dilluns, de novembre 26, 2012

El plebiscit al govern d'Artur Mas fa necessàries noves aliances

Artur Mas va plantejar aquestes eleccions com un plebiscit sobre la independència i els ciutadans les han convertit en un plebiscit al seu govern. És sabut que, en un referèndum, els ciutadans mai responen a la pregunta que se'ls hi fa.

Artur Mas va voler preguntar als catalans sobre la transició nacional cap a l'Estat propi i una majoria de ciutadans li han contestat que no confien en el seu govern. Per raons diverses, és cert, però no hi confien.

Uns perquè no volen avançar cap a la independència, d'altres perquè sí ho volen fer, però també volen un govern que no retalli serveis públics i drets socials, i d'altres perquè no volen ni una cosa ni l'altra.

Com apuntava en un article anterior, fa dues setmanes, Artur Mas ha intentat plantejar aquestes eleccions com un plebiscit, com havia fet Jordi Pujol l'any 1984, però la societat ha canviat molt en 30 anys. Els fills dels que votaven Pujol només voten parcialment a Mas, i busquen opcions més a l'esquerra perquè no estan disposats a donar un xec a blanc a ningú. Per això va pujar ERC entre 2003 i 2006, i per això ara ha tornat a pujar.

Però hi ha un altre element a tenir en compte: CiU no va llegir bé la victòria de 2010. En aquell moment molts ciutadans de centre-esquerra catalanistes li van donar el vot perquè volien canviar el govern tripartit. Però no eren votants necessàriament liberals ni sobiranistes. Eren votants que volien un canvi. És per això que CiU va guanyar àmpliament al Baix Llobregat i a Badalona, i es va quedar només a 4 punts del PSC a l'Hospitalet. Però ara, després de la política de retallades, han dit prou. El plus de votants que va obtenir Artur Mas el 2010 s'ha evaporat perquè no va entendre qui l'havia votat. És per això que CiU ha perdut quasi 30.000 vots al Baix Llobregat, 7.000 a l'Hospitalet, i més de 6.000 a Badalona. Tornem a l'escenari de 2006. Tornem, doncs, al punt de partida. Amb una victòria feble de CIU (48 escons el 2006, 50 ara), una ERC forta (altra vegada amb 21 diputats) i ICV consolidant el seu vot (amb 13 escons, un més que el 2006).

Només hi ha una diferència important entre el 2006 i el 2012: el PSC ha perdut 250.000 vots i 17 escons en aquests sis anys. Per contra, el PP ha guanyat 5 diputats i Ciutadans 6, sumant més de 350.000 vots suplementaris entre els dos.

El resultat d'aquestes eleccions és el d'una Catalunya plural, molt plural, que ha entès que aquestes eren unes eleccions importants i que s'ha manifestat massivament a les urnes. És una victòria de la pluralitat de l'opinió pública real davant l'unanimisme de l'opinió publicada pels mitjans. És una victòria de les urnes i una derrota de les enquestes. És una victòria dels ciutadans i una derrota dels creadors d'opinió.

A Catalunya hi ha una majoria sobiranista, sí. Però ni és tan àmplia com es preveia ni és unívoca. Catalunya és plural i el sobiranisme també. Mas volia poder tenir les mans lliure per "interpretar la voluntat del poble" i el poble li ha dit que no vol que l'interpretin. I per això quasi 500.000 catalans han votat ERC per fer "Un país millor per a tothom" i no només per uns quants, i 126.000 han votat la CUP "Perquè tot canviï" amb la independència i no segueixin manant els mateixos.

A l'altra banda, també s'han manifestat amb força tots aquells que no volen ni sentir a parlar de la independència ni del dret a decidir i que se senten orgullosament espanyols i catalans. Més de 470.000 ho han demostrat votant el PP, el seu millor resultat en unes eleccions al Parlament, i 275.000 ho han fet votant Ciutadans, en un resultat revelador, que mostra que també aquest sector mostra una notable desafecció cap als dos grans partits espanyols i la política de retallades del govern Rajoy.

I què li ha passat a l'esquerra? A l'esquerra federal que no és independentista, tot i assumir el dret a decidir?

L'esquerra federal catalana ha tornat a perdre. Durant quasi 30 anys el PSC i el PSUC primer, el PSC i ICV després, van obtenir entre 45 i 55 diputats al Parlament, amb equilibris interns diversos: amb la desaparició del PSUC primer i amb el canvi liderat per Maragall després, el PSC va ocupar gairebé tot aquest espai; en moments de crisi del socialisme català i espanyol, ICV creixia amb força. Però aquesta pauta de comportament va canviar el 2010. Tant PSC com ICV van perdre i tots dos només van sumar 38 escons. Ara, ICV s'ha recuperat però només ha aconseguit 3 dels 8 escons que ha perdut el PSC i només sumarem 33 escons a la cambra catalana. Per tant, l'esquerra federal ha quedat debilitada, tot i obtenir 881.000 vots, 75.000 més que fa dos anys, però lluny encara del més de milió de vots que obtenia fins fa sis anys.

Per tant, s'imposa repensar l'espai de l'esquerra catalana. D'entrada perquè ERC s'ha tornat a fer gran i el PSC s'ha fet petit. Per tant, ja no és possible pensar les relacions entre els tres partits com fa 4 o 6 anys. ERC i PSC avui representen una part gairebé igual dels ciutadans de Catalunya. El PSC amb una forta presència metropolitana, i ERC amb una forta presència a comarques, però també a la ciutat de Barcelona on, per primer cop, supera al PSC.

Aquest equilibri entre PSC i ERC canvia el panorama polític del país. Perquè tots dos podrien aspirar a liderar la reconstrucció de l'esquerra catalana, o a pactar un nou govern amb Artur Mas.

Qui pacti amb Artur Mas renunciarà a liderar l'esquerra i deixarà en mans de l'altre la construcció de l'alternativa amb ICV-EUiA. I qui abans es mogui per reconstruir l'esquerra tindrà la legitimitat i la credibilitat per liderar l'alternativa de futur. En aquests moments, però, el que està clar és que ICV-EUiA seguirà sent el soci minoritari, tot i que no tant, perquè ni ERC ni el PSC aconsegueixen doblar-lo ni en vots ni en escons. Per tant, les relacions entre les diverses forces de l'esquerra catalana s'hauran de construir sobre noves bases, molt més igualitàries.

