diumenge, d’octubre 26, 2008

Barcelona is back

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el 9è congrés de la Federació de Barcelona del PSC que ha elegit Jordi Hereu i Carles Martí com a president i primer secretari del partit, amb més del 95% dels vots dels delegats. Ha sigut un congrés que ha servit per assenyalar el camí a seguir pel partit en els propers anys, fixant-nos com a principals objectius l'ampliació de la nostra base militant, l'0bertura a nous sectors socials, i la reducció dels alts nivells d'abstenció registrats a les darreres eleccions municipals.

En Carles Martí ho va definir en tres funcions que ha de realitzar el partit: generar idees, créixer en afiliats, i interlocutar amb més sectors socials. I avui en Jordi Hereu ho ha dit amb les seves paraules: tenim un "equip nou" per a defensar "tesis noves" que ens permetin llegir millor el que passa a la Barcelona d'avui. Però ens cal també -ha dit- un "esperit nou", un esperit de màxima ambició per a la ciutat i per al PSC de Barcelona.

Els 180 delegats de Barcelona han aprovat una ponència que posa l'accent en el relat sobre la ciutat, l'obertura a nous sectors, i la necessitat de millorar la nostra organització interna per a fer-nos presents, com a partit, en tots i cada un dels barris de la ciutat.

I és a aquesta tasca que em dedicaré també a partir d'ara com a nou secretari d'organització de la Federació, després d'haver sigut proposat pel nou primer secretari i haver rebut el suport dels companys delegats de totes les agrupacions. Agraeixo la confiança tant dels que em coneixeu com dels que m'heu votat sense saber massa bé qui era. És un repte personal, però també col·lectiu. Tenim una organització potent però que ha demostrat les seves febleses, i ara cal reforçar-la a tots nivells, a totes les agrupacions i a tots els barris.

És una tasca que no serà fàcil. Com va dir JFK al seu discurs inaugural del 20 de gener de 1961 "All this will not be finished in the first one hundred days. Nor will it be finished in the first thousand days (...). But let us begin." És a dir, la tasca és difícil i no l'acabarem en els primers cent dies i potser tampoc en els primers mil. Però cal començar. Si no comencem ara, quan ho volguem fer potser ja serà massa tard.

Per això en aquest congrés el Carles Martí i el Jordi Hereu han decidit fer una executiva funcional i de treball que segueixi un pla d'acció amb un objectius ben definits. Un pla que ens ha de permetre reforçar l'instrument partit al servei de la societat i de l'equip de govern de la ciutat.

Tenim molta feina a fer. I la farem. Ara bé, si alguna cosa ha quedat clara en aquest congrés és que Barcelona torna. Ho ha dit l'alcalde: "Barcelona torna. El projecte de Barcelona, el nostre model de ciutat, torna. I torna en un moment de crisi perquè es fa més necessari que mai".

Torna Barcelona de la mà d'un PSC que ha de ser més fort que mai. Així, doncs, "Barcelona is back". El PSC de Barcelona torna amb força renovada, amb ganes de començar a treballar. I d'aquí ve el títol d'aquest post i el canvi de nom d'aquest bloc. LET US BEGIN. Deixeu-nos començar. Deixeu-nos començar a treballar per un partit més fort i ambiciós, al servei d'una ciutat gran que aspira a tot perquè creu en ella mateixa.

Ho ha dit també l'Isidre Molas: "Criticar és la funció d'un sector que no té projecte". Però aquest no és el nostre cas. Nosaltres "som un punt de referència indispensable per a donar continuïtat a un línia, a un projecte, que ve de lluny".

Ara ens tocarà a nosaltres dur-lo més lluny encara. I per a fer-ho necessitem un partit que continui al capdavant d'aquesta ciutat, "al capdavant de Barcelona".

dijous, d’octubre 16, 2008

10 anys al PSC

Fa més de dos mesos que no escric, i alguns ja fa setmanes que m'ho recordeu, però no em decidia. Des de fa setmanes que tenia ganes de parlar dels anys que fa que sóc membre del PSC. De fet, aquesta setmana ha fet deu anys del dia en què vaig entrar a formar part del grup de joves que vam fer campanya pel Pasqual Maragall per a les eleccions catalanes de 1999.

