistema que produeix una gran quantitat d'outputs, de  "polítiques públiques", sense debat polític previ, sense "política", tal i com l'entenem a nivell nacional. Es prenen importants decisions de polítiques públiques, sobretot a nivell econòmic, sense una deliberació política prèvia que vagi més enllà dels interessos nacionals. Per contra, a nivell nacional es produeix el fenomen invers:  un sistema de "politics without policies". És a dir, un sistema polític que discuteix molt però que no té les eines per convertir aquest debat polític en polítiques públiques efectives, en la mesura que es troba limitat per la superestructura europea. I és en aquest sentit que la crisi de l'euro ha exacerbat la crisi democràtica, tant a la Unió Europea com a la majoria de països que pertanyen a la Unió.

Amb la crisi han aparegut nous problemes de gestió macroeconòmica, i els ciutadans han sigut conscients que aquests nous problemes només podien tenir una solució transnacional, a través de les institucions europees i dels organismes de cooperació multilaterals entre les principals economies del món. En conseqüència, els ciutadans i l'opinió pública ha generat noves demandes als governs i a les institucions europees, a les quals no sembla que hi estiguin responent positivament.

Per tant, podríem afirmar que l'actual creixement de l'euroescepticisme i de la desconfiança en les institucions europees fa que ens enfrontem a una crisi que pot ser explicada des de les tres perspectives que hem apuntat. 

Avui els europeus han perdut la confiança en la Unió Europea perquè no s'hi senten representats (input legitimacy) i perquè consideren que les institucions de la UE no estan resolent els seus problemes (output legitimacy). I potser el pitjor és que no saben com sortir d'aquest atzucac perquè no tenen la percepció de pertànyer a un demos europeu, a una comunitat política capaç de transformar la situació social i econòmica, i les busquen, per tant, en l'àmbit nacional, donant suport a forces polítiques de caire més o menys nacionalista.

Si la Unió Europea estigués resolent positivament la crisi econòmica i financera, aquesta capacitat resolutiva hauria incrementat la seva "legitimitat per resultats", que alhora serviria per cobrir el dèficit de "legitimitat d'elecció" o fins i tot per crear un "espai de legitimació" que permetria fer elegir democràticament aquell que s'hauria guanyat la legitimitat resolent positivament els problemes econòmics dels europeus, tot i no haver sigut elegit prèviament de forma democràtica. Però sense aquest espai de legitimació per resultats sembla molt difícil fer avançar la democratització i politització de la Unió.


Ara bé, no ens queda cap altra alternativa. Caldrà polititzar les institucions i les polítiques europees si volem salvar la política, perquè a nivell nacional avui ja no és possible fer política més enllà de l'administració diligent dels recursos disponibles. Es pot gestionar millor o pitjor, però no es pot fer una política diferent. 

Hem de concloure, per tant, que la política serà Europea o no serà i que Europa serà política o no serà.  

dimecres, de maig 22, 2013

Euroescepticisme: el mal que ve de França?

Article publicat al diari digital 50x7 el 21 de maig.

Aquest mes de maig s’ha fet públic l’estudi anual del Pew Research Center sobre l’opinió política dels europeus, evidenciant que  l’opinió positiva dels europeus en relació a la Unió Europea no para de caure. En només un any el suport a la UE entre els europeus ha caigut del 60 al 45%.


Però el creixement de l’euroescepticisme no és igual a tots els països, i afecta molt especialment França, on els crítics amb la UE ja són majoria, havent crescut aquest any d’un 40 a un 58%. Avui, doncs, gairebé 6 de cada 10 francesos es mostren contraris al projecte polític europeu. I quasi 8 de cada 10 consideren que la integració econòmica europea perjudica l’economia. Uns nivells d’euroescepticisme només comparables als que es declaren a Gran Bretanya. Sembla clar que amb una opinió pública tant contrària a la Unió Europea, serà difícil que França recuperi una posició de lideratge dins de la Unió.

França ha exercit sempre, segons la seva situació política i opinió publica interna, de motor o de fre de la construcció europea. No hem d’oblidar que van ser els francesos, i molt especialment les divisions en el si del socialisme francès, els que van provocar el fracàs de la Constitució Europea de 2005. Un fracàs que va retardar més de dos anys l’adopció de canvis fonamentals per al bon funcionament de la Unió i que potser ens haurien estalviat alguns dels maldecaps que avui estem vivint.

