Pluralitat i Ambició

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament.

Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC.

Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n'hi ha, encara que sovint no ho sembli), de gent que va emigrar del camp a la ciutat dins de Catalunya, o les van passar magres a la Barcelona de la postguerra. Una classe treballadora catalanista que el PSC hauria de representar millor i que fa temps que no representa. La Catalunya que no s'acaba de sentir identificada ni amb els de St. Gervasi ni amb els de Cornellà.

Ara bé, dit això, està clar que el PSC ha d'afrontar obertament el debat del grup parlamentari. Tots sabem que hi ha algunes esmenes a favor i altres en contra del grup parlamentari, i que la direcció manté una posició intermèdia i ambigua respecte a la qüestió: no hi renuncia però tampoc no té cap intenció de crear-lo.

De fet, és un debat estèril perquè els 25 diputats del PSC (o 5 o 10) poden votar diferent quan vulguin. A més, governant Catalunya des del Govern de la Generalitat es pot saber per què necessitem un grup parlamentari propi? O és que estem dient indirectament que el Govern no és capaç de defensar prou bé els interessos de Catalunya i que per això necessita un grup de diputats a Madrid?

Si som el principal partit del Govern de Catalunya no ens fa falta cap grup parlamentari. I si no estem d'acord amb el model de finançament que proposa el govern central al Consell de Política Fiscal i Financera, doncs ens plantem. I no signem. L'important no és tenir grup parlamentari propi, si no ser un partit sobirà que no depèn orgànicament ni econòmica del PSOE. En això rau l'autèntica autonomia. I des d'aquest punt de vista som totalment sobirans. Per tant, no ens cal cap grup parlamentari per exercir la nostra sobirania. Només cal voluntat d'exercir-la.

La veu pròpia la tenim cada dia personificada en el President de la Generalitat i el conseller d'Economia, entre d'altres. No crec que un portaveu dels diputats del PSC al Congrés ho pogués fer millor. Qui millor que el President de Catalunya? Qui millor que el conseller d'economia de la Generalitat? I si la veu no se sent prou doncs caldrà fer més conferències a Madrid, escriure més articles als diaris de la capital, i reunir-nos més amb els que marquen l'agenda política i creen opinió a la capital d'Espanya. Si podem fer tot això, per què necessitem un grup propi? De fet, el necessitaríem més si fóssim a l'oposició a Catalunya. Però sent al Govern i gestionant el pressupost que gestionem, no en tenim cap necessitat. Ara, cal fer-ho bé. Cal fer-ho millor. I cal voler manar més.

Dit tot això, què ens cal per aquest congrés? Pluralitat i Ambició.

Ja ho va dir el president Montilla dissabte a l'Auditori. Hem de ser un partit plural perquè la societat catalana ho és. I aquesta pluralitat s'ha de fer visible. Pluralitat ideològica, pluralitat de sentiment nacional, pluralitat lingüística i d'origen, pluralitat generacional, pluralitat de classe (sí heu llegit bé, o pluralitat social si voleu). Tal i com va dir el president Montilla, ens ha de caracteritzar "la unitat, que no la uniformitat". I la pluralitat no només s'ha de veure sinó que s'ha d'exercir. El partit necessita diferents veus que s'expressin en llibertat per a poder representar millor la pluralitat de la societat catalana. Diferents veus que s'adrecin a sectors socials diferents. Només així aconseguirem ser realment el partit de la majoria dels catalans.

Però per aconseguir ser el partit de la majoria necessitem més ambició. L'ambició, deia el President Montilla dissabte, dels que van fundar el partit fa 30 anys. Una ambició que Pasqual Maragall va saber encarnar perfectament: una ambició tenaç, incansable, permanent i recurrent fins assolir els objectius prefixats. L'ambició de canviar les coses, de transformar la realitat, de dirigir els canvis.

Això és el que ens cal per a l'onzè congrés del PSC. La resta (les esmenes transaccionades per la ponència, o la renovació generacional de l'executiva) seguirà el seu curs. "L'intendance suivra" que deia el general De Gaulle (un gran home polític capaç de guanyar una guerra i reconstruir una nació, i no un simple guerrer que només pretenia guanyar batalles com el general Patton).

El PSC el que ha de fer, per tant, és multiplicar les seves veus i el seu missatge. Fer que la seva veu se senti més clara arreu, Catalunya endins i Catalunya enfora. I per això no ens cal cap grup parlamentari propi. Ens cal, simplement, una direcció política plural i ambiciosa, en què l'Antoni Castells hi pugui tenir un paper rellevant, segurament. Una direcció potent, en què cada un dels seus membres sigui capaç de liderar un sector o un territori. Una direcció que no depengui exclusivament ni d'una ni de dues persones (tal i com dèiem aquest vespre a l'Agrupació de Sants). Una executiva amb capacitat de treball i amb voluntat de deixar-se la pell -des d'ara mateix- per a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Si ho fem així, aconseguirem un partit més fort. Un partit capaç de ser -també al Parlament- el primer partit de Catalunya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

El Parlament i la llengua dels catalans