diumenge, de desembre 19, 2010

Sobre la derrota i la represa

Diumenge passat vam celebrar un dels Consells Nacionals més importants de la nostra història. Havíem de començar a discutir les causes de la derrota, perquè sinó fem un bon diagnòstic de per què hem perdut, podem tornar a passar-nos molts anys a l'oposició.

No hi ha derrotes justes ni injustes. No hay dulces derrotas y amargas victorias, com va dir l'any 1996 l'Alfonso Guerra. I hem sofert una derrota contundent. Per tant, no ens podem equivocar en l'anàlisi que en fem.

Si ara ens centrem en el debat de les persones, estem morts. Si ara o a la tardor ens centrem en el debat de les 2 ànimes i el grup parlamentari, estem morts. Ja ho vam intentar fa 30 anys, i no va funcionar, perquè llavors el debat és si votes o no amb el PSOE i si el grup parlamentari fa cas o no a l'executiva nacional... I si fem el debat als diaris durant mesos, no anirem enlloc.

Ara bé, si mantenim el partit com si no hagués passat res, tampoc no ens en sortirem. Fa mesos l'Ernest Maragall va escriure que el tripartit era "un artefacte polític sense ànima". I és evident que un govern sense ànima no pot funcionar. Però un partit sense ànima, tampoc. I hem d'evitar que el PSC es pugui convertir en "un aparell polític sense ànima".

Si donem solucions burocràtiques a problemes de fons, només aconseguirem tenir més problemes electorals en el futur.

La derrota demana canvis. Calen canvis en la cultura organitzativa per tal de promoure el debat. No hem de fer monòlegs successius com els que es produeixen sovint al Consell Nacional, sinó que hem d'aprendre a dialogar per tal de definir un projecte polític que ens representi a tots. Canvis que ens permetin expressar la pluralitat. Si ens volem engrandir i enfortir, hem de ser més plurals, i hem de saber gestionar la pluralitat.

Si volem ser un partit majoritari, que aspiri a superar el milió de vots i els 60 diputats, hem de tenir ambició. Ambició per ser el primer partit de Catalunya. Ambició per tornar a obtenir el 1.180.000 vots de l'any 1999. Amb 36 diputats per Barcelona, el doble del que hem obtingut ara. Aquest ha de ser el nostre objectiu.

Els ciutadans ens han dit que no ho hem fet bé. El nostre electorat ens ha dit que no ho hem fet bé. Ara bé, qui és el nostre electorat? A qui volem representar? Això és el que ens hem de preguntar en primer lloc.

Què ens ha passat?

Hem perdut en barris i en municipis on pensàvem que no podíem tornar a perdre. I ho pensàvem perquè potser no havíem entès com ha canviat Catalunya en els darrers 10 anys. Ens hem de preguntar si el PSC d'avui respon al que ens demanen els catalans d'avui.

Això que ens passa, no ve d'ara. Fa 4 anys ja no vam guanyar les eleccions, ni les vam empatar, com l'any 2003. Les vam perdre. Però no vam fer el debat. I tampoc el vam fer després de les municipals del 2007, que vam guanyar sí, però amb participacions del 43, 45, 47% a tota la regió metropolitana de Barcelona. Fins i tot a la capital, Barcelona, la participació no va arribar al 50%. De fet, en molts municipis va anar a votar menys gent que al referèndum per l'Estatut de 2006. Però vam guanyar, i pensàvem que podríem seguir funcionant com fins llavors.

I ara, què ens ha passat? Que ha votat el 60% de l'electorat i hem perdut de carrer.

Per què? Doncs perquè ha anat a votar gent que no va anar a votar a les municipals de 2007. Gent que té entre 30 i 45 anys, que considera que som l'establishment i que ja n'hi ha prou. Consideren que no ho hem fet bé, i ens han dit que prou. I no ho han fet abstenint-se, sinó votant a l'altre. Ens han deixat i han votat a l'altre. I això fa mal, evidentement.

El que hem de fer, doncs, és preguntar-nos per què han votat a l'altre. S'estan fent més de dretes? No. Però són gent més pragmàtica, que vol respostes concretes, clares, als problemes que tenen.

Aquesta generació, nascuda a finals dels anys 60 i als anys 70, considera que no tenim les coses clares; que no sabem on anem; que tenim un discurs confús i ambigu; que no tenim clar quina Catalunya volem, ni quin país volem. I han votat a l'altre.

Els hi hem dit que l'altre era de dretes i independentista. Però no s'ho han cregut. Ells, aquests electors d'entre 30 i 45 anys que viuen als barris on normalment guanyem les eleccions o en barris nous que no existien fa 10 o 12 anys, no s'han cregut que el Mas era de dretes i independentista, perquè l'han votat tot i que ells no són ni de dretes ni independentistes.

Són una generació que tenen fills petits i pares grans o que s'estan fent grans, que porten els nens al cole i no tenen prou places públiques d'escoles bressol, que s'han hipotecat i malden per arribar a final de mes, que potser no han perdut la feina però tenen por a perdre-la...

I és aquesta generació la que ha considerat que nosaltres no podíem donar resposta als seus problemes. Volien un govern fort que oferís esperança en una Catalunya millor. I això és el que els hi ha ofert l'Artur Mas. Aquest és l'electorat que ens ha deixat.