El fracàs de la Constitució de 2005 va ser, fonamentalment, un fracàs francès, i el seu NO al referèndum va suposar el declivi definitiu de França com a motor del projecte europeu. Alemanya en va prendre nota, i la cancellera Merkel -elegida pocs mesos després del fracàs de la referèndum francès- ha exercit sense complexos la primacia europea, amb la convicció que no podia refiar-se de la voluntat europeista dels francesos.

L’euroescepticisme a França creix a dreta i esquerra, des del Front Nacional al Front d’Esquerres i comença a afectar greument el Partit Socialista. Un euroescepticisme que comença a arribar, per primer cop, a Espanya, el segon país que més ha vist caure els suport a la UE en el darrer any, d’un 60 a un 46%. Una davallada que contrasta amb el consistent europeisme italià, que manté un suport a la Unió del 58%.

L’euroescepticisme francès i espanyol pot ser comprensible per la situació de greu crisi econòmica, però ni espanyols ni francesos es poden permetre trencar amb la Unió. En aquest sentit, les eleccions europees de l’any vinent poden ser la darrera oportunitat per redreçar el projecte europeu.


dilluns, de maig 20, 2013

Podrem votar el President d'Europa?

(Article publicat al diari digital 50x7 el passat 14 de maig)

El 25 de maig de 2014 se celebraran eleccions europees i, per primer cop a la història, es planteja que els partits europeus designin el seu candidat a presidir la Comissió Europea, i alguns partits europeus ja han anunciat que presentaran el seu candidat comú.

En aquestes eleccions, però, no hi haurà candidatures transeuropees. És a dir, els electors seguirem votant llistes nacionals, però sabrem que si votem un partit o un altre, estarem votant un determinat candidat a presidir la Comissió. És a dir, s’establirà una relació directa entre el vot de l’elector i l’elecció del “govern” d’Europa, com el que existeix a nivell nacional en un sistema parlamentari, en el qual votem uns diputats sabent que estem votant a un determinat candidat per a presidir el govern.

Aquesta novetat no és en absolut menor. El “dèfict democràtic” de les institucions europees s’ha agreujat en els darrers anys per la cessió de sobirania nacional en matèria de política monetària i fiscal a les institucions comunitàries, perquè aquesta “comunitarització” de la política econòmica no ha anat acompanyada de l’elecció democràtica directa de les institucions que prenen les decisions.
Actualment, el Parlament Europeu té una certa capacitat per controlar les polítiques que decideix la Comissió i el Consell Europeu, i pot arribar a vetar decisions importants de les institucions de govern de la Unió Europea, com ara el pressupost comunitari, tal i com hem  comprovar recentment.  Però, a la pràctica, la Comissió està formada per dirigents polítics elegits pels governs nacionals.

La possibilitat d’elegir el cap de l’executiu comunitari a través de les eleccions al Parlament Europeu pot començar a canviar aquesta lògica  ”consensual” que fins ara ha caracteritzat la política europea, i entrar en una nova etapa en què s’estableixi una lògica de govern-oposició entre la Comissió i el Parlament, que permetria fer possible que els ciutadans votem entre programes de govern diferents i alternatius.

Les eleccions de 2014 poden ser, doncs, les primeres eleccions en què podrem decidir sobre el futur de la política europea. Podrem decidir si volem continuar amb les polítiques d’austeritat que fins ara ha impulsat la Comissió Europea -amb una clara majoria de centra-dreta- o si apostem per un canvi de política econòmica, orientat cap al creixement i la creació d’ocupació, tal i com proposen els principals partits del centre-esquerra: el Partit Socialista Europeu i el Partit Verd Europeu.

Nou govern italià: democràcia o tecnocràcia?

(Article publicat al diari digital 50x7 el passat 7 de maig).


El nou govern italià, presidit per Enrico Letta, vice-secretari del Partito Democratico, torna a posar sobre la taula el debat entre tecnocràcia i democràcia. És més democràtic aquest govern, que el govern Monti? La celebració d’eleccions el passat mes de febrer, converteix el Govern Letta en un govern més legitimat democràticament que el Govern Monti? Era el Govern Monti realment un govern tecnocràtic?