I tot això caldrà fer-ho aviat. Abans de Nadal es votarà la investidura d'Artur Mas i s'haurà de formar govern, i durant el primer trimestre de l'any vinent s'hauran d'aprovar els pressupostos. Tant el PSC com ERC s'hauran de posicionar. Hauran de decidir si volen pactar un nou govern amb Artur Mas o liderar l'alternativa d'esquerres. Tenim poques setmanes i aviat caldrà prendre decisions, que hauran de ser clares i diàfanes des del primer moment. No es pot ser "a missa amb el Mas" i "repicant les campanes contra les retallades".

dimarts, de novembre 20, 2012

Eleccions plebiscitàries: NO a la Independència, NO al govern d'Artur Mas

[Article publicat al butlletí de la Fundació Campalans de dilluns 12 de novembre]

Ha començat la campanya electoral d'unes eleccions plantejades amb caràcter plebiscitari. Probablement són les primeres eleccions plebiscitàries al Parlament de Catalunya des de 1984, quan Jordi Pujol -imputat pel cas Banca Catalana- i després d'haver realitzat una demostració de força al carrer de suport a la seva persona, va convocar unes eleccions en què va obtenir la seva primera majoria absoluta. Aquelles van ser les eleccions fundadores del pujolisme, i les que li van permetre governar la Generalitat durant 20 anys. Pujol les va plantejar com un plebiscit. No així les altres forces polítiques. I va guanyar Pujol.


Artur Mas està intentant fer el mateix en aquestes eleccions. Però el context ha canviat. El país ha canviat i, sobretot, la societat no és la mateixa. És una societat molt més crítica i fragmentada, que ha perdut les pors i que es mostra absolutament descomplexada. Pujol va guanyar la majoria gràcies a la desaparició de la UCD i l'enfonsament del PSUC. Però ara tots els partits són més forts. És més fort el PP i és més fort el PSC. ERC no és només una crossa del projecte nacionalista i ICV representa un electorat fidel i ben definit. I, a diferència de fa 28 anys, han aparegut nous actors, als extrems nacionals, que condicionen i condicionaran la política catalana.

Per tant, ens trobem davant unes eleccions plebiscitàries sobre la independència del país, sobre la transició cap a la independència, que probablement mobilitzaran una franja important de l'electorat, tant d'aquells que volen avançar cap a l'Estat propi com d'aquells que no volen ni sentir a parlar de la possibilitat de marxar d'Espanya.

Però també ens podem trobar amb unes eleccions plebiscitàries sobre el govern de Catalunya. Un govern que ha fracassat en la seva gestió de la crisi i que està molt mal valorat pels ciutadans. Un govern que no ha aconseguit cap dels objectius que s'havia fixat. Un govern que es mostra incapaç de governar el país a través de polítiques concretes més enllà del discurs nacional que ho amara tot.

El resultat dependrà, doncs, de què pesi més en l'ànim dels catalans a l'hora de votar. I què fem els partits de l'oposició que pesi més: la voluntat d'avançar cap a la independència o la valoració de la mala gestió de govern.

A quinze dies de les eleccions, les enquestes semblen clares: CiU ampliaria la seva majoria amb els vots independentistes que van optar per Laporta fa dos anys - però sense arribar a assolir l'absoluta-, el PSC tornaria a descendre notablement, el PP consolidaria el seu vot, i ERC, ICV i Ciutadans creixerien amb força. El resultat donaria un Parlament amb una força política majoritària i una oposició fragmentada i diversa difícil d'articular. Si aquest és el resultat final, és obvi que costarà molt oposar-se al projecte independentista d'Artur Mas. Però el nivell d'indecisos és encara elevat, i poden esperar-se sorpreses.

En les darreres setmanes hem vist com el suport a la independència baixava progressivament després de tocar les seves cotes més altes al mes de setembre, com si fos un soufflé que es desinfla a poc a poc, tot i mantenir la força necessària per a ser decisiu. L'independentisme es refreda i les posicions que defensen el manteniment de Catalunya dins d'Espanya es reforcen, amb el creixement de Ciutadans, que podria arribar als 7 escons, i sumar-ne 25 amb el PP. Aquest seria el millor resultat d'aquest espai polític des de les eleccions de 1980. I caldrà tenir-ho en compte, com a revers de la majoria independentista que s'albira.

Però res està decidit. Falten quasi dues setmanes per a les eleccions i més d'un debat entre els candidats. L'electorat es mou, refredant el seu suport a les tesis independentistes, i és aquí on pot jugar el PSC, el partit de l'Alternativa Sensata i la Solució Federal. Com va afirma Pere Navarro, Espanya serà federal o no serà. Però encara hi podríem afegir: Catalunya serà federada o no serà.

Això implica reconèixer el demos català, evidentment. I el PSC el reconeix. Reconeix el "dret a decidir" dels ciutadans de Catalunya el futur del país. I des d'aquí vull reivindicar que la Fundació Rafael Campalans va ser pionera en aquest reconeixement, obrint el debat al si del PSC amb la jornada "Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d'Escòcia i el Québec", que vam organitzar el 29 de juny, dos mesos i mig abans de l'esclat independentista de l'11 de setembre.

El nostre projecte és, doncs, l'únic viable. El més viable políticament, el més estable econòmicament i el més just socialment. El nostre projecte, per tant, seguirà vigent després de les eleccions, passi el que passi el 25 de novembre. Fins llavors, demanarem el vot als ciutadans de Catalunya amb força i convicció. I a partir de les eleccions, seguirem treballant per un projecte sobre el que haurà d'acabar pivotant l'encaix entre Catalunya i Espanya.

L'única solució és la federal, n'estem convençuts. Però per fer-la possible necessitem un bon resultat pel PSC i és per això que demanem el vot pel Partit dels Socialistes de Catalunya, el partit de l'alternativa social i federal, que planteja aquestes eleccions no com un plebiscit sobre la independència de Catalunya sinó com un plebiscit al Govern d'Artur Mas, un govern fracassat. És per això que diem NO a la Independència, NO al Govern d'Artur Mas, i SÍ al Federalisme i SÍ a l'Alternativa Social.

dimarts, d’octubre 23, 2012

Independència o nou pacte federal?