Què hem de fer per reconstruir una nova majoria?

Hi ha una part important de l'electorat que ens ha abandonat. Ha triat l'altre. Ara dependrà de nosaltres aconseguir que tornin.

Però no ho aconseguirem implorant que tornin, ni criticant a l'altre en tot el que fa. Així no anirem enlloc. Perquè els electors que necessitem guanyar l'han votat a ell, i no voldran que els hi diguem, des d'ara, que s'han equivocat. Ho han fet a consciència. Però tampoc li han donat un xec en blanc.

Per tornar a guanyar hem de ser capaços d'oferir una alternativa, de construir una alternativa sòlida i seriosa, que no es basi en la crítica banal o destructiva. Necessitem definir-nos i parlar clar. No podem convertir-nos en el "Ni-Ni party". "Ni això, ni allò, sinó tot el contrari". Així no anem enlloc. Amb l'ambigüitat no anirem enlloc. Tampoc dins el partit.

Cal que ens definim, encara que això suposi discutir-nos. Sempre he pensat que la competència ens fa forts i que el silenci en el que hem viscut els darrers anys ens ha afeblit.

Per tant, ara toca discutir a fons el que volem ser. Què volem oferir a un electorat pragmàtic i realista, que no vol que l'enganyin ni que facin volar coloms. I ho hem de començar a fer des dels ajuntaments.

El país ha canviat, les nostres ciutats han canviat.

L'any 1982 l'Alfonso Guerra, després de la victòria del PSOE, va dir: "Vamos a cambiar España que no la va a conocer ni la madre que la parió". I, evidentment, vam canviar Espanya. Tant, que la mare que l'havia parit, el PSOE, al cap de 12 anys ja no reconeixia al seu fill, o a la seva filla, i vam perdre les eleccions.

Fins ara, als ajuntaments hem sabut reinventar-nos. Interpretar en cada moment què esperava la gent de nosaltres. Ho hem fet per intuïció. Però ara ja sembla que la intuïció ens falla.

Hem fet nous barris, però sovint no sabem qui hi viu. I ara hem descobert que en aquests nous barris, on hi viu gent de menys de 40 o 45 anys, han votat a CIU.

I a aquests electors no els podem tractar com tractàvem abans a la gent dels nostres barris. Perquè són diferents: són més joves, tenen més estudis, i són més exigents. Volen ser liderats pels millors. I si nosaltres no som els millors, no els hi presentem els millors candidats, en votaran un altre.

Si no entenem això, si seguim obsessionats per anar a buscar el vot "als nostres barris" on cada cop hi han menys electors, més gent gran i més immigració, perdrem.

Hem d'anar a buscar les noves generacions, els joves treballadors qualificats i la nova classe mitjana, filla del nostre electorat tradicional. Sense ells, no farem una nova majoria social.

Gent de 30 a 45 anys, la generació del baby-boom, que sent català i espanyol alhora, sense complexos, parlin català o castellà a casa. Però que poden votar CIU o PSC perquè no són "dels nostres" com potser ho eren els seus pares. Com diu l'alcalde Jordi Hereu, "nosaltres hem de ser els seus". I per ser-ho, els hem d'anar a buscar i els hem d'escoltar millor.

La represa comença anant a parlar amb aquesta generació. Només amb ells podrem construir una nova majoria política capaç de ser l'alternativa al govern d'Artur Mas.

dimarts, de desembre 07, 2010

Com podem millorar l'organització dels partits d'esquerra?

Article publicat al número 24 de la revista frc de la tardor de 2010, a partir de la intervenció a la jornada "What's next? Next left", organitzada per la Fundació Rafael Campalans i la Fundació Europea d'Estudis Progressites (FEPS).


Dos anys després de la victò­ria de Barack Obama, i en un context de desfeta de la socialdemocràcia europea, cal plantejar-nos la necessitat d’organitzar millor el nostre projecte polític per fer front a una dreta política i social molt ben organitzada, com es posa de manifest en el moviment del Tea Party, que ha sigut clau en la victòria dels republicans en les eleccions d'aquest novembre.

De fet, la campanya electoral americana de 2008 i la victòria de Barack Obama van demostrar dues coses: no hi ha lideratge sense un relat sòlid i consistent que doni sentit a un projecte polític, i no hi ha victòria electoral possible sense una organit­zació potent dirigida a optimitzar els seus resultats.

Per tant, els socialistes europeus no només hem d’aprendre a elaborar relats consistents sobre la realitat d’avui, sinó que hem de saber construir organitzacions fortes capaces de comprometre als militants i arribar així al màxim nombre possible de votants potencials. A l’esquerra europea pot­ser li cal un príncep com Obama, però també li cal una maquinària electoral com el Partit Demòcrata.

Què ens està passant?

Arreu d’Europa creix la desafec­ció política. Els electors, sobretot les classes populars, mostren —des de fa temps— símptomes de desconcert. Molts electors tenen la sensació que ja ningú no els representa, sobretot entre l’electorat de les noves generacions, tot i que també hi ha cansament entre les generacions més grans que han votat sempre a l’esquerra.

Per tant, hi ha desafecció, sí. Però hi ha també incapacitat dels partits d’esquerres per a relacionar-se amb la seva base social. La identificació entre les classes populars i les classes mitja­nes progressistes amb els partits socia­listes i socialdemòcrates, característi­ca de les coalicions socials que van garantir les majories d’esquerres, ja no funciona entre les noves generacions.