Tots dos governs han estat elegits amb un ampli suport del Parlament. Tots dos governs han rebut els vots dels dos grans partits, el Partito Democratico i el Popolo della Libertà.  I tots dos tenen un cap de govern que prové de la família política que té majoria a la cambra: el centre-dreta en el cas de Monti, el centre-esquerra en el cas de Letta. Quina és, doncs, la diferència entre el govern tecnòcrata de Monti i el govern de gran coalició -governíssimo en diuen a Itàlia- de Letta? La única diferència substancial és que el Govern Letta inclou dirigents dels principals partits italians i està format per menys independents. És, per tant, més “democràtic”? O més “polític”?

Sovint considerem que una “gran coalició” suposa una certa “traïció” al vot popular, i el considerem menys “democràtic” que un govern “de partit”. Però no estarem confonent permanentment la democràcia amb un sistema majoritari -o presidencialista- que ofereix el govern a un sol partit -o a una sola persona- per aplicar el seu programa? Quan demanem un govern democràtic sorgit de les urnes no estem demanant un govern fort d’un sol color? En un sistema presidencialista tot és més fàcil. Hi ha un sol guanyador a qui li donem tot el poder per aplicar un programa. Però els sistemes parlamentaris són molt més complicats, i més plurals també. Per tant, més democràtics.

No ens hauria de fer por, per tant, admetre que la democràcia parlamentària no és una ciència exacta, i que sovint dóna uns resultats que han de ser necessàriament interpretats per les forces polítiques que els ciutadans han votat. És més, davant de la tendència a “totalitzar” i “sacralitzar” la democràcia, com fa el Moviment 5 estrelles -que parla de traïció a la voluntat popular per la formació d’un govern de gran coalició- hauríem de defensar la política fins i tot enfront la democràcia. Com ens recorda el politòleg Bernard Crick en un llibre ja clàssic  En defensa de la política: “La política ha de ser defensada fins i tot de la democràcia, com a mínim perquè qualsevol idea clara i pràctica ha de ser defensada davant la vaguetat i les imprecisions”.

dimarts, d’abril 02, 2013

Los ahorradores españoles y el espejo chipriota


Aquí teniu l'article que em van publicar a Agenda Pública, el passat dimarts 26 de març.

El sistema financiero de Chipre está en una situación de quiebra. ¿Pero qué debe hacer la Unión Europea y el resto de Estados miembros de la Unión Económica y Monetaria? ¿Salvar a los bancos chipriotas? ¿Dejar caer los bancos pero salvar a los depositantes? ¿Permitir que los grandes depositantes pierdan sus ahorros para que los pequeños ahorradores los puedan salvar?

Estas son las preguntas que llevan semanas encima de la mesa de los ministros de Economía de la zona Euro y que se resolvieron el sábado 16 de marzo con la tasa excepcional del 6.75% a los depósitos de menos de 100.000 euros y del 9.99% a los depósitos superiores, revisada a posteriori para dejar exentos a los depósitos inferiores a los 20.000 euros, y vuelta aún a revisar para dejar exentos a todos los depósitos inferiores a los 100.000 euros y terminar aplicando una "tasa" de hasta el 30% en los depósitos superiores a los 100.000 euros.

Se ha escrito que la "tasa sobre los depósitos" que se quiere aplicar es una "confiscación" de los ahorros. Pero esa argumentación parte de la premisa que los depósitos, sean de la cuantía que sean, están garantizados, y eso no es cierto. Los depósitos sólo están garantizados hasta los 100.000 euros ante un riesgo de quiebra de la entidad financiera. Y la tasa que se quiere aplicar es precisamente para evitar esta quiebra, de modo que incluso la podríamos calificar de "mal menor" si consideramos que sin el plan de rescate, probablemente como mínimo uno de los dos grandes bancos chipriotas quebraría y sus depositantes podrían perder todos sus ahorros. El plan de rescate y la tasa permitiría no sólo garantizar los depósitos inferiores a 100.000 euros, como marca la ley, sino garantizar los depósitos superiores con una pérdida de "sólo" el 30%.

