dimarts, d’agost 30, 2011

Sobre la sobirania perduda

La reforma de l'article 135 de la Constitució, que es tramita aquesta setmana a les Corts, ha de servir per a que prenguem consciència que ni la sobirania d'Espanya ni l'autonomia de Catalunya es poden entendre al marge dels tractats de la Unió Europea. Ni Espanya és ja un Estat sobirà ni Catalunya gaudeix d'una autonomia plena.

El més important de la reforma de l'article 135 de la Constitució Espanyola és la modificació dels epígrafs 2 i 3, sobre el dèficit i el deute respectivament, en els que s'afirma: "L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incòrrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea per als Estats Membres" i "El volum del deute públic conjunt de les Administracions Públiques en relació al producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea".

Per tant, el dèficit i l'endeutament públics només seran possibles en els nivells permesos per la Unió Europea. Aquesta és l'autèntica reforma constitucional, que situa definitivament la Constitució per sota els tractats europeus. I és lògic que així sigui. Perquè Espanya, en entrar a la Unió Europea primer i a la Unió Econòmica i Monetària després, va fer una important sessió de sobirania (que, per cert, la majoria vam votar en el referèndum del Tractat constitucioal de febrer de 2005, encara que el tractat final fos esmenat).

En resum, el que està passant aquests dies és una conseqüència lògica de la cessió de sobirania que en el seu dia vam fer. Evidentment, les coses es podrien haver fet de manera diferent. Hagués sigut més lògic que les decisions sobre la limitació del dèficit i del nivell d'endeutament s'haguessin pres en un Consell Europeu amb l'acord de tots els caps de govern dels països de la zona euro, de manera que el president del Govern espanyol hagués participat en la decisió. Però actualment en el Consell Europeu no existeix la unanimitat necessària per abordar els canvis que necessita la governança econòmica de l'Eurozona (ni Finlànida ni Àustria ni els Països Baixos hi estarien d'acord). Per tant, la única manera d'avançar és amb l'acord polític de França i Alemanya que, amb la complicitat del BCE, han permès la compra de deute italià i espanyol per part del BCE a canvi que aquests dos països ens comprometem, de forma inequívoca, amb la reducció del dèficit i del deute.

La solució final a l'actual crisi del deute passarà ineluctablement per l'emissió d'Eurobons però els països del nord només acceptaran l'emissió de deute europeu si els països més endeutats (o amb més perspectives d'endeutament, com Espanya) ens comprometem a no tornar-nos a endeutar en excès. Això impedeix polítiques anti-cícliques? No necessàriament. Però aquestes polítiques només es podran dur a terme a nivell europeu.

En el fons, el debat és sobre qui té capacitat per endeutar-se. L'endeutament és una qüestió de primer ordre que hem banalitzat. No és casual que la Constitució de 1978 preveiés que ha de ser el Parlament qui autoritzi al Govern a endeutar-se i que la legislació prevegui que les Comunitats Autònomes han de demanar permís al govern central per endeutar-se. L'endeutament condiciona el futur de les finances públiques i per això ha d'estar altament regulat.

A Espanya hem permès que els diferents nivells de l'administració s'endeutessin, fins i tot en èpoques de vaques grasses. I ara alguns ajuntaments i comunitats autònomes no saben com pagar el deute, independentment del seu sistema de finançament. Madrid i Barcelona tenen el mateix sistema de finançament, però Madrid té un deute 7 vegades superior al de Barcelona. Per què? Perquè ells van gastar massa (molt més que nosaltres) alhora que tenien, proporcionalment, menys ingressos (perquè els impostos i les taxes a Madrid són inferiors que a Barcelona).

Un altre bon exemple, en aquest cas del nivell de dèficit públic, és Navarra en relació a Catalunya, o Castella la Manxa en relació a la Comunitat de Madrid. El dèficit de Castella la Manxa ha superat el 6% del seu PIB. I això és una barbaritat. I més tenint en compte que, amb el mateix sistema de finançament, la Comunitat de Madrid l'any passat va tenir un dèficit del 0.25% del PIB. I Catalunya? Ens aniria millor si tinguéssim un millor sistema de finançament? Depèn de com el gestionéssim. Navarra té concert econòmic però va incòrrer en un dèficit del 3.5% del PIB, molt semblant al nostre i bastant superior al del País Basc, que té un sistema de finançament com el seu.

Conclusió: el dèficit no depèn del sistema de finançament sinó de com equilibres els ingressos i les despeses de la teva administració.

En resum, i tornant a Europa, hem entrat en una nova etapa de la governança econòmica de la Unió Europea. I ara el que hem de decidir és si volem que les decisions les prenguin "de facto" el govern alemany i el BCE, o volem un govern europeu legitimiat per prendre aquestes decisions.