Jo ja era simpatitzant del partit, des de poc després de les primàries entre el Borrell i l'Almunia, que havien sigut la primavera d'aquell 1998, i ja havia organitzat una primera reunió amb un grup d'estudiants de polítiques (la majoria ex-Boscà) a la Sala nova de la parròquia de St. Medir, amb l'Albert Broggi. Però aquella reunió en una cafeteria de La Rambla, amb el Marc López i el Lluís Rodríguez, va ser el tret de sortida d'una experiència extraordinària, durant un any, fins a l'octubre de l'any següent.

Vist en retrospectiva tot es pot matisar, però aquell any -l'any del canvi, en dèiem- va ser inoblidable per a molts. Només dues setmanes més tard, a finals d'octubre de 1998, vaig anar a un dinar amb el Narcís Serra, organitzat pel grup de joves de la Fundació Campalans... i dos mesos després presentàvem davant els mitjans el 18x18, una plataforma de joves de 18 anys que volíem el canvi a Catalunya. Y desde entonces hasta ahora...

Avui, 10 anys després i abans de fer-ne 29 la setmana vinent, recordo amb nostàlgia uns dies en què creiem que les coses podien ser diferents. De fet, tot això ho vaig arribar a explicar en una entrevista que em va fer l'Elianne Ros en una terrassa del Born i que va sortir publicada a El Periódico del dissabte 16 d'octubre de 1999... Va ser la culminació d'un any molt intens, que va acabar -desgraciadament- en una nit de pluja, primer a Nicaragua, després al Moncho's de Passeig de Gràcia i -finalment- a Consell de Cent 323, amb l'Ainhoa i la Clara, i no sé si algú més...

Aquella nit vaig ser conscient que havíem perdut una gran oportunitat que no tornaríem a tenir. 4 anys després tot seria diferent i ,tot i que Pasqual Maragall arribà a ser President, no ho va ser en les condicions que ho hagués sigut l'any 99, quan ERC va aconseguir només 12 escons i havíem aconseguit quedar-nos amb gran part del vot d'IC. Vam tocar el cel amb la punta dels dits, però ens vam quedar a les portes. La política catalana no seria com és avui si haguéssim guanyat aquell 17 d'octubre del 99, però la història només passa una vegada per davant la porta de casa i no vam aconseguir aprofitar l'oportunitat.

Tot i les contradiccions, tot i les diferències, malgrat totes les equivocacions i errors que segur hi van haver, aquella campanya la recordarem tots per la vitalitat amb la que es va viure. Recordo, per exemple i entre moltes d'altres, una acció concertada al St. Jordi, amb el Joan Ferran al capdavant, per a boicotejar un acte del president Pujol amb gent gran organitzat pel conseller Comas, i vam aconseguir que bona part dels iaios entressin al Palau amb ventalls del Maragall...

Era un altre temps, un temps llunyà que ara fins i tot ens sembla estrany. Va ser la meva primera campanya i -ja se sap- la primera sempre és especial. I més si no acaba bé, com aquella, i la pots recordar tota la vida amb la mateixa nostàlgia d'allò que hagués pogut ser però no va ser...

En fi, hi hauria tot una història per escriure d'aquests 10 anys del PSC. Però la deixarem per d'aquí a uns anys. De moment, és temps de mirar endavant. I el que tenim més a prop, ara mateix, és el Congrés del PSC de Barcelona. Un congrés important -el més important des de l'any 96- i que caldrà resoldre positivament per tal de reforçar el partit i, de retruc, el projecte que encapçalen Jordi Hereu i Carles Martí. Però d'això ja en seguirem parlant la setmana vinent.