Y aquí está el meollo de la cuestión: ¿por qué, en lugar de aplicar esta tasa no dejamos caer a bancos técnicamente en quiebra, los liquidamos, y garantizamos todos los depósitos hasta un máximo de 100.000 euros? ¿Por qué no garantizamos los ahorros de los pequeños depositantes y permitimos que todo aquél que tenga más de 100.000 euros pierda toda la cantidad que supera este importe? Esa es la ley que, en principio, debería imperar para todos. ¿Da miedo hacerlo? ¿Incluso nos da miedo en un contexto como el chipriota, donde la mayoría de grandes depositantes son no residentes que llevaron su fortuna a la isla para sacar provecho de su peculiar status de "paraíso fiscal" dentro de la zona euro?

Si los bancos chipriotas quebraran, se calcula que se podrían perder hasta el 60% de los depósitos. Pero eso no quiere decir que todo el mundo perdiera el 60% de lo depositado, sino que los pequeños depositantes podrían mantener el 100% de sus ahorros, y los grandes perderían hasta más del 90% en el caso que tuvieran más de un millón de euros en la isla. ¿Por qué no se ha tomado esta medida? Porque nadie ha querido, empezando por el gobierno chipriota. Un gobierno que no quiso ni tan siquiera aplicar una tasa del 15% a todos los depósitos superiores a 100.000 euros, como proponía la Comisión Europea, medida que hubiera evitado proponer inicialmente una tasa para los depósitos inferiores a esa cantidad, y que ha terminando aceptando una solucion mucho peor.

Seamos claros: el principal responsable de la actual situación de quiebra financiera en Chipre no es la troika europea, sino el gobierno chipriota, que se ha beneficiado durante muchos años del flujo de fortunas desde el exterior, principalmente de Rusia, y que ahora no quiere poner en riesgo su particular "gallina de los huevos de oro" tasando a los grandes depositantes extranjeros para poder salvar a los pequeños depositantes chipriotas y al conjunto de su sistema financiero.

Chipre está viviendo las consecuencias del pinchazo de su burbuja financiera, como también le ocurrió a Islandia, aunque con dos importantes diferencias: en Chipre no sólo están en peligro los ahorros de sus ciudadanos sino de las grandes fortunas de los no residentes, y -a diferencia de Islandia- la República de Chipre forma parte de la Unión Económica y Monetaria. De modo que los ahorradores islandeses perdieron gran parte de sus ahorros cuando el sistema quebró, pero los chipriotas esperan que el resto de europeos salvemos no sólo sus ahorros sino las fortunas de los no residentes que tienen sus depósitos en Chipre. ¿Pero es eso justo?

¿No sería más justo que los depósitos superiores a 100.000 euros, la mayoría en manos de ciudadanos no europeos, fueran grabados con una tasa, aunque sea del 20 o el 30 por cien, para "rescatar" sus propios bancos en quiebra, debido precisamente a la burbuja generada por el dinero sobrevenido al pequeño Estado insular? Eso quizás sería lo más justo, pero el gobierno chipriota se ha resisitido durante mas de una semana. Rusia, evidentemente, tampoco lo queria aceptar. Pero la alternativa a la tasa (o quita) de los grandes depositos era la quiebra. Y en una quiebra los grandes depositantes lo hubieran perdido casi todo. Pero nadie quería una quiebra, porque eso sí que sería un grave precedente para las entidades financieras del sur de Europa. 

Tampoco en España hemos permitido que ningún banco o caja de ahorros quebrase. ¿Y por qué no? Quizás hubiera sido ¿mejor? permitir la quiebra de alguna pequeña caja de ahorros, garantizando los depósitos de hasta 100.000 euros a través del Fondo de Garantía de Depósitos, que ir inyectando fondos a la entidades para evitar que nadie pierda ni un euro. ¿O no?

Porque la pregunta clave es esta: ¿estamos dispuestos a que los depositantes españoles que tengan más de 100.000 euros en sus cuentas -la mayoría empresas- pierdan su dinero? Hasta ahora nadie ha estado dispuesto. El Estado se ha gastado el dinero del Fondo de Garantía de Depósitos garantizando la viabilidad de las entidades y así garantizar todos los depósitos de forma indirecta, al margen de su cuantía. Y es con esta misma filosofía que se ha planteado el rescate bancario español.