El president Artur Mas ha convocat eleccions per al 25 de novembre, només dos anys després d'haver celebrat les darreres. En qualsevol democràcia, un avançament d'aquestes característiques només seria justificable per la manca d'una majoria parlamentària capaç de sostenir el govern. No és aquest el cas. Artur Mas ha defensat l'avançament per raons estrictament d'oportunitat política: després de la manifestació de l'11 de setembre i davant la incapacitat del govern per tirar endavant el principal projecte de la legislatura, el pacte fiscal, convoca els ciutadans per a posicionar-se sobre el camí a seguir per part del govern, que sembla voler avançar cap a la constitució d'un Estat propi per Catalunya.

Un Estat que no sabem ben bé en què consisteix. No sabem si és un Estat propi independent d'Espanya, que haurà de demanar el seu reconeixement internacional i europeu, o bé un Estat propi amb voluntat de federar-se a Espanya. El president manté l'ambigüitat, tot i que el seu partit sembla apostar clarament per la independència.

De fet, sembla que la majoria de l'opinió publicada a Catalunya hagi apostat ja per l'Estat propi i la independència. I ho està fent amb una enorme frivolitat. Sembla que el destí de Catalunya ja sigui irreversible i que la transició nacional cap a l'Estat propi no ha fet més que començar.

El discurs d'ahir del President Mas ens situa en un nou moment històric. Planteja unes eleccions plebiscitàries per decidir el futur de Catalunya i es proposa a ell mateix com a líder que guiarà el país cap a la plenitud nacional. Ho fa volent-se erigir en líder tranversal, per sobre els partits, "au-dessus de la mélée", i fent una crida al "reagrupament nacional", a constituir una mena de "reagrupament nacional per a l'autodeterminació". Els francesos descriurien el que ahir va fer com "l'appel du 25 septembre pour un rassemblement national".

El president Mas sembla voler portar el país per un camí absolutament incert i ho fa a consciència, sense amagar-se, amb la voluntat de convertir en hegemònic "a les urnes" allò que per ells ja és hegemònic "al carrer". I com fer-ho? Demostrant que l'hegemonia social ja existeix i que aquells que no hi participen són una minoria que vol dividir i desestabilitzar.

L'estratègia està ben definida. Però només triomfarà si triomfa l'espiral del silenci entre aquells que no compartim el seu projecte polític. Hi ha alternatives, però s'han de construir, visualitzar i fer avançar.

El president Mas ha situat el debat en un nou estadi, i des del PSC hem d'estar a l'alçada. És un moment històric i així ho hem de transmetre als ciutadans de Catalunya. Ens trobem en una cruïlla i el poble haurà de decidir en unes eleccions totalment transcendentals pel futur del país.

Ahir l'Alícia Sánchez-Camacho ho va entendre. Va recollir el guant de les eleccions plebiscitàries i intentarà capitalitzar el vot contrari al projecte independentista d'Artur Mas. Presentaran dos projectes enfrontats que voldran representar dues Catalunyes diferents.

El PSC ha d'aconseguir superar aquest joc entre CIU i PP. Hem d'explicar per què creiem que la independència no ens convé. Hem d'aspirar a representar a tots aquells catalans que volen el màxim autogovern de Catalunya, però dins d'Espanya; a tots aquells que volen un millor finançament per la Generalitat però que no volen trencar amb Espanya; a tots aquells que volen seguir-se sentint catalans i espanyols alhora i que volen que se'ls respecti com a catalans a Espanya i com a catalans que se senten també espanyols a Catalunya. És a dir, a tots aquells que prefereixen pactar a trencar. A ells els hi haurem de dir que la resposta a l'actual situació no és la independència sinó un nou pacte federal amb Espanya. Un nou pacte federal que només nosaltres podrem fer avançar.

Aquest és el repte del PSC en unes eleccions que seran, probablement les més transcendents des de la recuperació de la democràcia i el restabliment de la Generalitat.

dimecres, de setembre 12, 2012

La diada de la divisió del catalanisme

L'11 de setembre de 2012 serà recordat per molts com la Diada de la gran manifestació popular per la independència. Però també podríem considerar-la "la Diada de la divisió". Per primer cop en la historia contemporània de Catalunya, s'ha posat de manifest la divisió del catalanisme i, amb ella, la divisió del país.


Fins ara, el catalanisme impregnava la Diada. Tots els partits, inclòs el Partit Popular, i centenars d'entitats socials, feien les seves ofrenes al memorial dedicat a Rafael Casanova en un esperit d'unitat civil del poble de Catalunya. Des de fa 8 anys, aquesta mostra d'unitat catalanista tenia el seu corol·lari en l'acte institucional que s'ha vingut celebrant al Parc de la Ciutadella amb l'assistència de representants de tots els partits parlamentaris, en un acte que va donar dignitat institucional a la celebració popular de la diada nacional. Per la tarda, sempre hi havia una manifestació independentista, organitzada per partits i moviments minoritaris i extraparlamentaris, als que hi acudien uns centenars de persones, tot i que els darrers anys ja havia sigut més nombrosa per la participació activa d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquest any, però, ha sigut diferent. L'Assemblea Nacional Catalana, constituida fa poc més d'un any amb el suport de diverses entitats de la societat civil, i el suport de nombrosos ajuntaments d'arreu del país agrupats al voltant de l'Associació de Municipis per la Independència, ha convocat una gran manifestació popular que ha sigut possible gràcies a la mobilització de milers d'activistes arreu de Catalunya i de l'ampli ressò mediàtic que ha tingut en determinats mitjans de comunicació, molt especialment TV3, que segueix actuant com a televisió nacional de Catalunya, i no només com a televisió pública del país.

L'èxit de la manifestació ha sigut rotund. Un milió i mig de persones, segons l'Ajuntament i els organitzadors, més que a la gran manifestació del 10 de juliol de l'any passat i que a les altres grans manifestacions que s'han produït a la ciutat. S'han mobilitzat més d'un miler d'autocars d'arreu del país i diversos trens, i el nivell d'afluència de la xarxa de transport públic de la regió metropolitana de Barcelona certifiquen que la mobilització ha sigut massiva. Una mobilització massiva per una manifestació que tenia per lema "Catalunya, nou estat d'Europa". És a dir, una manifestació netament independentista, a diferencia de la del 10 de juliol de 2010, en què molts catalans hi van anar per defensar l'Estatut però no per mostrar el seu suport a un Estat català.