Els homes i les dones de menys de 40 o 45 anys, més formats que les generacions anteriors, són més exi­gents. I ens demanen noves maneres de participar. Més flexibles potser. Però també més organitzades. Els electors d’avui volen ser més escol­tats, i sobretot no volen sentir-se utilit­zats. Volen que els sedueixin. Però també volen seduir. Seduir al candidat, com el candidat els sedueix. Seduir als altres votants i que els sedueixin. La comunicació jeràrquica s’ha acabat: és l’hora de la comunicació bidireccio­nal.

És l’hora de generar confiança abans de demanar compromís. És l’hora d’escoltar abans de respondre.És l’hora de definir els problemes, i explicar-los, abans de donar solucions.

Com són avui els nostres par­tits?

Les nostres organitzacions avui escolten poc i generen poca confiança. Per tant, som incapaços de respondre adequadament i d’aconseguir el com­promís dels electors per a resoldre els problemes que hem definit.

Els nostres partits són, essencial­ment, partits de quadres. A Espanya, com a mínim, i a França, no hi ha par­tits de masses ni n’hi ha hagut pràcti­cament mai. I a Alemanya, Àustria o Itàlia, on n’hi havia, els grans partits de l’esquerra ja no són el que eren, ja no són partits de masses. El temps dels grans partits burocràtics i jerarquitzats ja ha passat. Ara és l’hora dels partits d’electors.

Què hem de canviar?

Hem de canviar l’organització. Com ho hem de fer? Dirigint millor.

En els nostres partits sovint es mana molt però es dirigeix poc. Els mili­tants, com els ciutadans i el conjunt d’electors, no volen ser manats. Però sí accepten ser dirigits. Ben dirigits. És a dir, volen ser liderats.

La pregunta que ens hem de fer és el com. Com volen ser liderats els electors? En els nostres partits hi ha una gran confusió sobre les formes de dirigir i de liderar. Tothom sembla reclamar lideratges carismàtics. Però quan es produeixen, sovint desatenen la direcció —la bona direcció— de l’organització. És clar que, en oca­sions, caiem en els lideratges burocrà­tics, que no acaben de liderar, però tampoc dirigeixen bé l’organització.

Ara bé, liderar i dirigir una orga­nització no és fàcil. Tot i que podem aprendre algunes coses. 1) Cal practi­car un lideratge suficient, capaç d’en-grescar però que no limiti l’acció col·lectiva, com fan sovint els hiperli­deratges. 2) Cal empoderar els mili­tants, i fer-los partíceps de les deci­sions.

Com es fa això? Fent-ho. Intentant-ho. Posant-ho en pràctica. En aquest cas, com en molts d’altres, Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. La pràctica condueix, i determina, la teoria. Aquest canvi organitzatiu no es pot fer només dis­cutint idees o inventant noves narra­cions. La diferència vindrà d’una pràctica diferent.

Els partits no es poden reduir a ser estructures de selecció de candi­dats i d’elaboració de polítiques públiques a implementar des del Govern. Els partits han d’aprendre a escoltar millor les demandes, i a respondre-les. Han d’aconseguir el com­promís dels votants. Un compromís actiu, un compromís intel·ligent.

Què vol dir un compromís intel·ligent? No pueril. Perquè no tot és possible. I cal dir-ho. Els governs no ho poden tot. I cal explicar-ho. La política no ho pot resoldre tot. I cal assumir-ho. Però la política, tanma­teix, pot moltes coses. Però no les pot totes alhora. Per tant, cal prioritzar, i cal fer-ho amb els electors. En aquest sentit, és molt il·lustrativa una anèc­dota que explicava un alcalde socia­lista espanyol. Deia que 20 anys enre­re, des de l’ajuntament feien el que volien i consideraven oportú. I el que feien coincidia amb el que la gent volia. Ara, seguien fent el que volien però no estava clar que això fos el que la gent esperava. Aquest sistema fun­ciona si no els hi preguntem als ciuta­dans. Perquè quan ho fem sovint ens diuen: “No, no és això el que volem”.

Cal, doncs, prioritzar col·lectivament.

I com es fa això? Obrint debats. Però no preguntant indiscriminada­ment i sobre projectes ja estructurats, sinó preguntant en grups focalitzats i entre la gent implicada, els stakehol­ders, sense apriorismes i sense pensar que el que proposem, des del món de la política, és el millor, sense creure que les nostres solucions són les millors. Ens cal, per tant, més humili­tat per escoltar millor.

Com ens hem d’organitzar?

I tot això com s’organitza? No és fàcil. És més fàcil “manar” una estructura jerarquitzada que demana “fe ciega en el mando y moral de vic­toria” que no pas dirigir un partit en xarxa, en el que cal escoltar, argumen­tar, respondre i convèncer. Cal fer-ho entre els nostres militants però també entre els nostres electors.

Per escoltar ordenadament cal saber, primer, a qui hem d’escoltar. I per això cal identificar els líders d’opinió dels nostres electors, i això sig­nifica personalitzar la comunicació per aconseguir aliats. Necessitem aliats perquè no podem anar sols. I no n’hi ha prou amb els mitjans de comu­nicació. Necessitem milers de líders d’opinió si volem saber què pensen els nostres electors i comunicar-nos amb ells. Però dirigir a milers de líders d’opinió no és fàcil. I aquesta xarxa la podem construir a les xarxes socials, evidentment, però també s’ha de construir sobre el terreny.