¿Cuál era la alternativa al rescate? Probablemente la quiebra de alguna de las entidades. ¿Qué hubiera pasado con los 100.000 millones depositados en Bankia si la entidad hubiera quebrado? ¿Quién hubiera garantizado los depósitos? ¿Un Estado español sin recursos? Sin el fondo de rescate europeo muchos ciudadanos hubieran perdido sus ahorros y quizás hubiera sido imposible garantizar incluso los depósitos inferiores a 100.000 euros. Quizás el rescate público no sea la mejor opción, pero ¿estábamos dispuestos a que los clientes de Bankia soportaran en solitario la quiebra de la entidad para evitar tener que inyectar fondos públicos? También tenemos que tener en cuenta que el rescate se produce cuando otras opciones ya fracasaron ¿o hemos olvidado que Bankia salió a bolsa precisamente para no tener que inyectar fondos públicos para capitalizarla?

Desgraciadamente esta es la disyuntiva en la que nos encontramos: rescate público europeo o quiebra. Y si un banco quiebra pero su Estado no es suficientemente solvente para garantizar los depósitos, los depositantes perderían sus ahorros -como recordaba hace unos días el ministro de finanzas alemán. Eso es lo que hubiera pasado en España sin rescate bancario. Y eso es lo que se ha intentado evitar en Chipre con la "tasa" o "quita" a los depositos superiores a 100.000 euros.

La disyuntiva en Chipre no es entre asumir una perdida del 20 o el 30% sobre los ahorros o mantenerlos como hasta ahora, sino entre asumir esa pérdida o perder los ahorros. Si los chipriotas no están dispuestos a asumir esa pérdida parcial, lo más probable es que terminen perdiendo todos sus ahorros.

El caso chipriota nos obliga a mirar la realidad de frente y asumir que las ayudas públicas a la banca para mantenerla a flote han servido para salvar los depósitos. Sin esas ayudas, y sin un sistema de garantía de depósitos europeo que a día de hoy no existe, el riesgo de quiebra de algunas entidades hubiera sido muy alto, y millones de españoles hubieran podido perder sus ahorros. Debemos pues sabernos mirar bien en el espejo chipriota. 

divendres, de març 08, 2013

Un presidente para Europa

Este artículo es una contribución presentada en la conferencia "Rennaissance for Europe", organitzada por la Fundación Europea de Estudios Progresistas (FEPS) celebrada en Turín los días 8 y 9 de febreo de 2013. 



LA DEMOCRATIZACIÓN DE LA PRESIDENCIA DEL CONSEJO EUROPEO

Europa vive tiempos convulsos y ante la gestión de la actual crisis, se enfrenta a la disyuntiva de si debe seguir su desarrollo como una forma contemporánea de "imperio blando", con su centro político en Berlin, y su centro administrativo entre Bruselas y Frankfurt, o da un salto cualitativo para convertirse en una gran democracia.

El debate sobre el déficit democrático de la Unión es antiguo, pero se ha centrado mayoritariamente en la falta de control democrático de las decisiones tomadas por la Comisión Europea o por el propio Consejo de la Unión. Por ello, las sucesivas reformas de los tratados han hecho hincapié en el mayor control del Parlamento Europeo de las decisiones tomadas por el Consejo e implementadas por la Comisión, a través de la ampliación del proceso de co-decisión entre Parlamento y Consejo, y de las facultades de control del Parlamento sobre la Comisión.

Este modelo se ha sustentado en la voluntad de avanzar hacia una progresiva "parlamentarización" del sistema europeo, creando una lógica de checks and balances entre el Parlamento, la Comisión y el Consejo. Así, se ha avanzado siempre bajo la premisa que el déficit democrático de la Unión sólo podía subsanarse dotando de mayores poderes al Parlamento, que al fin debería poder elegir al Presidente de la Comisión y a su "gobierno", así como en los parlamentos nacionales las mayorías surgidas de las elecciones parlamentarias conforman una mayoría que da apoyo al gobierno nacional.

