dilluns, de novembre 26, 2012

El plebiscit al govern d'Artur Mas fa necessàries noves aliances

Artur Mas va plantejar aquestes eleccions com un plebiscit sobre la independència i els ciutadans les han convertit en un plebiscit al seu govern. És sabut que, en un referèndum, els ciutadans mai responen a la pregunta que se'ls hi fa.

Artur Mas va voler preguntar als catalans sobre la transició nacional cap a l'Estat propi i una majoria de ciutadans li han contestat que no confien en el seu govern. Per raons diverses, és cert, però no hi confien.

Uns perquè no volen avançar cap a la independència, d'altres perquè sí ho volen fer, però també volen un govern que no retalli serveis públics i drets socials, i d'altres perquè no volen ni una cosa ni l'altra.

Com apuntava en un article anterior, fa dues setmanes, Artur Mas ha intentat plantejar aquestes eleccions com un plebiscit, com havia fet Jordi Pujol l'any 1984, però la societat ha canviat molt en 30 anys. Els fills dels que votaven Pujol només voten parcialment a Mas, i busquen opcions més a l'esquerra perquè no estan disposats a donar un xec a blanc a ningú. Per això va pujar ERC entre 2003 i 2006, i per això ara ha tornat a pujar.

Però hi ha un altre element a tenir en compte: CiU no va llegir bé la victòria de 2010. En aquell moment molts ciutadans de centre-esquerra catalanistes li van donar el vot perquè volien canviar el govern tripartit. Però no eren votants necessàriament liberals ni sobiranistes. Eren votants que volien un canvi. És per això que CiU va guanyar àmpliament al Baix Llobregat i a Badalona, i es va quedar només a 4 punts del PSC a l'Hospitalet. Però ara, després de la política de retallades, han dit prou. El plus de votants que va obtenir Artur Mas el 2010 s'ha evaporat perquè no va entendre qui l'havia votat. És per això que CiU ha perdut quasi 30.000 vots al Baix Llobregat, 7.000 a l'Hospitalet, i més de 6.000 a Badalona. Tornem a l'escenari de 2006. Tornem, doncs, al punt de partida. Amb una victòria feble de CIU (48 escons el 2006, 50 ara), una ERC forta (altra vegada amb 21 diputats) i ICV consolidant el seu vot (amb 13 escons, un més que el 2006).

Només hi ha una diferència important entre el 2006 i el 2012: el PSC ha perdut 250.000 vots i 17 escons en aquests sis anys. Per contra, el PP ha guanyat 5 diputats i Ciutadans 6, sumant més de 350.000 vots suplementaris entre els dos.

El resultat d'aquestes eleccions és el d'una Catalunya plural, molt plural, que ha entès que aquestes eren unes eleccions importants i que s'ha manifestat massivament a les urnes. És una victòria de la pluralitat de l'opinió pública real davant l'unanimisme de l'opinió publicada pels mitjans. És una victòria de les urnes i una derrota de les enquestes. És una victòria dels ciutadans i una derrota dels creadors d'opinió.

A Catalunya hi ha una majoria sobiranista, sí. Però ni és tan àmplia com es preveia ni és unívoca. Catalunya és plural i el sobiranisme també. Mas volia poder tenir les mans lliure per "interpretar la voluntat del poble" i el poble li ha dit que no vol que l'interpretin. I per això quasi 500.000 catalans han votat ERC per fer "Un país millor per a tothom" i no només per uns quants, i 126.000 han votat la CUP "Perquè tot canviï" amb la independència i no segueixin manant els mateixos.

A l'altra banda, també s'han manifestat amb força tots aquells que no volen ni sentir a parlar de la independència ni del dret a decidir i que se senten orgullosament espanyols i catalans. Més de 470.000 ho han demostrat votant el PP, el seu millor resultat en unes eleccions al Parlament, i 275.000 ho han fet votant Ciutadans, en un resultat revelador, que mostra que també aquest sector mostra una notable desafecció cap als dos grans partits espanyols i la política de retallades del govern Rajoy.

I què li ha passat a l'esquerra? A l'esquerra federal que no és independentista, tot i assumir el dret a decidir?