Per què hem perdut suport als nostres barris? Per què hem perdut la xarxa de suport que hi teníem? Perquè hem perdut els líders d'opinió. Només reconstruirem el partit si som capaços de reconstruir la xarxa de líders d’opinió.

I això es fa des dela proximitat. És per això que, des del PSC, hem posat en marxa la figura del Responsable de Secció Electoral. Una secció electoral és la unitat mínima amb la que es construeix la nostra democràcia. En cada unitat hi ha 800, 900 o 1.000 electors. I el partit pot tenir-hi un, dos, o tres centenars de votants. Si a cada secció electoral aconseguim tenir quatre o cinc líders d’opinió, podem arribar a conèixer

I això, que pot semblar una qui­mera, no ho és tant. Perquè en altres moments de la nostra història ja ho hem tingut. Fa 20 anys, per exemple, quan a la ciutat de Barcelona obtení­em 350.000 vots, teníem molts d’aquests líders d’opinió que eren actius al seu barri. Aquests líders eren mili­tants socialistes amb prestigi entre els veïns, persones reconegudes social­ment. Ells eren els nodes de la nostra xarxa.

És ben cert que la realitat social d’avui no és la de fa 20 anys. Tot ha canviat, la gent canvia sovint d’habitatge i no coneixem la majoria dels nostres veïns. Però les organitzacions segueixen estant formades per perso­nes i necessitem persones per a liderar-les. I les persones no les trobem només a les noves xarxes socials d’internet, sinó que ens trobem anant a comprar el pa el diumenge, anant a passejar el gos, o portant les criatures a jugar al parc.

Si som socialistes i creiem en la societat; si som socialistes i creiem en la necessitat de crear vincles entre les persones; si som socialistes i creiem en les respostes col·lectives als pro­blemes dels ciutadans; hem de ser capaços de reconstruir la xarxa.

Una xarxa de persones compromeses, amb qui ens comuniquem regularment per conèixer les seves demandes; una xarxa capaç d’escoltar i de respondre; una xarxa d’activistes i no de venedors; una xarxa d’homes i dones que segueixen creient en una societat millor, encara i malgrat, tot i les dificultats.

Si no reconstruïm aquesta xarxa, no aconseguirem tornar a ser hegemò­nics. L’hegemonia es construeix col·lectivament i es reconeix espontà­niament. I és sobre aquesta xarxa que es construeixen els nous lideratges.

En resum, Barack Obama va aconseguir emocionar als americans. Els hi va saber parlar al cor i al cap; es va erigir en líder social. Però abans, molt abans, quatre anys abans, el Partit Demòcrata s’havia començat a reconstruir. Havia començat a recons­truir la xarxa. Sense aquesta xarxa, Obama no hauria pogut guanyar. Igual que el Partit Demòcrata sense Obama tampoc.

Però els socialistes europeus no podem seguir esperant un Obama. Com deia Picasso, la inspiració ens ha d’agafar treballant. Quan arribi el nostre Obama millor que trobi un par­tit potent, una xarxa de milers de líders d’opinió, un partit d’electors ben organitzat. Aquest és el repte organitzatiu dels socialistes. A Catalunya, a Espanya, i arreu d’Europa.

divendres, de desembre 03, 2010

La voluntad de ser catalanes dentro de España

Article escrit per al número3 de la revista "En construcción", revista sobre la España plural y la cultura federal.

Cuando ya han pasado más de tres meses de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de 2006, y de la manifestación que llenó el centro de Barcelona el día 10 de julio, es necesario volver a la raíz del problema: la necesidad de definir Cataluña como nación dentro de España.

Según prácticamente todas las series demoscópicas, la mayoría de los catalanes y catalanas se sienten catalanes y españoles a la vez. Un sentimiento de doble pertenencia que nos une internamente y que nos define como catalanes dentro de España.

Una parte muy importante de catalanes sienten Cataluña sentimos Cataluña como nuestra nación, pero ello no les lleva a negar la realidad nacional española. Al contrario, entendemos España como una “nación de naciones” que nos incluye y nos representa. La mayoría de catalanes se sienten también españoles, y queremos sentirnos respetados y aceptados como catalanes dentro de España. No queremos irnos ni queremos que nos echen.

La definición de Cataluña como nación que hace el Estatut, al amparo del concepto de ‘nacionalidad’ definido por la Constitución Española, es una manera constitucional de reconocer la nación catalana como parte de la nación española. Es nuestra forma de ser catalanes dentro de España. Por ello hemos defendido y defendemos la constitucionalidad del Estatut.

El Estatut es la fórmula que los catalanes votamos mayoritariamente para seguir siendo españoles en un marco de amplio autogobierno y con nuestras lengua, identidad y símbolos nacionales plenamente reconocidos, constitucionalmente reconocidos.

Nuestro SÍ al Estatut fue un SÍ a Cataluña y un SÍ a España. Un SÍ a una Cataluña dentro de España. Y esperábamos que el conjunto de España así lo entendiera. Y lo entendió. Por ello fue aprobado por las Cortes Españolas con el voto del PSOE liderado por José Luis Rodríguez Zapatero. Pero el Partido Popular presentó un recurso que nunca se tendría que haber presentado.