Pero esta lógica hacia la "parlamentarización" del sistema europeo ha topado una y otra vez con la lógica aplastante de la legitimidad del Consejo Europeo, formado por líderes elegidos todos ellos democráticamente en sus respectivos países. Ante la legitimidad del "Consejo Europeo", el Parlamento tiene serias dificultades para construir una legitimidad democrática propia, alternativa o complementaria a la legitimidad del Consejo Europeo. Por ello, las iniciativas encaminadas a que el Presidente de la Comisión surja de la mayoría resultante de las elecciones al Parlamento Europeo pueden estar encaminadas al fracaso, porque pretenden unir dos legitimidades débiles, la del Parlamento y la de la Comisión. Mientras la Comisión no ejerza de auténtico gobierno europeo sino de brazo ejecutor del auténtico gobierno de la Unión, que es el Consejo Europeo, la legitimidad que provenga del Parlamento Europeo no le ayudará a reforzar su posición en el entramado institucional de la Unión ni su autoridad política ante los ciudadanos europeos.

Por ello, si el auténtico gobierno de la Unión es el Consejo Europeo, formado por los jefes de Estado o de gobierno de los países miembros y que ha pasado de actuar como un "jefe de Estado colectivo" a hacerlo como un auténtico "gobierno" donde está muy claro quién manda,  lo que nos deberíamos plantear es como dotar este "gobierno" de una legitimidad democrática directa.

El Consejo Europeo ya tiene hoy una legitimidad democrática indirecta, en la medida que todos sus miembros han sido elegidos por sufragio universal directo o a través de sus parlamentos nacionales democráticamente elegidos. Pero no goza de la auctoritas de una elección democrática directa por parte de todos los ciudadanos europeos. En este sentido la elección de una presidencia estable del Consejo Europeo, ejercida desde hace más de tres años por Herman Van Rompuy, puede ser un primer paso hacia la legitimación democrática de las decisiones del Consejo, a través de la elección por sufragio universal directo del presidente del Consejo, que ejercería de Presidente de la Unión.

El actual sistema institucional de la Unión se asemeja más al sistema semi-presidencialista francés que a los sistemas parlamentarios que funcionan en la mayoría de los países europeos. En el sistema institucional de la Unión, el peso político reside en el Consejo Europeo, que ejerce en palabras de algunos analistas franceses de "Jefe de Estado colectivo". En este sistema, la Comisión ejerce un rol secundario, como brazo ejecutivo de este "Jefe de Estado" de la misma forma que en el sistema francés el gobierno y su primer ministro gozan de una legitimidad "delegada" de la presidencia de la República, que nombra directamente al primer ministro e incluso algunos de los ministros más relevantes. El gobierno debe tener una mayoría parlamentaria, evidentemente, pero esa mayoría es deudora del Presidente de la República, excepto en los casos de "cohabitación", que han desaparecido en los últimos diez años gracias al cambio constitucional que redujo el mandato de la presidencia de la República para adaptarlo al mandato de la Asamblea Nacional. Y es así como funciona hoy el sistema político europeo, con un Parlamento débil y una Comisión subordinada a quien ostenta realmente el poder político: el Consejo Europeo.

Ante esta realidad, que no ha hecho más que consolidarse progresivamente en los últimos años, cabe preguntarse cuál es la mejor manera de democratizar la toma de decisiones en la Unión: parlamentarizar el sistema intentando rebajar el poder político del Consejo Europeo, o reforzar la presidencia del Consejo a través de su elección democrática?

En mi opinión, es más fácil y eficaz la segunda opción que la primera, como nos lo muestra también la experiencia de la V República francesa. Cuando se promulgó la Constitución, en 1958, el presidente no era elegido por sufragio universal, sino a través de la elección conjunta de las dos cámaras, la Asamblea y el Senado. La primera elección de Charles De Gaulle como presidente se realizó con este método de elección indirecta y no fue hasta 7 años después, en 1965, cuando se celebraron las primeras elecciones presidenciales por sufragio directo, gracias a una enmienda constitucional promovida por el propio Presidente De Gaulle. Esas elecciones, las de 1965, fueron realmente las elecciones fundadoras del actual sistema político francés, y las que dotaron definitivamente la presidencia de la República del carácter que ha tenido durante los últimos 48 años. Sin ese cambio constitucional, los presidentes que hubieran sustituido a De Gaulle nunca hubieran gozado de la autoridad y el margen de maniobra política que han tenido. Y de ese modelo de democratización de la elección del Presidente de la República francesa, podemos sacar conclusiones de cómo dotar de una nueva legitimidad al gobierno europeo, para que pueda tener el impulso político necesario por encima de los gobiernos nacionales, convirtiéndola en una presidencia supra partes.