La crisi del deute no ha fet altra cosa que posar de manifest, de forma descarnada, el dèficit democràtic de la Unió Europea. Ara, per resoldre aquest dèficit democràtic el primer que cal és que els governs nacionals -començant pel nostre- deixin de fer veure que segueixen sent sobirans i prenent les seves pròpies decisions. No és així. El govern espanyol ja no és sobirà.

Només si acceptem la major, i diem les coses tal com són, els ciutadans podran entendre què és el que està passant. Ara el que toca decidir és si volem seguir sense ser sobirans i que ens governi algú que no hem elegit, o volem participar en l'elecció d'un govern europeu.

Us imagineu una elecció europea entre una conservadora com Angela Merkel i... posem per cas, un socialista com François Hollande?

Només així recuperarem la sobirania perduda...






dimecres, d’agost 24, 2011

Sobre el dèficit i l'esquerra

Des de que el maig de 2010 el president José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar mesures contundents de restricció de la despesa pública, vivim un debat sobre la necessitat de limitar el dèficit i reduir el deute públic. La proposta de limitar el dèficit constitucionalment no és més que la culminació d'aquest debat, que caldria abordar amb rigor des de l'esquerra. Em permeto fer-ho en base a cinc premisses:

1. Endeutar-se i generar dèficit no és, ni ha de ser, característica de l'esquerra. Al contrari, limitar el dèficit és molt més d'esquerres que rebaixar impostos i fer 'regals fiscals'. Durant molts anys, la dreta neoliberal va utilitzar els dèficits públics i l'endeutament generat per les polítiques socialdemòcrates del anys 70, de caire keynesià per fer front a la crisi econòmica generada per la crisi del petroli, per crear un mite: l'esquerra dilapida recursos, no sap gestionar amb rigor. Amb la sortida d'aquella crisi, els socialdemòcrates vam aprendre -o hauríem d'haver après- que d'una crisi no se surt simplement amb més despesa pública. Si ara fem veure que no estem d'acord amb la limitació constitucional del dèficit donarem la imatge que seguim pensant que tot s'arregla gastant més.

2. No ens cal gastar més sinó tenir més ingressos. La principal característica de la política fiscal de l'esquerra ha de ser la redistribució. I això només es fa per la via impositiva. Quan hi ha manca de recursos, el que cal fer és pujar els impostos i lluitar contra el frau fiscal, com ha fet el govern de Zapatero des de fa més d'un any (pujant l'IVA primer i fent retornar a Espanya centenars de milions d'euros que havien sigut evadits fora del país). Aquest és el camí, i no el de retornar 400 euros d'IRPF a tots els ciutadans, eliminar l'impost del patrimoni o reduir l'impost de societats, com es va fa fer fa tot just 4 anys. Al contrari, l'única manera per quadrar els comptes és lluitar contra el frau i fer que totes les empreses, i especialment les més grans, paguin l'impost de societats que els hi pertoca, i no la meitat gràcies a desgravacions i pràctiques fiscals que els hi permeten pagar menys del que els hi pertoca.

3. Limitar el dèficit no vol dir reduir serveis ni despesa. Si hi ha un límit constitucional al dèficit públic tindrem un marc perfecte per tal de pujar impostos quan sigui necessari. No podrem dir que ens endeutem per seguir prestant els mateixos serveis sinó que els ciutadans seran més conscients del que costen. Per tant, haurem de dir: per mantenir aquests serveis, si baixa la recaptació, haurem de pujar impostos. I fer-ho, evidentment, als que més capacitat tenen per pagar. De fet, si ho sabem fer bé, la limitació del dèficit ens ajudarà en el nostre discurs. Res és gratuït. Tot té un cost. El tema és qui el paga. Nosaltres no estem per endeutar les futures generacions sinó perquè ara i aquí tothom pagui el que li correspon per tal que tots tinguem uns serveis públics de qualitat.

4. Espanya ja no es pot endeutar. En una Unió Monetària és la Unió la que s'ha d'endeutar quan sigui convenient. Com ja he escrit en altres ocasions, l'Euro ens va fer irresponsables. Pensàvem que en un entorn d'estabilitat monetària, ens podíem endeutar el que volguéssim (i així les empreses, els bancs, però també les famílies ens vam endeutar en excés). Quan va arribar la crisi, vam seguir pensant que ara que els privats ja no es podien endeutar més, ho havia de fer l'Estat, i això és un error. Si volem mantenir l'estabilitat de la moneda única, l'endeutament ha de ser europeu, via els eurobons. Però a canvi els Estats s'han de comprometre a no endeutar-se ells.

5. La UE ha de controlar el dèficit dels Estats Membres i els Estats han de controlar el dèficit de les Comunitats Autònomes i dels Ajuntaments. Pretendre, com vol fer creure el Govern de Catalunya, que la Generalitat ha de tenir llibertat per endeutar-se, és una ficció. Si Catalunya fos un Estat membre de la Unió Europa ara també estaríem canviant la Constitució per limitar el dèficit. Hauríem de començar a entendre que no som independents. Ni Catalunya ho és, ni Espanya tampoc.