El Tribunal Constitucional tenía que encontrar una interpretación de la Constitución que permitiera declarar constitucional el Estatut, una Ley Orgánica votada por los ciudadanos de Catalunya. El Estatut de 2006 cabe dentro de la Constitución si esta se interpreta de forma flexible, con el espíritu de sus autores del año 1978. La alternativa que se presentaba al tribunal se situaba entre una interpretación restrictiva que podía dejar a muchos catalanes fuera de la Constitución, o una interpretación abierta que –aún proponiendo algunas modificaciones al texto estatutario- mantuviera los elementos principales que nos distinguen como país. Finalmente, y tras casi cuatro años de deliberaciones, el TC dictó sentencia.

Esta sentencia ha desatado un movimiento en Cataluña de ciudadanos que dicen sentirse “moralmente excluidos” de la Constitución española. Pero la mayoría de catalanes no queremos quedarnos fuera de la Carta Magna. Al contrario, queremos seguir siendo catalanes y españoles a la vez, sin contradicciones ni complejos. Y estamos convencidos que la mayoría de los españoles también lo quieren así.

La mayoría de catalanes queremos estar dentro de la Constitución de Jordi Solé Tura y Miguel Herrero de Miñón; de Miquel Roca y de Gregorio Peces-Barba. La Constitución de todos. De los que la votaron el 6 de diciembre de 1978, y de los que no teníamos edad para hacerlo.

Por ello, el Estatut de 2006 era nuestra manera de renovar el pacto constitucional, y es precisamente esto lo que algunos –con el PP al frente- querían poner en duda. Nosotros queremos seguir siendo plenamente catalanes y plenamente españoles, y no aceptaremos que nadie ponga en cuestión esta doble condición. La mayoría de catalanes queremos tener la posibilidad de sentirnos nacionalmente catalanes dentro de España. Y queremos sentirnos así defendiendo nuestro modelo de país y de sociedad.

Durante los últimos 30 años, Cataluña ha creado un modelo de convivencia nacional muy exitoso. Un modelo basado en el reconocimiento de las identidades nacionales catalana y española sin que una excluya a la otra. Un modelo integrador, que ha permitido que millones de catalanes de adopción –y sus hijos- se sintieran tan catalanes como los de nacimiento. Un modelo que ha permitido que un ciudadano nacido en Córdoba y de lengua materna castellana, emigrado a Cataluña a los 16 años, sea hoy Presidente del Gobierno de Cataluña, presidente de la nación catalana.

El modelo catalán de convivencia entre dos sentimientos nacionales y entre dos lenguas es un modelo aceptado por la mayoría de catalanes y por ello no podemos aceptar que nadie ponga en duda estos 30 años de convivencia. El uso preferente del catalán por parte de la administración pública es una opción que hemos establecido los catalanes libremente, en la ley y por la praxis de los últimos 30 años. Forma parte de nuestra manera de vivir como catalanes, que utilizamos indistintamente el catalán y el castellano, que son y seguirán siendo las dos lenguas oficiales del país, que todo ciudadano puede usar de forma indistinta.

Nunca hemos tenido problemas significativos con este modelo lingüístico, y no podemos aceptar que ahora nos digan que este modelo no es el bueno. Es el mejor modelo porque los catalanes hemos querido que lo sea, de la misma manera que el modelo de Estado de las Autonomía es el mejor modelo porque es el que hemos querido construir la mayoría de los españoles, por ley y vía la praxis política e institucional.

La mayoría de catalanes queremos una España unidad en la diversidad, orgullosa de sus diferencias como los catalanes estamos orgullosos de nuestra diversidad interna. Queremos una España abierta, respetuosa con sus lenguas, y con sus distintas identidades nacionales. Queremos sentirnos partícipes del proyecto común y por ello no podemos aceptar que se dicte sentencia sobre nuestra manera de vivir y convivir.

En los últimos tiempos hay una cierta tendencia a dictar sentencias, a menudo antes desde la opinión pública que desde los tribunales. Muchos ya habían dictado sentencia contra el Estatut mucho antes que el Tribunal Constitucional dictara sentencia. Pero los catalanes no podemos aceptar sentencias que nos llevan a la división. No podemos aceptar sentencias que no nos aceptan tal y como somos.

Queremos vivir –y que nos dejen vivir- tal y como somos. Los ciudadanos de Cataluña decidimos vivir de una determinada manera y es aquel ejercicio democrático expresado en el referéndum del 18 de junio de 2006 el que nos hace más fuertes, como catalanes y como españoles. La política democrática nos hace iguales a todos y por ello lo que decidieron los ciudadanos de Cataluña debía ser respetado.

Por ello los catalanes queremos seguir el itinerario marcado por el Estatut de 2006 para alcanzar nuestros objetivos como país. Un itinerario que no pasa por la independencia como proponen algunos porque ello rompería Cataluña. Generaría división y fractura. Y los catalanes no queremos fracturas. Al contrario, queremos unidad y cohesión alrededor de una determinada idea de Cataluña, la idea de país expresada en el Estatut.

