dijous, de maig 26, 2011

Un decàleg pel canvi

Avui en Miquel Iceta ha publicat a El Periódico un decàleg sobre el futur del PSC. És un decàleg que estableix una agenda per a la renovació del PSC que obre un debat necessari però que cal aprofundir. És per això que m'atreveixo a concretar un decàleg que vagi més enllà dels conceptes que sovint ja hem assumit en anteriors congressos del partit, un decàleg pel canvi.

El PSC necessita una renovació profunda per tal d'esdevenir, de nou, un projecte sòlid i col·lectiu. I la renovació s'ha de fer triant camins, fent opcions, més enllà de les ambigüitats que massa sovint ens han portat a la indefinició.

Aquests són, doncs, en la meva opinió, els 10 canvis que el PSC necessita:

1. Renovar els lideratges que han conduït el partit en els darrers 10 o 15 anys. La generació que ha dirigit el partit a nivell nacional, i que ara té entre 50 i 60 o 65 anys ha donat el millor d'ells mateixos al partit durant els darrers 20 anys. Han sigut membres de la direcció que ens va dur al govern de Catalunya per primer cop. Però també ells ens han portat a la pitjor derrota de la nostra història. Per tant, ara han de deixar pas a una nova generació que reconstrueixi el partit sobre noves bases i defineixi una alternativa de futur per tornar a ser alternativa de govern.

2. Fer del PSC un espai d'acció i transformació política que estigui present en tots els àmbits d'acció col·lectiva. Un partit plural i central, que combini dirigents capaços d'interlocutar amb els joves "indignats", amb d'altres que es reuneixin amb la junta del Cercle d'Economia, però sabent què defensem tant en un lloc com en l'altre, i fent-ho de forma coherent. Només així tornarem a ser un partit majoritari.

3. Recuperar la capacitat de dir la veritat als ciutadans, defugint d'allò políticament correcte i dels convencionalismes de l'acció política. Només així recuperarem la credibilitat que hem perdut. Avui els ciutadans no creuen en nosaltres. Consideren que pensem massa el que diem i que no diem el que realment pensem. Hem de tornar a parlar clar superant les ambigüitats del nostre discurs i les contradiccions entre el discurs i l'acció política.

4. Encapçalar un projecte de regulació de l'economia. Els socialistes, en els anys de bonança, hem renunciat a regular l'economia i ens hem limitat a redistribuir la riquesa generada pel mercat via la inversió pública i les polítiques socials. Ara és el moment de tornar a dir les coses pel seu nom, a reivindicar l'austeritat i la cultura del treball, però també de posar límits a l'evolució lliure de l'economia. Cal regular els mercats i no només els internacionals, sinó també els locals, com el de l'habitatge. Hem de definir un nou projecte socialdemòcrata que reconstrueixi un estat fort, regulador de l'economia, que no només es dediqui a proveir serveis als seus ciutadans.

5. Desenvolupar una identitat-projecte per Catalunya. Una identitat basada en la voluntat de construir junts un projecte de futur col·lectiu, independentment de l'orígen, però que reivindiqui el caràcter plural de la nostra societat, una societat que se sent majoritàriament catalana i espanyola, però que vol que els seus representants polítics defensin els interessos de Catalunya per sobre de tot, davant del govern d'Espanya i dels interessos dels altres ciutadans espanyols. Cal deixar de parlar d'unitat civil del poble, un concepte dels anys 70, i parlar dels drets i deures de ciutadania. Si defensem bé els anhels i els interessos del conjunt dels ciutadans de Catalunya, podrem esdevenir el partit de la majoria de catalans i catalanes.

6. Consolidar l'autogovern de Catalunya en el marc autonòmic espanyol, assumint que l'evolució federal d'Espanya és molt poc probable i que el que ens cal és reforçar el nostre autogovern en un entorn de grans dificultats econòmiques, negociant bilateralment amb el govern d'Espanya sempre que sigui necessari alhora que intentem teixir aliances amb altres governs autonòmics quan sigui convenient. No és moment de definir pactes federals sinó de reorganitzar les relacions de poder polítiques i econòmiques dins d'Espanya. L'objectiu ha de ser manar més a Espanya, en tots els àmbits, i deixar de centrar-nos en voler canviar Espanya. Espanya ja ha fet el canvi que volia fer en els darrers 30 anys. Ara el que toca és que els catalans tornem a dirigir Espanya.

7. Negociar un nou protocol d'unitat amb el PSOE. El debat no és si volem o no tenir un grup parlamentari propi o si hem de votar diferent per defensar els interessos de Catalunya (encara que això últim ho hauríem de fer, quan sigui convenient) sinó si volem manar més dins el socialisme espanyol. Per això cal negociar de nou el protocol d'unitat entre PSC i PSOE i establir noves relacions. El missatge és clar: podríem marxar però ens volem quedar. Ara, si ens quedem és per manar.

8. Impulsar candidatures transnacionals a les properes eleccions europees i definir un candidat únic de l'esquerra europea per a la presidència de la Comissió Europea, deixant de banda els debats institucionals que han portat Europa a la paràlisi en els darrers 10 anys i apostant per lideratges europeus que siguin una referència per al conjunt de ciutadans europeus que estan esperant una resposta d'esquerres a la crisi política i econòmica que vivim.