Podem dir, doncs, que les coordenades de la política catalana han canviat de forma irreversible. L'àmplia mobilització de la Diada, juntament amb l'èxit de les consultes per la independència dels darrers dos anys que van aconseguir mobilitzar quasi un milió de catalans, certifiquen que una part molt important de la societat catalana, que ja supera probablement el terç, es declara obertament independentista. És a dir, creuen que la millor solució per a resoldre l'etern "encaix" entre Catalunya i Espanya és la constitució d'un estat propi independent de l'estat espanyol.

La manifestació d'ahir posa de manifest que s'ha produït un desplaçament d'una part important del catalanisme cap a posicions independentistes. Avui el catalanisme que defensa l'autogovern de Catalunya dins d'Espanya ha deixat de ser majoritari a la societat catalana. El catalanisme transversal, defensat amb matisos diferents per la CIU de Jordi Pujol, el PSUC de la transició i el PSC que ha governat la majoria d'ajuntaments del país durant els darrers 30 anys, ja no és majoritari. En aquest sentit, és evident que s'ha produït una "divisió del catalanisme" que ja es va començar a fer evident en el referèndum de l'Estatut de 2006 i que s'ha anat agreujant en els darrers 6 anys.

I aquest fet té unes conseqüències polítiques irreversibles. Ara ja no es tracta de ser més o menys catalanista, sinó de si les forces polítiques es defineixien com a favorables o contraries a la independència. ERC i Solidaritat Catalana són forces clarament independentistes, i el PP i Ciutadans són clarament contràries a la independència. Però el moviment s'ha produït a CIU i a ICV-EUiA. O més concretament, a CDC i a ICV. Ambdues forces polítiques han apostat la primera per un Estat propi i la segona per una estratègia de convergència amb les posicions sobiranistes, tot i mantenir l'aposta per un federalisme plurinacional. Estratègia similar a la que ha conduït als sindicats majoritaris, UGT i CCOO, a afegir-se a la marxa de la Diada.

Qui queda fora d'aquesta nova aliança social a favor d'un Estat propi? El PSC. I ho fa per voluntat pròpia. I amb raons de pes. Tot i que sovint no s'explicitin, o es faci de manera confusa, treient importància a l'àmplia mobilització sobiranista, o entenent que no és una mobilització únicament independentista.
Si assumim que una part important dels ciutadans que es consideren catalanistes s'han mogut cap al sobiranisme i l'independentisme, el PSC -que ha representat durant més de 30 anys una part important del catalanisme d'esquerres- té dues opcions: O bé es mou, desacomplexadament, cap a les posicions sobiranistes -com fa ICV- assumint que en el seu interior coexisteixin federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es mantingui dins l'Estat espanyol amb un ampli autogovern.

Per tant, el PSC -si vol sobreviure- haurà de clarificar quina és la seva posició en el mapa polític català. Tant una opció com l'altra són legítimes, però cal triar. Evidentment, en funció d'una tria o d'una altra, representarà uns sectors de la societat o uns altres, i patirà fugues de votants, de militants, de quadres i de dirigents en un sentit o en un altre. Però no hi ha opció. El país ha canviat, l'eix de la política catalana s'ha mogut, i el PSC s'ha de posicionar de nou. Tant en el camp del sobiranisme com en el de l'autonomisme/federalisme hi haurà forces de dreta i d'esquerra. I el PSC ha de triar si vol representar al uns o als altres.

La unitat del catalanisme de la transició s'ha trencat. I la unitat civil del poble de Catalunya ja no és un ideal viable a construir. Ara ja no es tracta, com fa 25 o 30 anys, de que tots els ciutadans de Catalunya, parlessin en català o en castellà, fossin d'un origen o un altre es sentissin plenament catalans. Això ja es va aconseguir fa molts anys. Ara del que es tracta és de decidir quines majories de futur volem construir. Si CIU decideix que vol ser el principal partit que articuli l'independentisme, el PSC ha de decidir ser el principal partit que articuli els contraris a la independència.

Com apuntava fa uns dies l'escriptor Antoni Puigverd en un article titulat La cruïlla catalana, "hi ha una gran massa anònima catalana que no participa de l'ambient rupturista" i algú l'ha d'articular políticament. Si el PSC no ho fa (ni els sindicats tampoc) l'articularà el PP. Però algú ho ha de fer.

El gran perill de la societat catalana en relació a l'ambient rupturista que es va posar de manifest a la marxa de la Diada és que es constitueixi una minoria forta de catalans (més d'un terç i potser el 40%) mobilitzats per la independència, una minoria feble clarament contrària a la ruptura (un 25%), i un terç de la societat absent del debat, que no opina i que -en cas de produir-se el referèndum- es podria arribar a abstenir. Aquest és un dels escenaris possibles, a dia d'avui, tal i com apuntava l'enquesta publicada ahir per El Periódico. I cal començar a plantejar-se com fer-hi front. L'enquesta mostrava una realitat evident: l'independentisme està articulat políticament, però el catalanisme que aposta per la unió amb Espanya no ho està.

Si el PSC vol articular políticament la part de la societat catalana que no vol la independència ha de ser conscient que només ho pot fer sent el partit "d'una part" de la societat. N'hi ha una altra, la que és favorable a un procés de ruptura, que ja no veurà mai més el PSC com una opció. I ho hem de fer, des de la defensa dels principis democràtics, que inclouen l'acceptació del "dret a decidir" d'un poble com a dret democràtic inalienable. Ara bé, en l'exercici d'aquest dret, nosaltres haurem de ser els defensors de la unitat, de la unió en llibertat de Catalunya dins d'Espanya. Si per a nosaltres aquesta és la millor opció, l'haurem de defensar sense complexos, amb passió democràtica, que és la única passió política capaç de vèncer a la passió nacional.

dimarts, d’agost 28, 2012

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors.

Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara li presten diners i per això ens els pot prestar a nosaltres. És a dir, no és que ens tornin diners nostres sinó que ens deixen una part dels diners que ells han demanat prestats.

Com que tota aquesta discussió ve a tomb del pacte fiscal i de si en el moment de crisi actual seguim tenint o no dèficit fiscal, adjunto un article que em van publicar a "El Triangle" abans de vacances.


PACTE FISCAL? PARLEM DE NÚMEROS!