L'esquerra federal catalana ha tornat a perdre. Durant quasi 30 anys el PSC i el PSUC primer, el PSC i ICV després, van obtenir entre 45 i 55 diputats al Parlament, amb equilibris interns diversos: amb la desaparició del PSUC primer i amb el canvi liderat per Maragall després, el PSC va ocupar gairebé tot aquest espai; en moments de crisi del socialisme català i espanyol, ICV creixia amb força. Però aquesta pauta de comportament va canviar el 2010. Tant PSC com ICV van perdre i tots dos només van sumar 38 escons. Ara, ICV s'ha recuperat però només ha aconseguit 3 dels 8 escons que ha perdut el PSC i només sumarem 33 escons a la cambra catalana. Per tant, l'esquerra federal ha quedat debilitada, tot i obtenir 881.000 vots, 75.000 més que fa dos anys, però lluny encara del més de milió de vots que obtenia fins fa sis anys.

Per tant, s'imposa repensar l'espai de l'esquerra catalana. D'entrada perquè ERC s'ha tornat a fer gran i el PSC s'ha fet petit. Per tant, ja no és possible pensar les relacions entre els tres partits com fa 4 o 6 anys. ERC i PSC avui representen una part gairebé igual dels ciutadans de Catalunya. El PSC amb una forta presència metropolitana, i ERC amb una forta presència a comarques, però també a la ciutat de Barcelona on, per primer cop, supera al PSC.

Aquest equilibri entre PSC i ERC canvia el panorama polític del país. Perquè tots dos podrien aspirar a liderar la reconstrucció de l'esquerra catalana, o a pactar un nou govern amb Artur Mas.

Qui pacti amb Artur Mas renunciarà a liderar l'esquerra i deixarà en mans de l'altre la construcció de l'alternativa amb ICV-EUiA. I qui abans es mogui per reconstruir l'esquerra tindrà la legitimitat i la credibilitat per liderar l'alternativa de futur. En aquests moments, però, el que està clar és que ICV-EUiA seguirà sent el soci minoritari, tot i que no tant, perquè ni ERC ni el PSC aconsegueixen doblar-lo ni en vots ni en escons. Per tant, les relacions entre les diverses forces de l'esquerra catalana s'hauran de construir sobre noves bases, molt més igualitàries.

I tot això caldrà fer-ho aviat. Abans de Nadal es votarà la investidura d'Artur Mas i s'haurà de formar govern, i durant el primer trimestre de l'any vinent s'hauran d'aprovar els pressupostos. Tant el PSC com ERC s'hauran de posicionar. Hauran de decidir si volen pactar un nou govern amb Artur Mas o liderar l'alternativa d'esquerres. Tenim poques setmanes i aviat caldrà prendre decisions, que hauran de ser clares i diàfanes des del primer moment. No es pot ser "a missa amb el Mas" i "repicant les campanes contra les retallades".

dimarts, de novembre 20, 2012

Eleccions plebiscitàries: NO a la Independència, NO al govern d'Artur Mas

[Article publicat al butlletí de la Fundació Campalans de dilluns 12 de novembre]

Ha començat la campanya electoral d'unes eleccions plantejades amb caràcter plebiscitari. Probablement són les primeres eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya des de 1984, quan Jordi Pujol -imputat pel cas Banca Catalana- i després d'haver realitzat una demostració de força al carrer de suport a la seva persona, va convocar unes eleccions en què va obtenir la seva primera majoria absoluta. Aquelles van ser les eleccions fundadores del pujolisme, i les que li van permetre governar la Generalitat durant 20 anys. Pujol les va plantejar com un plebiscit. No així les altres forces polítiques. I va guanyar Pujol.


Artur Mas està intentant fer el mateix en aquestes eleccions. Però el context ha canviat. El país ha canviat i, sobretot, la societat no és la mateixa. És una societat molt més crítica i fragmentada, que ha perdut les pors i que es mostra absolutament descomplexada. Pujol va guanyar la majoria gràcies a la desaparició de la UCD i l'enfonsament del PSUC. Però ara tots els partits són més forts. És més fort el PP i és més fort el PSC. ERC no és només una crossa del projecte nacionalista i ICV representa un electorat fidel i ben definit. I, a diferència de fa 28 anys, han aparegut nous actors, als extrems nacionals, que condicionen i condicionaran la política catalana.