9. Canviar la nostra cultura organitzativa per tal d'obrir espais de decisió col·lectiva, no només sobre els lideratges sinó també sobre les grans decisions estratègiques. En aquest sentit, les primàries de Barcelona van demostrar que el partit és prou madur per afrontar aquests processos de decisió mantenint la cohesió de l'organització. Ara caldrà també posar a discussió grans decisions estratègiques que ha de prendre el partit. Hem de deixar de tenir por a expressar les nostres opinions per tal que el conjunt de l'organització se senti partícep de les decisions.

10. Construir una direcció forta sorgida d'un procés competitiu. Només si som capaços d'expressar la pluralitat interna en un procés on diferents sectors es posicionin clarament i públicament, podrem sumar-los després en un projecte col·lectiu fort. Només suma el que és diferent. Primer cal expressar les diferències per després poder fer una síntesi que representi a la majoria. La nova direcció ha de començar a construir, des del primer dia, una alternativa política i social al govern de CIU. I per això ens caldrà un lideratge clar que pugui ser candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que la decisió s'haurà de prendre a través d'un procés d'eleccions primàries.

10 comentaris:

charo ha dit...

He leído tu decálogo para el cambio. Estoy sorprendida y un tanto enojada.
No tengo espacio para replicar a todo tu escrito, solo daré dos pinceladas.
El primer punto me parece una falta de respeto a compañer@s que se están dejando la piel para tirar adelante el proyecto socialista.
Por otra parte también me parece una ofensa decir que nuestros dirigentes tienen que recuperar la capacidad de decir la verdad a los ciudadanos ¿Es que no la dicen?
No creo que sea el mejor decálogo que he leído...

pere ha dit...

Tal vegada el punt 3er comença a ser indicatiu del que cal fer, també es pot invertir en estudis sociològics i buscar, com i perqué la nostra societat està malalta: te por !

Pere

Alain Jorda ha dit...

Albert, el primer decàleg que em convenç de veritat. Gràcies.

Albert Aixalà i Blanch ha dit...

Charo, el primer punto no quiere ser una falta de respeto a nadie. Muchos compañeros hace muchos añños que tiran adelante el proyecto cada día desde sus responsabilidades, y lo hacen con esfuerzo y acierto. Estoy hablando en todo momento de la dirección nacional, que es lo que discutiremos en el próximo congreso. Y tampoco digo que no hayan hecho lo que han podido en un momento de gran dificultad, pero se necesitan cambios. Por otro lado, cuano escribo sobre decir la verdad me refiero a que, demasiado a menudo -en estos años de crisis- no hemos dicho las cosas por su nombre desde el gobierno de España y, a veces también, desde el gobierno de la Generalitat. Y eso nos ha hecho perder la credibilidad. Pero es una opinión, quizás me equivoque.
Pere, doncs això, estem d'acord. Gràcies, Alain. Seguim!

Xavier ha dit...

Estic molt d'acord en les teves propostes. Dues remarques que em semblen necessàries:
- Cal cercar una nova estructura organitzativa que passa inevitablement per una nova governança al si del partit. Els ideals i valors són clars; les polítiques i accions del dia a dia de molts dirigents, menys.
- No podem defugir el debat del model d'estat. No em conformo en la bilateralitat ni en un aprofundiment fictici com el que es propugna normalment des de CiU. Si som majoritàriament federalistes, hi hem de treballar en ferm per a ser-ho. Hem de ser conscients de la poca o nul.la receptivitat per part de molts sectors del PSOE, però això no ens pot fer aparcar la nostra aposta estrategica, entenc, de model d'estat. En la bilateralitat perdem aquí i allà.
En qualsevol cas em sembla que és un molt bon punt de partida.

Isabel Sierra ha dit...

Comparteixo...

http://isabelsierrapoliticaysociedad.blogspot.com/

El diagnóstic està fet, avui a Nou Cicle l'hem acabat de definir, amb veu alta i clara. Ara cal coratge per enunciar les mesures. A la xarxa, trobaras 15-M Socialistes, Congrès Des d'abaix i Més PSC. Els militants aixequen la veu. Nomès cal escoltar.

Anònim ha dit...

Ara som autonimistes i competitius? M'agrada mes el federalisme i la cooperacio

Andreu Raya ha dit...

Albert,

felicitats pel teu decàleg, que el comparteixo en gran mesura, i per l'esforç evident de parlar clar i mullar-te.

Espero que ens veiem d'aqui poc per Sant Andreu compartint tertúlia.

Andreu

Anònim ha dit...

Pregunto, tot aixo perque no aplicaveu a la Federació de Barcelona que sempre ha sigut bastant autonoma...i segons ni una mica de responsabilitat en la pèrdua de Barcelona, ni una ? tot es culkpa de la cupula , del PSOE, o de ZP?

marcoslekuona ha dit...

Tres apuntes a un decálogo con el que estoy de acuerdo en su fondo.
1.- No se trata tanto de cambiar pesonas como de cambiar prácticas. Hay jóvenes cuyas prácticas tienen que cambiar tanto o más que las de personas más maduras.

2.- Precisamente las prácticas y la cultura organizativa que hay que cambiar, es la de la burocracia de arriba abajo, que tiene que atemperarse con una política de abajo arriba.

3.- El liderazgo fuerte no tiene que ser unipersonal, sino más bien colectivo. Los liderazgos heroicos hoy son más un problema que una solución en los partidos de izquierdas.