Aquesta setmana s’ha votat al Parlament la proposta de Pacte Fiscal que ha presentat el govern d’Artur Mas. En el moment d’escriure aquestes línies encara no sabíem el resultat final de la proposta però sí que estava ben clar que el govern de CIU volia votar una proposta que inclogués una agència tributària pròpia (i única) que recaptés tots els impostos que paguem els catalans i que després negociés amb el govern central una contribució en base al que l’Administració General de l’Estat (AGE) inverteix o transfereix a Catalunya, més una quota de solidaritat amb la resta d’Espanya.

Tot aquest debat es fa, però, sense atendre als números concrets del que paguem els catalans i del que retorna. Fa uns mesos es van publicar unes balances fiscals que deien que el dèficit mitjà anual de Catalunya es situava entre els 12.000 i els 16.000 milions d’euros anuals. Però el que Catalunya aporta i rep varia molt cada any. I en temps de recessió com ara, la realitat és ben diferent. Parlem, doncs, de números!

Pensem què passaria si la Generalitat recaptés tots els impostos i amb ells hagués de cobrir, no només la despesa de la Generalitat sinó totes les inversions i transferències que fa l’Estat a Catalunya.

L’any 2010 els catalans vam pagar 31.169 milions d’euros en impostos a l’Agència Tributària. Ara bé, només el pressupost de la Generalitat va pujar a 32.592 milions. Si a això li sumem els més de 3.500 milions que l’Estat va invertir a Catalunya en infraestructures aquell any i els més de 3.000 milions que va transferir als ajuntaments catalans, a més d’altres transferències i inversions menors, ens adonaríem que el que van invertir i gastar entre l’Estat i la Generalitat a Catalunya va superar els 40.000 milions d’euros. Per tant, si recaptéssim tots els nostres impostos i ens féssim càrrec de totes les inversions i transferències, ens hauríem hagut d’endeutar per uns 9.000 milions, aproximadament l’endeutament anual de la Generalitat. I tot això sense comptar la Seguretat Social. Segons dades de 2009, els catalans vam rebre de la caixa única de l’Estat 1.200 milions més del que vam aportar...

Per tant, en aquests moments el problema no és que paguem massa i ens tornin poc. El problema és que amb els diners que paguem els catalans no n’hi ha prou per cobrir tot el que gasta o inverteix la Generalitat i l’Estat a Catalunya. Per tant, si ara tinguéssim Agència Tributària pròpia, també hauríem de recórrer a un alt nivell d’endeutament per poder finançar totes les despeses.

Vol dir això que no existeix el dèficit fiscal? En els darrers tres anys no ha existit. Ara, en els anys de bonança, evidentment que existia. Els anys 2006 i 2007, per exemple, els catalans vam pagar en impostos a l’Estat entre 17.000 i 20.000 milions més del que rebíem després en inversions i transferències. El 2008 ja es va reduir bastant, fins als 10.000 milions aproximadament, perquè vam pagar menys i vam rebre més, però l’any 2009 el dèficit pràcticament va desaparèixer. L’any 2009 ja vam rebre tant, o fins i tot més, del que vam aportar. I en els dos darrers anys aquesta tendència s’ha agreujat.

Per tant, en el debat sobre el pacte fiscal no hem de perdre de vista la situació econòmica actual a Catalunya. Ens convé un nou sistema de finançament per quan torni a haver-hi creixement? Sí, sens dubte. Ara, segons com negociem el pacte fiscal per als proper anys, el nou sistema pot acabar sent el negoci de Robert amb les cabres... I per tenir una cabra negra (i singular), l’Agència Tributària pròpia, els catalans encara acabarem rebent menys diners dels que rebem ara...

dissabte, d’agost 11, 2012

Per què ARA Primàries?





Dilluns passat, 6 d'agost, un grup de companys i companyes del PSC (la Laia Bonet, el Toni Comín, l'Oriol Bartomeus, el Jaume Bellmunt, el David Elvira, la Jordina Freixanet, el Marcel Gabarró, la Cristina González, la Marta Junqué, el Carles Rivera, l'Helena Royes, i l'Eduard Sanjosé) vam escriure un article a El Periódico i vam posar en marxar el web www.araprimaries.cat per promoure que es posi en marxa el procés de primàries del PSC tant aviat com sigui possible i que es faci garantint la màxima participació tant dels militants per posar en marxa el procés i fer-ne difusió, com dels ciutadans per elegir el candidat. Aquest procés ha tingut un ampli ressò als altres mitjans de comunicació escrita del nostre país, i hem aconseguit que les primàries del PSC siguin un dels temes rellevants de l'agenda política d'aquest estiu i, esperem, de la reentrée de setembre.

Amb aquesta nota vull afegir algunes raons de per què penso que cal posar en marxa el procés de primàries ARA.

En primer lloc, perquè s'acosta l'equador de la legislatura. El proper novembre farà 2 anys de les darreres eleccions al Parlament i el govern d'Artur Mas sembla clar que ha creuat el rubicó amb l'aprovació de la proposta de Pacte Fiscal. El que volien fer, ja ho han fet. I, a més, la Generalitat es troba en una situació financera delicadíssima. Per tant, poden decidir convocar eleccions en qualsevol moment i nosaltres hem d'estar preparats. No podem esperar més. Cal posar en marxa el procés de primàries per poder elegir el nostre candidat, tal i com preveuen els Estatuts aprovats al darrer Congrés.

En segon lloc, perquè al PSC, com a organització, li cal posar-se a treballar en una direcció clara i concreta. Un cop celebrat el congrés nacional i tots els congessos i assemblees locals i de federació a la primavera, amb nous equips arreu, cal que tots treballem en una mateixa direcció. I això només s'aconsegueix amb un projecte engrescador i mobilitzador: les primàries. Unes primàries obertes i ciutadanes, en les que els militants del partits es converteixin en agents de canvi, contactant amb els ciutadans per fer que participin en un procés que no només ha de servir per triar un candidat sinó per elaborar l'alternativa al govern d'Artur Mas.

En tercer lloc, perquè necessitem un procés que torni l'esperança als ciutadans de Catalunya. Hem de poder dir que hi ha una altra manera de governar i de fer les coses, i hem de poder representar millor als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no només als que ho estan passant malament, sinó a tots aquells que tenen por. Por del futur, del seu futur i del futur dels seus fills. Por per la seva feina, por pels seus estalvis. Necessitem construir una alternativa, com a país, per sortir d'aquest atzucac. Necessitem tornar a creure que és possible. I un procés obert i participatiu, amb diversos candidats exposant noves propostes, pot aconseguir que tornem a representar a tots aquells que estan esperant alguna cosa de nosaltres. Hi ha demanda, però falta oferta. Les primàries del PSC poden ser l'oferta que la gent d'esquerres del nostre país està esperant.