La actual evolución de la presidencia del Consejo Europeo, que se ha "europeizado" gracias a su estabilización en una Presidencia permanente, podría permitir que se convirtiera en una presidencia elegida democráticamente. Con el cambio establecido en el Tratado de Lisboa se ha hecho lo más difícil: "desnacionalizar" la presidencia del Consejo, eliminar su carácter rotatorio y convertir su figura de un primus inter pares a un primus supra partes. Su elección por sufragio universal le dotaría de la legitimidad necesaria y transformaría por completo el sistema político europeo.

Esta propuesta quizá choca con el wishful thinking comunitario, que tiende a considerar que sólo la "parlamentarización" y "comunitarización" del sistema europeo pueden mejorar su eficiencia y legitimidad. Pero la propuesta de democratización de la presidencia del Consejo es la que más se adapta a la estructura de poder institucional de la Unión, y permitiría crear una figura que representara plenamente la unicidad de la Unión "E pluribus unum", como contrapeso a la diversidad de intereses nacionales e  ideológicos representados por el Consejo y el Parlamento, en un sistema que bien se podría asemejar también al sistema político de los Estados Unidos.

Un presidente fuerte pero con un mayor contrapeso de los Estados y del Parlamento que cualquier primer ministro nacional europeo, en la medida que los tres gozarían de una legitimidad similar. De la negociación entre el presidente que legítimamente representaría los intereses de la Unión, los gobiernos nacionales representando los intereses nacionales y el Parlamento representando los intereses y valores ideológicos y partidarios, surgiría un sistema más equilibrado que el actual y, sin duda, con mayor legitimidad democrática.

Las elecciones a la Presidencia de la Unión permitirían la articulación de nuevas mayorías políticas transversales, desde el punto de vista nacional e ideológico, que posibilitarían nuevas lógicas de acción transeuropeas, con programas de acción concretos y la personalización de los programas políticos a través de liderazgos genuinamente europeos, que harían campaña en todos los países de la Unión ganándose el apoyo de partidos políticos, organizaciones sociales y medios de comunicación.

Unas elecciones de este tipo serían realmente fundadoras de un nuevo sistema político, de una nueva democracia, que trascendería las dinámicas nacionales y dotaría a los ciudadanos europeos de una nueva referencia política democrática.

La democratización de la elección de la Presidencia del Consejo Europeo podría ser una idea catalizadora de los cambios que Europa necesita  para hacer avanzar la legitimidad y la eficacia de la Unión en un momento clave en la que ambas son muy necesarias. 

dilluns, de febrer 04, 2013

Una nova etapa


Fa 8 anys, el gener de 2005, el Patronat de la Fundació Campalans -a proposta de la direcció del PSC- em va nomenar director de la Fundació, amb només 25 anys. Des de la direcció de la Fundació he tingut l'oportunitat de viure uns anys intensos, vibrants i plens d'activitat. 

Hem fet créixer la fundació en activitats, publicacions i col·laboradors, i hem posat el nom de l'entitat en el mapa polític català. Vull agrair, des d'aquí, la dedicació de tots els que han format part de l'equip de treball de la fundació durant tots aquests anys, la confiança dels membres del Patronat, l'aportació desinteressada dels Amics i la feina dels centenars de  col·laboradors. I molt especialment la confiança que he rebut dels dos presidents, Isidre Molas i Miquel Iceta.

Han sigut també uns anys vibrants i convulsos a la política catalana. Una de les meves primeres activitats promogudes com a director va ser la celebració d'una conferència sobre el nou Estatut amb experts i responsables polítics d'arreu d'Espanya. Després van venir les conferències i seminaris europeus i mediterranis, en col·laboració amb la Fundació Friedrich Ebert i altres fundacions socialistes europees, fins aconseguir que la  Campalans es convertís en membre de ple dret de la FEPS, la Fundació Europea d'Estudis Progressistes vinculada al Partit Socialista Europeu.

