dimarts, d’agost 28, 2012

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors.

Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara li presten diners i per això ens els pot prestar a nosaltres. És a dir, no és que ens tornin diners nostres sinó que ens deixen una part dels diners que ells han demanat prestats.

Com que tota aquesta discussió ve a tomb del pacte fiscal i de si en el moment de crisi actual seguim tenint o no dèficit fiscal, adjunto un article que em van publicar a "El Triangle" abans de vacances.


PACTE FISCAL? PARLEM DE NÚMEROS!



Aquesta setmana s’ha votat al Parlament la proposta de Pacte Fiscal que ha presentat el govern d’Artur Mas. En el moment d’escriure aquestes línies encara no sabíem el resultat final de la proposta però sí que estava ben clar que el govern de CIU volia votar una proposta que inclogués una agència tributària pròpia (i única) que recaptés tots els impostos que paguem els catalans i que després negociés amb el govern central una contribució en base al que l’Administració General de l’Estat (AGE) inverteix o transfereix a Catalunya, més una quota de solidaritat amb la resta d’Espanya.

Tot aquest debat es fa, però, sense atendre als números concrets del que paguem els catalans i del que retorna. Fa uns mesos es van publicar unes balances fiscals que deien que el dèficit mitjà anual de Catalunya es situava entre els 12.000 i els 16.000 milions d’euros anuals. Però el que Catalunya aporta i rep varia molt cada any. I en temps de recessió com ara, la realitat és ben diferent. Parlem, doncs, de números!

Pensem què passaria si la Generalitat recaptés tots els impostos i amb ells hagués de cobrir, no només la despesa de la Generalitat sinó totes les inversions i transferències que fa l’Estat a Catalunya.

L’any 2010 els catalans vam pagar 31.169 milions d’euros en impostos a l’Agència Tributària. Ara bé, només el pressupost de la Generalitat va pujar a 32.592 milions. Si a això li sumem els més de 3.500 milions que l’Estat va invertir a Catalunya en infraestructures aquell any i els més de 3.000 milions que va transferir als ajuntaments catalans, a més d’altres transferències i inversions menors, ens adonaríem que el que van invertir i gastar entre l’Estat i la Generalitat a Catalunya va superar els 40.000 milions d’euros. Per tant, si recaptéssim tots els nostres impostos i ens féssim càrrec de totes les inversions i transferències, ens hauríem hagut d’endeutar per uns 9.000 milions, aproximadament l’endeutament anual de la Generalitat. I tot això sense comptar la Seguretat Social. Segons dades de 2009, els catalans vam rebre de la caixa única de l’Estat 1.200 milions més del que vam aportar...

Per tant, en aquests moments el problema no és que paguem massa i ens tornin poc. El problema és que amb els diners que paguem els catalans no n’hi ha prou per cobrir tot el que gasta o inverteix la Generalitat i l’Estat a Catalunya. Per tant, si ara tinguéssim Agència Tributària pròpia, també hauríem de recórrer a un alt nivell d’endeutament per poder finançar totes les despeses.

Vol dir això que no existeix el dèficit fiscal? En els darrers tres anys no ha existit. Ara, en els anys de bonança, evidentment que existia. Els anys 2006 i 2007, per exemple, els catalans vam pagar en impostos a l’Estat entre 17.000 i 20.000 milions més del que rebíem després en inversions i transferències. El 2008 ja es va reduir bastant, fins als 10.000 milions aproximadament, perquè vam pagar menys i vam rebre més, però l’any 2009 el dèficit pràcticament va desaparèixer. L’any 2009 ja vam rebre tant, o fins i tot més, del que vam aportar. I en els dos darrers anys aquesta tendència s’ha agreujat.

Per tant, en el debat sobre el pacte fiscal no hem de perdre de vista la situació econòmica actual a Catalunya. Ens convé un nou sistema de finançament per quan torni a haver-hi creixement? Sí, sens dubte. Ara, segons com negociem el pacte fiscal per als proper anys, el nou sistema pot acabar sent el negoci de Robert amb les cabres... I per tenir una cabra negra (i singular), l’Agència Tributària pròpia, els catalans encara acabarem rebent menys diners dels que rebem ara...

dissabte, d’agost 11, 2012

Per què ARA Primàries?