I, en quart lloc, perquè volem iniciar un procés d'agregació del conjunt de les esquerres catalanes. Només si tornem a ser capaços de construir una alternativa transversal, en la que hi participin no només votants del PSC de les darreres eleccions, sinó votants d'Iniciativa, d'ERC i fins i tot votants de CIU, descontents amb l'actual govern i que s'autodefineixen de centre-esquerra, podrem plantejar una alternativa real al govern d'Artur Mas. Les primàries han de servir per això. Per agregar la gent d'esquerres per sobre de les adscripcions partidàries. Hem d'aspirar a que la gent d'esquerres del nostre país i tots els descontents amb el govern participin en aquest procés.

ARA és el moment i no el podem desaprofitar.

divendres, de maig 11, 2012

Victòria socialista, victòria republicana


Avui, El Triangle em publica aquest article sobre la victòria de François Hollande a les presidencials de diumenge passat.


Diumenge 6 de maig, per tercera vegada a la història de la cinquena república, els ciutadans francesos van elegir un president socialista. 17 anys després que François Mitterrand abandonés l’Elisi, i 10 anys després de l’amarga derrota de Lionel Jospin a la primera volta de les presidencials que van conduir a una estranya elecció entre Jacques Chirac i Jean Marie Le Pen, un socialista tornarà a la màxima magistratura de la República.


La victòria de François Hollande, però, no és només una victòria socialista. És una victòria dels valors de la República enfront els valors nacionalistes, recuperats i enaltits per Nicolas Sarkozy durant tot el seu mandat i molt especialment durant aquests darrers mesos, per tal de fer-se amb el favor dels votants del Front Nacional. França ha votat a l’esquerra, però ha votat també República. Així ho van assenyalar diversos dirigents polítics i analistes francesos la nit electoral.

La deriva nacional de la política francesa, amb més de sis milions i mig de francesos votant a Marine Le Pen a la primera volta, era –i és- molt preocupant. El creixement d’aquest “vot nacional” és conseqüència de la crisi econòmica segurament, però no només. És també conseqüència de la deliberada política identitaria de Nicolas Sarkozy, que durant el seu mandat ha obert el debat sobre la identitat francesa trencant amb la tradició republicana i fent que molt francesos hagin sentit que la República no els representava. Aquesta deriva nacional va tenir la seva eclosió en la campanya electoral i en el míting que va celebrar Sarkozy a la plaça del Trocadéro amb la Tour Eiffel de fons l’1 de maig, en oberta confrontació amb els sindicats, oposant la bandera roja del moviment obrer –que divideix, segons ell- amb la bandera tricolor nacional.

Els francesos, però, entre la nació i la República, han triat la República. Han optat pel canvi i l’esperança. I amb ells s’obre un nou camí d’esperança per a tots els europeus, i molt especialment per als països que ens trobem en major dificultat econòmica, com Itàlia i Espanya.

La victòria d’Hollande permet pensar en una nova etapa de la construcció europea, en què el creixement i la generació d’ocupació es converteixi en la prioritat de l’agenda europea, com ja ho va ser a partir de l’any 1997, quan les victòries de Lionel Jospin i Tony Blair van fer que la UE adoptés l’estratègia de Lisboa per promoure l’ocupació i el creixement, que va donar pas a uns anys de creixement i generació de llocs de treball a tot el continent.

França ha sigut sempre el motor o el fre de la construcció europea. França va frenar la Constitució Europea el 2005, quan van prevaler –a dreta i esquerra- la defensa dels interessos nacionals per sobre dels interessos europeus, i ara França torna a fer de motor d’una nova etapa, que ha de suposar també una nova manera de governar Europa.

La victòria d’Hollande suposa la fi de “Merkozy”, però no ha de suposar el naixement de “Merkollande”. Europa és plural i cal que reincorpori en el seu nucli decisor, en primer lloc, als dos grans països del sud, Espanya i Itàlia. Als anys 90 l’Euro es va construir gràcies a l’aliança d’aquests 4 països, sota el lideratge de Kohl, Mitterrand i González, i els governs de Dini i Prodi a Itàlia. Ara és l’hora d’una nova aliança entre aquests quatre grans països per promoure i implementar una nova agenda de creixement, un nou pacte per l’ocupació que permeti a Europa sortir de la crisi sota els principis de cohesió i solidaritat. La victòria d’Hollande és un primer pas, la victòria necessària per fer possible un nou començament de la construcció europea, del socialisme democràtic i dels valors republicans.



dijous, d’abril 12, 2012

És un risc viure massa?

L'FMI acaba de publicar un informe que diu que l'envelliment de la població és un risc econòmic, no només pels Estats, sinó per les asseguradores i Fons de Pensions. És evident que l'envelliment de la població comporta una despesa creixent en pensions i en salut, pero el "risc de longevitat" al que es refereix el citat informe, més que posar en perill els sistemes de pensions públics basats en el repartiment o la redistribució, posa en risc de fallida els sistemes de pensions privats basats en la capitalització.

Aquests sistemes privats estan pensats per acumular capital al llarg de la vida activa per tal de generar un rendiment que ens permeti cobrar una pensió. Però és un sistema que està pensat per un límit d'anys, uns 15 o 20 posem per cas. Si el pensionista viu més de 15 o 20 anys, les companyies no tenen prou capital per pagar les pensions i alhora generar benefici.

El "risc de longevitat" és un risc per a les asseguradores i els fons de pensions privats. Però no es un risc social, ni un risc per als sistemes públics de pensions basats en la redistribució. És a dir, en que les cotitzacions dels treballadors d'avui paguen les pensions dels jubilats d'avui, que cobren -això sí- en funció del que han cotitzat.

Si el sistema de pensions públic espanyol té problemes avui no és perquè els jubilats viuen massa, sinó perquè hi ha cinc milions d'espanyols a l'atur. Si la majoria d'ells treballessin, si hi hagués més de 20 milions de cotitzants a la seguretat social, com fa 4 o 5 anys, la seguretat social - és a dir, el sistema de pensions- seguiria tenint un superàvit important.

Per tant, hauríem d'aprofitar l'informe de l'FMI no per dir que s'han begut l'enteniment, sinó per donar-los-hi parcialment la raó. Que la gent visqui més, és un risc, sí. Però ho és per a les asseguradores, no per als Estats.