Este es nuestro itinerario. Nuestro camino para construir juntos una España plural y federal, una España que nos permita seguir siendo catalanes y españoles a la vez, en el marco del Estatut de 2006 y la Constitución de 1978. Nuestro camino seguirá siendo el del pacto democrático para seguir avanzando hacia la “España de todos”, que pedía el socialista Rafael Campalans ya en el año 1932. Estamos convencidos que este es el camino que quieren la mayoría de catalanes y la mayoría de españoles.

"El meu temps de presó" d'Isidre Molas

Intervenció a la presentació del llibre d'Isidre Molas, "El meu temps de presó", amb l'Antoni Puigverd, el Ferran Mascarell i el Josep Maria Castellet, el 4 de novembre de 2010.


En primer lloc, vull agrair a Edicions 62 i molt especialment a en Josep Maria Castellet, que hagi acceptat fer aquesta presentació conjunta amb la Fundació Rafael Campalans. I a l'Antoni Puigverd i el Ferran Mascarell per presentar aquest nou llibre de l'Isidre Molas. Des de la Fundació, estem molt contents de presentar aquest llibre, molt.

L’Isidre ha començat a escriure sobre la seva vida. Ha començat a escriure el que en podríem dir és el primer llibre de les seves memòries. I només això ja és una gran notícia.

Fa anys que jo, i molts d’altres, li dèiem que havia d’escriure, que havia d’explicar la seva versió dels fets. La seva vida com exemple de la vida d’uns catalans d’esquerres que van lluitar per la llibertat i la justícia social.

Quan fa un mes, em va trucar amb ganes de quedar, amb una certa pressa, no sabia què volia. En seure a la granja on havíem anat a esmorzar, va treure de la cartera aquest llibre. El va treure decidit, però amb un cert pudor, com si fos el seu tresor que em mostrava per primer cop. No me’n havia parlat fins que no havia tingut el llibre a les mans. No n’havia volgut parlar fins que el llibre era ja una realitat. Em va fer molta il·lusió. I vaig pensar “ara només falta que segueixi escrivint”.

I això espero. Que escrigui. Que ho faci sobre la lluita antifranquista dels 60 i 70, sobre la seva experiència durant la transició i els primers passos del PSC, i sobre la política catalana dels anys 80. I que ho escrigui amb emoció, com ho fa en aquest llibre. Perquè aquest llibre surt de dins. Surt d’una pèrdua i un retrobament. Amb una determinada vivència, i amb ell mateix.

És un text sincer, escrit amb el cor, però amb certa distància també. La distància d’aquell que ja ha paït tot el que havia de pair. I ara, des de la serenor de qui està en pau amb si mateix, pot escriure el que aquí podem llegir.

Jo no parlaré del llibre, no em toca. Per això tenim en Castellet, en Puigverd, i en Mascarell. Qui millor? Però vull parlar d’algunes coses que m’han commogut.

M’ha commogut com parla de la presó com “les convivències” que va passar amb el companys de projecte polític; les pàgines en què descriu com se’n va sentir de sol a la presó; com parla del seu pare i com li parla a la seva mare; com parla de la seva tieta i què li diu al seu germà. Em commou llegir-lo quan explica per què escriu aquest llibre, i per què defensava i segueix defensant una determinada manera de fer política, lluny dels dogmatismes i amant de l’espontaneïtat.

Però vull parlar, sobretot, de Sants i del Premi Amadeu Oller. I d’un epígraf que m’ha commogut.

En aquest llibre, ja en el primer capítol, parla de Sants i de la parròquia de la Mare de Déu del Port. I del Ruano, i de dos companys seus que també van empresonar. Dos electricistes i un mecànic. I de la Parròquia de Sant Medir. Jo sóc del barri, sóc de St. Medir, d’aquesta parròquia de la Bordeta que apareix al darrer capítol, quan parla del Premi Amadeu Oller i de Mossèn Vidal. De la parròquia on es van fundar les Comissions Obreres i que durant anys va ser un espai d’agitació social, política i cultural, gràcies a Mossèn Vidal. I m’ha fet il·lusió veure’l citat en el llibre, i trobar aquest punt d’encontre amb l’Isidre.

Però deia també que hi ha un epígraf que m’ha commogut. Duu per títol “Mai no t’he conegut”. Aquest epígraf expressa l’enyor pel germà que no va arribar a conèixer i del que ell se sent successor. És un enyor molt profund. Que pot portar a la idealització. Al que hauria pogut ser i no ha sigut. I més si aquest enyor va lligat al fet que tu podries no haver existit. Que la història podria haver sigut diferent. Que tu ets aquí per una sèrie de casualitats i causalitats de la vida. I com que hi som, ja que hi som, hem de trobar la força per contribuir a la vida. Per sortir-nos-en. Per fer avançar el món.

Aquest enyor, que pot esdevenir en un sentiment de pèrdua, pot convertir-se també en un motor de canvi, en un impuls per a l’acció. No ets aquí perquè sí, ets aquí per fer alguna cosa de profit. Per aportar el teu gra de sorra. Com deia el poeta Walt Whitman, que es preguntava “què puc fer enmig del món? Quin sentit té tot plegat”. I ell mateix responia “Que tu ets aquí, que la vida existeix, i la identitat. Que el gran teatre de la vida continua, i que tu hi pots contribuir amb un vers”.