Durant aquest 8 anys, hem intentat desenvolupar el pensament polític socialista en el camp de les polítiques publiques, i molt especialment en l'àmbit de les polítiques de benestar i d'immigració, alhora que no hem parat de dur a terme un procés d'anàlisi i reflexió sobre els reptes de la socialdemocràcia europea en un entorn de profunds canvis socials, polítics i econòmics.

Han passat 8 anys i moltes coses han canviat. També el país ho ha fet. El juny de 2005 vam reunir a experts d'arreu d'Espanya per debatre el nou Estatut amb el conjunt dels socialistes espanyols. I el juny de 2012 ho vam fer amb experts catalans i espanyols, però també quebequesos i escocesos, per parlar del dret a decidir. S'ha obert una nova etapa a la política catalana que encara no sabem on ens durà.

La Fundació ha complert els seus objectius, però la dràstica reducció dels recursos econòmics que s'ha produït el passat any 2012, degut a la combinació entre la reducció de les subvencions a les fundacions de partits i dels mals resultats del PSC a les eleccions generals i catalanes, en base als quals es reben aquestes subvencions, ens ha obligat a reduir el nombre de treballadors de 8 persones fins a només 2 , i a deixar el local del carrer Trafalgar per mudar-nos a la quarta planta de la seu del PSC al carrer Nicaragua.

Comencem, doncs, una nova etapa. I jo, com a director, també en començaré una de nova. Deixo la direcció de la Fundació per emprendre nous objectius professionals. I el relleu es va formalitzar dijous passat, 31 de gener, a la reunió ordinària del Patronat de la Fundació Campalans. Sempre he pensat que no és bo allargar els mandats en excés i crec que ara és el moment de fer un relleu. La nova directora, Esther Niubó, coneix bé la Fundació, on ha treballat des de fa 3 anys com a responsable de relacions institucionals i internacionals, i de ben segur farà una molt bona tasca conduint la Fundació en aquesta nova etapa. Li desitjo sorts i encerts, i em poso a la seva disposició per encetar aquest nou camí.

Deixo, doncs, de ser director de la Campalans, però no deixo la Fundació, amb la que espero seguir col·laborant. Per això agraeixo la proposta que ha fet el Patronat de la Fundació, a proposta del seu President, per tal de demanar a la Comissió Executiva del PSC que em nomeni membre del Patronat. En qualsevol cas, continuaré treballant com a militant del partit, al que em vaig afiliar, primer com a simpatitzant i després com a militant, un ja llunyà 1998.  

Són uns moments difícils pel PSC. El seu projecte fundacional està en risc. Hem deixat de ser un dels dos grans partits de la política catalana, i correm el risc de deixar de ser el principal referent de les esquerres.

El PSC es va fundar com la fusió de tres partits: el PSC Congrés, la Federació Catalana del PSOE i el PSC Reagrupament. Els tres representaven sectors diferents de la societat catalana. I gràcies a això es va construir un partit ampli, representatiu de les classes populars que havien vingut de la resta d'Espanya, de les classes mitjanes progressistes i catalanistes i, fins i tot, de la burgesia intel·lectual i liberal barcelonina. Aquest partit d'àmplies fronteres, ens va permetre liderar l'esquerra i ser un referent per milions de catalans, des del govern dels ajuntaments primer, des del govern d'Espanya després i, finalment, des del govern de la Generalitat.

El país, però, ha canviat. S'està escindint, s'està fragmentant. I nosaltres ja no representem el que vam aconseguir representar durant 30 anys, entre 1978 i 2008. Avui només representem la meitat o una tercera part d'aquell bloc social. I hem d'assumir-ho abans de pensar en com reconstruir l'espai.

Una reconstrucció que no la podrem fer sols i que, per reeixir, requerirà canvis profunds en el partit que avui som. Vivim temps convulsos i fragmentats. I la convulsió i fragmentació també ha arribat a casa nostra. Caldrà reconstruir el PSC, però caldrà fer-ho inserint-lo en la reconstrucció del conjunt de les esquerres catalanes, començant per les d'arrel federalista.  

M'acomiado, doncs, com a director de la Fundació. Però seguiré present en els debats polítics del partit i del país amb la voluntat de reconstruir, de nou, l'espai de les esquerres catalanes per a fer-les majoritàries. Això és el que m'ha mogut sempre, i el que em seguirà movent des d'ara.

A tots, moltes gràcies!