Per tant, si la gent vol cobrar algun dia una pensió, el que no ha de fer, sobretot, és fer-se un Pla de Pensions. Al contrari, ha de defensar un sistema públic de pensions i una economia sòlida que aposti pel creixement i la generació de llocs de treball. Si hi ha treballadors suficients amb feina i un sou digne, les pensions estaran garantides, visquem 80 anys, 90, o 100.

dimecres, de març 28, 2012

El lema dels socialistes asturians




Aquesta setmana tots ens hem fixat molt en Andalusia i poc en Astúries, però avui que s'acaba de confirmar que el PSOE no només ha guanyat les eleccions al principat amb 17 escons sinó que molt probablement podrà governar amb el suport d'IU i l'abstenció d'UPyD, penso que ens hauríem de fixar més en el que ha passat a Astúries.


Els socialistes tornem al govern només 10 mesos després d'haver perdut les eleccions. I hi tornem amb un lema que m'ha cridat l'atenció "SEGURIDAD. Garantía. Futuro. Trabajo. Soluciones. Seriedad."


És un lema llarg, que no deu agradar massa als experts en comunicació política, però que deixa molt clar què volem per la gent. I no només què som. Sovint els lemes dels partits parlen de "nosaltres", del que som i del que volem ser. I no del què oferim.


El lema dels socialistes asturians parla de seguretat en temps d'incertes; de garantia en època de desorientació; de futur en un moment en què l'avenir ja no és el que era; de treball per donar una sortida als aturats; de solucions concretes i no de proclames ideològiques buides; de serietat que superi la frivolitat de la política basada en el cop d'efecte mediàtic.


Un bon lema i una bona actitud per presentar-se a unes eleccions en temps de crisi. N'hauríem de prendre bona nota. I seguir de prop a Javier Fernández, de qui El Pais va publicar un bon retrat.

dimecres, de febrer 22, 2012

D'Eurodisney a Eurovegas

Aquests dies ha saltat a la llum el projecte d'Eurovegas, que sembla que ens disputem Barcelona i Madrid, Artur Mas i Esperanza Aguirre, "tanto monta, monta tanto". Diuen que el Govern d'Espanya està disposat a posar-hi tota mena de facilitats legals (és a dir, està disposat a que els promotors d'Eurovegas cometin tota mena d'il·legalitats). Ens diuen que demanen que es pugui fumar en aquest recinte, que als casinos hi puguin entrar menors i ludòpates -que ara tenen l'entrada vetada a aquest tipus de locals- i que volen, evidentment, exempcions fiscals i de cotitzacions a la seguretat social durant no sé quants anys. És a dir, que no volen pagar pels beneficis que preveuen obtenir.

El projecte en sí és discutible, que demanin no pagar impostos en un moment en què tothom està fent un esforç fiscal via l'increment de l'IRPF és indigne, però que vulguin permetre que els menors i els ludòpates tinguin entrada lliure ja resulta immoral.

Però ahir el promotor d'aquest projecte va ser rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat. Quina diferència amb l'anterior govern! Aquest projecte ja va estar sobre la taula fa uns anys i es va desestimar, en total discreció, perquè es va considerar -encertadament- que el model de negoci i de turisme promogut per "Eurovegas" no és el nostre model.

Nosaltres no som ni volem ser Las Vegas d'Europa. I per això el govern d'esquerres presidit per José Montilla i amb Antoni Castells de conseller d'economia va desestimar aquest projecte.

Això és el que hauria de fer el govern d'Artur Mas també. Però no ho farà. Prefereix jugar la carta de l'amic americà, com va fer Jordi Pujol amb el projecte d'Eurodisney a Salou, promogut des del govern i per l'aleshores alcalde de Salou, Joan Maria Pujals, que després va ser conseller de cultura amb Pujol (el mateix que va aconseguir que Josep Maria Flotats deixés el Teatr Nacional, amb aquella roda de premsa memorable en què reproduí l'escena amb el conseller Pujals amb aquell cèlebre "abraonant-se sobre mi"...)

Artur Mas sembla disposat a que el projecte "Eurovegas" sigui el seu particular "Eurodisney". Jordi Pujol va mobilitzar tota l'artilleria política, econòmica i mediàtica del país per fer-ho possible, però finalment van triar Paris. I llavors què va passar amb el gran projecte del govern Pujol? Recordeu a Javier de la Rosa, "l'empresari model"? Pujol va cridar a De la Rosa que, via KIO -el holding kuwaitià- va promoure Port Aventura, que era una versió casolana del que hagués significat Eurodisney. Tots sabem com va acabar l'operació de De la Rosa. Per sort, però, el model de negoci de Port Aventura es va reinventar i, amb el suport de La Caixa, ha sobreviscut, amb èxit, com a parc d'atraccions amb públic local.

Però el model és el mateix. Un gran projecte que doni sentit a una acció de govern. No cal dir que el projecte d'Eurodisney era un projecte amb sentit i que anava en sintonia amb el turisme familiar que es volia promoure. En canvi, el projecte d'Eurovegas no portaria res més que problemes. On són ara els que es queixaven del model turístic de Barcelona? Del turisme low-cost i de borrachera? On és l'alcalde Xavier Trias, que fa un any deia que Barcelona s'havia convertit en la capital del turisme de baixa qualitat? El projecte d'Eurovegas portarà turisme de qualitat a la ciutat?

Esperem, per tant, que el projecte d'Eurovegas fracassi. I que si no tira endavant, el govern d'Artur Mas no es tregui de la màniga un macro-casino finançat amb capital local i no ens el venguin com la nova gallina dels ous d'or...

Els promotors privats -locals o internacionals- poden proposar els negocis que vulguin, però l'administració pública no pot promoure i donar cobertura qualsevol tipus de negoci. Ens hi juguem no només el model de ciutat i de país, sinó una mínima dignitat.

dimarts, de febrer 21, 2012

Declivi de l'Estat social, declivi de la socialdemocràcia

En el debat sobre l'alternativa a les reformes del Govern Rajoy i al desmantellament de l'Estat social espanyol que provocaran, recupero aquesta reflexió escrita fa uns mesos a partir del llibre "El declive de la socialdemocracia".


El llibre de José V. Sevilla és un autèntic manual sobre la socialdemocràcia, ple de dades i d’anàlisis. Un llibre més d’economia política que no pas de política econòmica. És, per tant, un llibre per reflexionar sobre la socialdemocràcia en temps de crisi com l’actual.