I això és el que va decidir l’Isidre Molas fa més de 50 anys. Que ell no es volia quedar de braços plegats. No volia que el món passés per davant seu i mirar-s’ho. Volia contribuir-hi, amb uns versos, com alguns dels que apareixen al llibre, i amb una acció decidida. I per això l’Isidre serveix d’exemple per a tots els que hem vingut després. Perquè fa més de 50 anys, va veure dos camins davant seu. I va triar el menys batut, el menys transitat. Gràcies a que ell, i uns quants més com ell, van triar aquell camí, avui som on som, i tenim el que tenim.

Gràcies, Isidre. Moltes gràcies.

Ideas progresistas para salir de la crisis

Intervenció al debat organitzat entre la Fundació Rafael Campalans i la Fundación Ideas, el 3 de novembre de 2010, amb Miquel Iceta i Jesús Caldera.


“La crisis no va a ser ni breve ni leve” nos decía el President Montilla hace ya dos años en el debate de política general del Parlament de Catalunya. Estábamos a finales de septiembre de 2008 y hacía pocos días que Lehman Brothers había colapsado y estalló el pánico en los mercados financieros internacionales.

Dos años después del inicio de la crisis internacional, las víctimas son muchas y, en un nuestro país, aún no se atisban las salidas de la crisis. Esta va a ser, y está siendo ya, una crisis larga y dura. Nos espera una década difícil. Los próximos 10 años van a ser años complicados. Como dicen algunos agoreros, esta crisis puede llevarse por delante a este gobierno y al próximo.

Va a ser esto realmente así. Pues hombre, depende. Depende de qué? De si somos capaces de hablar claro y llamar a las cosas por su nombre, sin eufemismos. Si somos capaces de no escondernos ante la adversidad, para afrontarla de cara. Si somos capaces de decir la verdad a los ciudadanos. Si somos capaces de elaborar un relato de la crisis des de la izquierda. Un relato basado en la cultura del trabajo y del esfuerzo.

Aquí no se regala nada. Aunque hay una generación que ha crecido, que hemos crecido, pensando que en España “lligàvem els gossos amb llonganisses”. Durante 10 años vivimos por encima de nuestras posibilidades, y esto hay que decirlo. Todos. No sólo las grandes empresas, y las constructoras que se apalancaban hasta límites insostenibles. También las familias vivieron por encimas de sus posibilidades. Se endeudaron excesivamente.

Recuerdo a menudo un programa que hacían en la Sexta hace un par de años y que se llamaba “Ajuste de cuentas”, no sé si lo habían visto alguna vez. Había ejemplos de familias de trabajadores que se habían comprado una pareada o hasta un chalet, un par de coches, y que tenían varios créditos personales para financiarlo todo. Llegaba un día en que la situación se hacía insostenible, y era entonces cuando pedían ayuda. Y el asesor económico les mostraba el desajuste enorme que tenían entre ingresos y gastos mensuales, y les hacía estrechar el cinturón. Con grandes sacrificios de unos progenitores que tenían un agujero en la mano, y de unos hijos que no valoraban lo que costaba ganar el dinero que gastaban sin control.

Decir esto, es hacer un discurso de izquierdas. Es hablar de las familias trabajadoras que se creyeron que eran clase media y ahora han descubierto que siguen siendo trabajadores. Es hablar de los chavales de 16 años que se pusieron a trabajar sin terminar la ESO pero ganando buenos sueldos, trabajando en el sector de la construcción. Es hablar del paleta o el electricista que montó su pequeña empresa contratando a un par de trabajadores de origen inmigrante. Es hablar de la realidad de este país en los últimos 10 años. Sólo así entenderemos porqué hay una parte de nuestra base social que se pasó al Partido Popular. Y sólo así entenderemos por qué hoy es tan difícil recuperarla.

Hay que hablar de lo que pasó los últimos diez años para hacer un discurso coherente sobre el futuro. No conseguiremos el apoyo social necesario a las reformas sino definimos bien primero los problemas a los que queremos dar solución.

Hay que definir los problemas para que los ciudadanos puedan compartir las soluciones que proponemos.

Un buen ejemplo de ello es el crecimiento demográfico de la última década. Tendríamos que haber explicado el riesgo que había de quiebra social si no invertíamos como hemos invertido en los servicios públicos, para que los ciudadanos valoraran esta inversión. Hemos parado el golpe. Y hoy la convivencia en España es una realidad gracias a la inversión hecha en políticas de bienestar. Porque nosotros seguimos siendo el partido del bienestar y la convivencia, no lo olvidemos.

En cualquier caso, esta crisis no se va a resolver en dos días. Ni en dos años. Cambiará la tendencia, evidentemente, como ya está empezando a pasar, pero tardaremos años en recuperar el crecimiento anterior. Y en volver a dar trabajo a los más de 20 millones de trabajadores en activo que hay en España.

Como nos decía hace unos meses el catedrático de Economía Josep Oliver, en una reunión para la elaboración del Programa Marco del PSC, estamos pasando de “una década prodigiosa a una década severa”. Pasamos de una fuerza laboral de 12 millones de personas, prácticamente inalterable durante 30 años, a una fuerza laboral de más de 20 millones. En Catalunya pasamos de 2.2 millones a 3.6 millones de puestos de trabajo. Una barbaridad. Crecimos gracias al uso intensivo de mano de obra. El 40% de crecimiento del PIB entre 2000 y 2008 se puede atribuir a la inmigración. De manual del siglo XIX, vamos.