Dilluns passat, 6 d'agost, un grup de companys i companyes del PSC (la Laia Bonet, el Toni Comín, l'Oriol Bartomeus, el Jaume Bellmunt, el David Elvira, la Jordina Freixanet, el Marcel Gabarró, la Cristina González, la Marta Junqué, el Carles Rivera, l'Helena Royes, i l'Eduard Sanjosé) vam escriure un article a El Periódico i vam posar en marxar el web www.araprimaries.cat per promoure que es posi en marxa el procés de primàries del PSC tant aviat com sigui possible i que es faci garantint la màxima participació tant dels militants per posar en marxa el procés i fer-ne difusió, com dels ciutadans per elegir el candidat. Aquest procés ha tingut un ampli ressò als altres mitjans de comunicació escrita del nostre país, i hem aconseguit que les primàries del PSC siguin un dels temes rellevants de l'agenda política d'aquest estiu i, esperem, de la reentrée de setembre.

Amb aquesta nota vull afegir algunes raons de per què penso que cal posar en marxa el procés de primàries ARA.

En primer lloc, perquè s'acosta l'equador de la legislatura. El proper novembre farà 2 anys de les darreres eleccions al Parlament i el govern d'Artur Mas sembla clar que ha creuat el rubicó amb l'aprovació de la proposta de Pacte Fiscal. El que volien fer, ja ho han fet. I, a més, la Generalitat es troba en una situació financera delicadíssima. Per tant, poden decidir convocar eleccions en qualsevol moment i nosaltres hem d'estar preparats. No podem esperar més. Cal posar en marxa el procés de primàries per poder elegir el nostre candidat, tal i com preveuen els Estatuts aprovats al darrer Congrés.

En segon lloc, perquè al PSC, com a organització, li cal posar-se a treballar en una direcció clara i concreta. Un cop celebrat el congrés nacional i tots els congessos i assemblees locals i de federació a la primavera, amb nous equips arreu, cal que tots treballem en una mateixa direcció. I això només s'aconsegueix amb un projecte engrescador i mobilitzador: les primàries. Unes primàries obertes i ciutadanes, en les que els militants del partits es converteixin en agents de canvi, contactant amb els ciutadans per fer que participin en un procés que no només ha de servir per triar un candidat sinó per elaborar l'alternativa al govern d'Artur Mas.

En tercer lloc, perquè necessitem un procés que torni l'esperança als ciutadans de Catalunya. Hem de poder dir que hi ha una altra manera de governar i de fer les coses, i hem de poder representar millor als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no només als que ho estan passant malament, sinó a tots aquells que tenen por. Por del futur, del seu futur i del futur dels seus fills. Por per la seva feina, por pels seus estalvis. Necessitem construir una alternativa, com a país, per sortir d'aquest atzucac. Necessitem tornar a creure que és possible. I un procés obert i participatiu, amb diversos candidats exposant noves propostes, pot aconseguir que tornem a representar a tots aquells que estan esperant alguna cosa de nosaltres. Hi ha demanda, però falta oferta. Les primàries del PSC poden ser l'oferta que la gent d'esquerres del nostre país està esperant.

I, en quart lloc, perquè volem iniciar un procés d'agregació del conjunt de les esquerres catalanes. Només si tornem a ser capaços de construir una alternativa transversal, en la que hi participin no només votants del PSC de les darreres eleccions, sinó votants d'Iniciativa, d'ERC i fins i tot votants de CIU, descontents amb l'actual govern i que s'autodefineixen de centre-esquerra, podrem plantejar una alternativa real al govern d'Artur Mas. Les primàries han de servir per això. Per agregar la gent d'esquerres per sobre de les adscripcions partidàries. Hem d'aspirar a que la gent d'esquerres del nostre país i tots els descontents amb el govern participin en aquest procés.

ARA és el moment i no el podem desaprofitar.