Ara bé, de quin declivi ens parla l’autor? I en relació a quan? Bona part del llibre descriu “l’ascens” de la socialdemocràcia entre 1945 i 1975. Una anys en què, si bé al Regne Unit els laboristes van impulsar el “welfare-state”, a França els socialistes de l’SFIO només van participar parcialment en els governs de la Quarta República i a partir de 1958 van quedar apartats del govern pel General De Gaulle durant més de vint anys; i a Alemanya fou la CDU qui impulsà l’estat social germànic i no l’SPD, que no aconseguí governar fins l’any 1969 amb Willy Brandt.

Tanmateix, és ben cert que durant els trenta anys posteriors a la segona gran guerra, a Europa es va desenvolupar un potent Estat del Benestar, un estat social, forjat amb un creixent rol de l’Estat en l’economia i la participació dels sindicats en la negociació col·lectiva per defensar els drets dels treballadors.

Per tant, potser seria més convenient parlar de “declivi de l’Estat social” i no de “declivi de la socialdemocràcia”. De fet, l’Estat Social va créixer impulsat no només per la socialdemocràcia, sinó també per la democràcia cristiana i, en els darrers 30 anys ha viscut un cert declivi, impulsat per les corrents neoliberals, però sovint amb l’aquiescència socialdemòcrata.

De fet, el declivi de l’Estat social i del rol de l’Estat en l’economia, ha comportat un declivi de la socialdemocràcia, en la mesura que aquesta ha renunciat a regular i intervenir en l’economia i ha reduït el seu rol a redistribuir millor el creixement econòmic i la riquesa generada per uns mercats progressivament desregulats. En aquest sentit, sí que és possible parlar de “declivi de la socialdemocràcia”.

En qualsevol cas, José V. Sevilla, doctor en Ciències Econòmiques i secretari d’Estat d’Economia en el primer govern de Felipe González, intenta traçar un mapa d’aquest declivi des dels anys 70, des de la “revolució conservadora” de Thatcher i Reagan fins a la crisi financera dels darrers anys, passant pels processos de privatització i desregulació dels anys 90, desenvolupats a l’empara del “Consens de Washington”, definit per les dues grans institucions financeres internacionals: el Banc Mundial i l’FMI.

Un declivi que s’agreuja en la mesura que la socialdemocràcia no ha estat capaç d’adaptar-se no només a la globalització de l’economia sinó a l’àmbit europeu. En aquest sentit, és oportú recordar que, si bé el socialisme és internacionalista, la socialdemocràcia és –i ha sigut- essencialment nacional. Això és així perquè la socialdemocràcia no és només una ideologia, com el socialisme, sinó una praxis que necessita un instrument de desenvolupament –l’Estat- i una font de legitimació, la democràcia.

La socialdemocràcia és un moviment polític que es desenvolupa en el marc dels Estats-Nació i que s’ha mostrat incapaç d’adaptar-se als canvis produïts per la globalització dels darrers vint anys. La socialdemocràcia neix als Estats nacionals democràtics i mentre no existeixi una democràcia europea, no podrà existir una socialdemocràcia europea.

És en aquest sentit, que l’autor reivindica la necessitat d’un govern econòmic europeu, davant la incapacitat dels governs nacionals de prendre decisions econòmiques rellevants en el context actual. El cas espanyol es revela paradigmàtic, amb un govern socialdemòcrata obligat pel “directori germano-francès” a prendre mesures draconianes d’ajust fiscal per reduir uns nivells de dèficit públic inassumibles.

Ara, José V. Sevilla, també aquí, es mostra descarnadament realista: “l’adopció de les polítiques d’ajust constitueix l’evidència d’un fracàs. El fracàs que suposa no haver estat capaços de gestionar l’evolució de la productivitat al ritme adequat per no perdre posicions competitives, un resultat en el que tenen responsabilitats tant els gestors empresarials com les corresponents polítiques publiques”. I és que, si hi ha una lliçó a aprendre d’aquesta crisi és que ni els governs espanyols dels darrers 10 anys ni la classe dirigent financera i empresarial no han estat a l’alçada del repte que suposava per Espanya la integració a la Unió Econòmica i Monetària.

Espanya ha crescut de forma irresponsable, ‘dopada’ per l’estabilitat monetària de la zona euro i uns tipus d’interès històricament baixos, i no hem estat capaços de fer augmentar la productivitat per tal de millorar la nostra competitivitat en un entorn canviant, caracteritzat per països emergents fortament competitius i països d’alt nivell de renda (com Alemanya o els països nòrdics que han fet una aposta clara per l’increment de la productivitat en els darrers 15 anys). Espanya no ha estat a l’alçada i ara, la única manera per recuperar una posició competitiva serà la reducció de costos, ja sigui reduint costos laborals i/o marges empresarials.

La pregunta que ens assalta , doncs, és: no hi ha res a fer? Si la reducció de costos és inevitable, quina ha de ser la política socialdemòcrata per a la propera dècada?

L’autor proposa cinc nous compromisos entre democràcia i capitalisme, que haurien de fundar una nova fórmula política, necessàriament diferent a la socialdemocràcia històrica.

1) el reconeixement del paper essencial de l’espai polític democràtic com a moderador del sistema econòmic i decisor de darrera instancia.

2) afavorir les activitats productives davant d’aquelles de caràcter purament apropiatiu, donant suport a les activitats que contribueixen a crear riquesa i no d’aquelles en què l’enriquiment individual es produeix a expenses de la riquesa d’altres, sense incrementar la producció agregada. És a dir, penalitzar l’economia financera i especulativa, i promoure l’economia productiva.

3) recuperar una posició rellevant dels treballadors en el procés productiu, perquè només amb la seva participació es podrà produir el necessari increment de la productivitat.

4) Incloure un espai per a les intervencions de l’Estat en l’economia, tant de caràcter compensatori com per aquelles altres que persegueixen millorar els nivells d’eficàcia de l’economia.

5) Recuperar el caràcter redistributiu de l’economia, que s’ha fet més desigual durant les darreres dècades en els països desenvolupats, tant per raons d’equitat com d’eficàcia econòmica.

En resum, recuperar una nova agenda socialdemòcrata que permeti posar les bases d’un nou Estat Social en el context de l’economia globalitzada.