Entre 1998 y 2007 la deuda de las empresas pasó de 50.000 a 500.000 millones de euros, y el de las familias de 200.000 a 800.000 millones de euros. Otra barbaridad. Del 70% del PIB al 140%. Subió la deuda y cayó el ahorro. Crecimos gracias a la deuda, además del salto demográfico. Y esto hay que explicarlo para poder hablar ahora de un nuevo modelo de crecimiento. Hablar de todo esto es de izquierdas. No hacerlo es aplicar la política del avestruz.

Pasaran años para recuperar los puestos de trabajo de 2007. Creando 40 mil puestos de trabajo anuales Catalunya (que es mucho), tardaremos 10 años en recuperar la ocupación de 2007. Lo bueno, es que tenemos una demografía bastante joven.

El problema es que el país no es consciente de lo que nos espera. Nos esperan 10 años difíciles. Y esto lo tenemos que decir, nos lo tenemos que decir. Y para salir de esta crisis deberemos recuperar la ética del esfuerzo, del trabajo, del ahorro… y una cultura de la inversión, la innovación y la formación. Este debe ser nuestro discurso.

Un discurso claramente de izquierdas. El discurso de una izquierda no roja, que dice Torres Mora, una izquierda que hunde sus raíces en los valores del trabajo y no en los valores postmaterialistas.

Para ello, hay que mirar hacia atrás también. Y recordar los Pactos de la Moncloa de 1977, donde todos los partidos jugamos un papel fundamental para salir de aquella crisis. Hay que recordar también el discurso del entonces ministro Enrique Fuentes Quintana, que decía que “la política tenía que hacer políticamente posible lo que era económicamente necesario”.

La pregunta es: ¿estamos en condiciones de hacerlo? ¿Podemos? ¿Podemos mirar a la cara de la gente, de nuestros votantes, y decirles: estamos haciendo las reformas necesarias e imprescindibles para mejorar las condiciones de vida en el futuro?

Nos enfrentamos a una situación con pocos precedentes y debemos retomar la bandera de las reformas. La izquierda será reformista o no será. Como reivindica la diputada Rocío Martínez-Sampere, en un artículo reciente en un libro de la fundación que lleva por título “Reformas más allá de los tópicos”.

Tenemos muchos tópicos en relación a las reformas económicas. Y lo tópicos, como nos recordaba hace unas semanas Montserrat Tura, son lo contrario de la verdad. Porque a menudo, lo contrario de la verdad no es la mentira, sino los tópicos. Y hay que luchar contra estos tópicos.

Pero para ellos tenemos que superar nuestros propios tópicos, y no tener miedo a emprender las reformas necesarias. Ante todo la reforma del papel del Estado, la reforma de los servicios públicos. Tenemos que reformar el Estado del Bienestar no sólo para hacerlo viable, (las reformas económicamente necesarias de las que hablábamos antes) sino para que sea coherente con nuestros principios y responda a nuestros valores. Pero sin dogmatismos.

Un buen ejemplo es el debate sobre la prestación de servicios. Desde la izquierda debemos garantizar derechos pero debemos ser flexibles en su provisión. No siempre podremos garantizar derechos con servicios prestados al 100% por la iniciativa pública. Y para ello sirve la concertación. Para garantizar derechos para todos de forma flexible. Esto es, también, hacer un discurso de izquierdas. Gestionar de forma eficiente los recursos existentes en nuestro país, sean públicos o privados.

Y para llevar a cabo estas reformas tendremos que pedir sacrificios, evidentemente, como ya estamos haciendo, pero antes hay que explicar porqué pedimos estos sacrificios. Si no definimos la magnitud de la crisis, si no explicamos que vivimos durante unos años por encima de nuestras posibilidades, el ciudadano no puede entender, ni aceptar, las soluciones que implican sacrificios. La gente está dispuesta a aceptar sacrificios cuando sabe que el objetivo lo merece, y que los sacrificios están bien repartidos, como nos recuerda Antoni Castells, también en el libro de las Reformas que ya he comentado. Hay que saber explicar hacia dónde vamos. Cuál es el puerto de llegada.

Para ello, para apostar por un nuevo reformismo, la izquierda debe evitar la tentación conservadora, como nos decía hace unos meses el President Montilla. No podemos sólo aspirar a conservar los derechos obtenidos, hay que apostar por las reformas para hacerlos viables en el futuro. Pero esto requiere una determinada actitud que destierre para siempre de la izquierda algunos vicios demasiado arraigados, que nos han hecho mucho daño, como la arrogancia, derivada de una falsa creencia sobre una supuesta superioridad moral; el purismo, que nos condena a la inacción; o el pesimismo, q nos paraliza para ganar el futuro.

Tenemos que estar dispuestos a actuar con humildad, a mantenernos siempre con un espíritu crítico que nos permita avanzar, a la vez que mantenemos el pragmatismo necesario para actuar y el optimismo de la voluntad para superar las dificultades.

Esta debería ser nuestra actitud para superar la crisis. Una actitud exigente, para transmitir a los ciudadanos la necesidad de primar, como sociedad, el trabajo y el esfuerzo, para salir adelante.