Per tant, ens trobem davant unes eleccions plebiscitàries sobre la independència del país, sobre la transició cap a la independència, que probablement mobilitzaran una franja important de l'electorat, tant d'aquells que volen avançar cap a l'Estat propi com d'aquells que no volen ni sentir a parlar de la possibilitat de marxar d'Espanya.

Però també ens podem trobar amb unes eleccions plebiscitàries sobre el govern de Catalunya. Un govern que ha fracassat en la seva gestió de la crisi i que està molt mal valorat pels ciutadans. Un govern que no ha aconseguit cap dels objectius que s'havia fixat. Un govern que es mostra incapaç de governar el país a través de polítiques concretes més enllà del discurs nacional que ho amara tot.

El resultat dependrà, doncs, de què pesi més en l'ànim dels catalans a l'hora de votar. I què fem els partits de l'oposició que pesi més: la voluntat d'avançar cap a la independència o la valoració de la mala gestió de govern.

A quinze dies de les eleccions, les enquestes semblen clares: CiU ampliaria la seva majoria amb els vots independentistes que van optar per Laporta fa dos anys - però sense arribar a assolir l'absoluta-, el PSC tornaria a descendre notablement, el PP consolidaria el seu vot, i ERC, ICV i Ciutadans creixerien amb força. El resultat donaria un Parlament amb una força política majoritària i una oposició fragmentada i diversa difícil d'articular. Si aquest és el resultat final, és obvi que costarà molt oposar-se al projecte independentista d'Artur Mas. Però el nivell d'indecisos és encara elevat, i poden esperar-se sorpreses.

En les darreres setmanes hem vist com el suport a la independència baixava progressivament després de tocar les seves cotes més altes al mes de setembre, com si fos un soufflé que es desinfla a poc a poc, tot i mantenir la força necessària per a ser decisiu. L'independentisme es refreda i les posicions que defensen el manteniment de Catalunya dins d'Espanya es reforcen, amb el creixement de Ciutadans, que podria arribar als 7 escons, i sumar-ne 25 amb el PP. Aquest seria el millor resultat d'aquest espai polític des de les eleccions de 1980. I caldrà tenir-ho en compte, com a revers de la majoria independentista que s'albira.

Però res està decidit. Falten quasi dues setmanes per a les eleccions i més d'un debat entre els candidats. L'electorat es mou, refredant el seu suport a les tesis independentistes, i és aquí on pot jugar el PSC, el partit de l'Alternativa Sensata i la Solució Federal. Com va afirma Pere Navarro, Espanya serà federal o no serà. Però encara hi podríem afegir: Catalunya serà federada o no serà.

Això implica reconèixer el demos català, evidentment. I el PSC el reconeix. Reconeix el "dret a decidir" dels ciutadans de Catalunya el futur del país. I des d'aquí vull reivindicar que la Fundació Rafael Campalans va ser pionera en aquest reconeixement, obrint el debat al si del PSC amb la jornada "Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d'Escòcia i el Québec", que vam organitzar el 29 de juny, dos mesos i mig abans de l'esclat independentista de l'11 de setembre.

El nostre projecte és, doncs, l'únic viable. El més viable políticament, el més estable econòmicament i el més just socialment. El nostre projecte, per tant, seguirà vigent després de les eleccions, passi el que passi el 25 de novembre. Fins llavors, demanarem el vot als ciutadans de Catalunya amb força i convicció. I a partir de les eleccions, seguirem treballant per un projecte sobre el que haurà d'acabar pivotant l'encaix entre Catalunya i Espanya.

L'única solució és la federal, n'estem convençuts. Però per fer-la possible necessitem un bon resultat pel PSC i és per això que demanem el vot pel Partit dels Socialistes de Catalunya, el partit de l'alternativa social i federal, que planteja aquestes eleccions no com un plebiscit sobre la independència de Catalunya sinó com un plebiscit al Govern d'Artur Mas, un govern fracassat. És per això que diem NO a la Independència, NO al Govern d'Artur Mas, i SÍ al Federalisme i SÍ a l'Alternativa Social.