dimecres, de juliol 30, 2008

Isidre Molas, l'eix tenanç i equilibrat del socialisme català

Avui dimecres 30 de juliol, el José Antonio González Casanova ha publicat un article preciós a El País sobre l'Isidre Molas. Puc dir que ja fa uns anys que el conec, gairebé 10, però ha sigut en els darrers 3 anys i mig, que hem tingut l'oportunitat de treballar junts, quan he pogut apreciar millor les seves qualitats personals i polítiques.

El retrat que avui en fa el González Casanova és senzillament extraordinari. Aquest matí, ja a primera hora, un SMS del Cesc Vallés em feia notar que es tractava d'una d'aquelles peces úniques que cal no només llegir sinó guardar. Això és el que he fet. I com que m'ha agradat tant, també la referència a "La ciutat llunyana", doncs l'he penjat al bloc. A més, jo també sóc balança, com l'Isidre, i com l'anterior director de la Fundació, en Gabriel Colomé...

I amb això despedeixo el curs. Un curs intens que per mi acaba avui. Demà començo les vacances. Per tant, bon estiu i fins a la tornada.


Isidre Molas o el equilibrio tenaz

J. A. GONZáLEZ CASANOVA 30/07/2008

Mi compañero juvenil de aventuras clandestinas, Isidre Molas, ha sido elegido presidente del PSC y sucede en el cargo a Pasqual Maragall, otro copiloto suyo del ya lejano pero influyente FOC. El valor singular de ambos, causa y efecto de su mérito pensador y político, reside en ser símbolos, por saber agrupar gentes diversas, trenzar acuerdos, condensar energías colectivas, sintetizar ideas, prever futuros e imaginar ambiciosos proyectos creadores con vocación utópica y posibilismo realista. Para ellos, la Política con mayúscula crea civilidad y un sentimiento comunitario que vincule a personas libres e iguales a la justicia solidaria y a la felicidad. Todo ello para crear una auténtica nación.

Tal ideal lejano no impide, más bien requiere, abrir en todo momento la brecha por la que penetre la utopía revolucionaria, pues, como creía Walter Benjamin, "cada instante contiene potencialmente la fecha de consumación del mundo". Los versos del Molas estudiante veinteañero bajo el franquismo son bien reveladores: "La gent es desperta i s'uneix / al seu pas. Porten martells, / una aixada, els llibres,claus angleses / la fiambrera, la vida i el calendari de l'any vinent".

Y en 1981 publicó el libro La ciutat llunyana, magnífica síntesis de su rico y profundo saber, teórico y empírico, del socialismo. Vale la pena, por su significación actual, transcribir, traducidas, sus palabras finales: "Construir una sociedad nueva exige personas que quieran y sean capaces de actuar de acuerdo con sus principios, sobre todo en condiciones hostiles. No creo que haya otra garantía frente a la tendencia de la izquierda a ser tan sólo gestora, que la textura moral y política de sus adheridos. Y no es fácil. Eso no se enseña en cursillos. Se aprende queriéndolo, equivocándose y volviendo a empezar. Pero querer es ya un comienzo de poder".

Durante medio siglo, Isidre Molas ha sido un eje tenaz y equilibrado de la reconstrucción nacional catalana. Frente a los equilibrismos funámbulos de otros partidos, siempre expuestos a caer de su floja cuerda, Molas simboliza, y por eso preside, una formación política que en todo pretende el equilibrio: ideológico, social, lingüístico, territorial, etcétera. El fiel de la balanza se llama así por hacer justicia fielmente a la igualdad de sus pesos, sopesando su posible desigualdad para ser justo, como en el caso de las balanzas fiscales. Tal eje puede así ajustar proyectos diversos.

Molas y Urenda soldaron en la cárcel las dos partes partidas del tan simbólico FOC. Él y Reventós pactaron una convergencia de grupos socialistas que fundó el PSC (C) posterior y acabó uniendo por primera vez histórica a todo el socialismo catalán, a partir de un solo pueblo con distintos orígenes. Según Maragall, Molas incluso bendijo la deriva pujolista de dos notables ex FOC como Roca y Gasòliba porque podrían equilibrar con su progresismo a los conservadores y hacer de CDC un partido no tanto nacionalista como nacional, de centro derecha civilizado que compitiera con las izquierdas en el resurgir de la nación de todos.

En el primer Parlament, la vicepresidencia de Molas preludió la equidad democrática de Joan Reventós y, en los años noventa, nuestro político inspiró y dirigió la Entesa Catalana de Progrés para el Senado, embrión del Gobierno maragalliano. Sus discursos (sobre todo, el que defendió el Estatuto) y su repetida vicepresidencia son punta de lanza entre los socialistas de una reforma federalizante, fiel a la tradición de las izquierdas catalanas.

Molas, como persona y digno Libra astrológico, tiene un eje vital, compartido por Elisabet Laplana, que rige la armonía propia de un hijo de músico. Su doble condición de político y profesor pone su obra histórica y politológica sobre Cataluña, sus partidos, ideologías y movimientos sociales, al servicio del país y su gente, y hacen de él un raro ejemplar de intelectual comprometido, dirigente político e influyente ideólogo. En la raíz de múltiples proyectos, estrategias y decisiones del PSC se halla, sin duda, su pensamiento.

En siglos pasados hubiera sido el líder indiscutido de las izquierdas. Hoy es el político más respetado por su partido junto a José Montilla. Éste no le propuso un cargo de tanto simbolismo por equilibrismos tácticos compensatorios entre las dos supuestas almas del PSC, sino para ser el eje humano, moral y político de un único socialismo catalanista, equilibrado y equilibrador. Como dijo Molas: "El país hay que pensarlo entero". La fiel tenacidad que representa su pipa inseparable no la simbolizaría yo con la clau anglesa de su juventud, sino con la tenaza; algo definido como "herramienta que sirve para sujetar cosas fuertemente y tirar de ellas". Qué mejor símbolo de equilibrio tenaz para el PSC y la Cataluña actual o futura que Isidre Molas.

dilluns, de juliol 21, 2008

La Catalunya dels treballadors ha demostrat que sap on va

Aquest cap de setmana el PSC ha demostrat que no només sap on és (i què és el que vol conservar) sinó també cap a on vol anar. Volem representar la Catalunya dels treballadors des de la centralitat.

A ningú se li haurà escapat com va acabar José Montilla el discurs de cloenda: "Visca el PSC!, Visca Catalunya! Visca els treballadors!".

Després de fer el discurs més significatiu que ha fet mai un primer secretari del PSC davant d'un secretari general del PSOE, José Montilla va deixar clar que aquest partit nostre és qui millor representa la societat catalana perquè és el millor representant dels treballadors catalans.

En el post anterior deia que ens calia pluralitat i ambició en aquest Congrés. I déu n'hi do si n'hi ha hagut. El PSC ha demostrat que és un partit plural en els debats de les comissions, i que té voluntat de visibilitzar la pluralitat en la composició de l'executiva. Aquesta és, sens dubte, una executiva plural i representativa de la societat catalana. I està encapçalada per dues icones d'aquesta pluralitat: Isidre Molas i Manuela De Madre.

I ha demostrat, també, i per sobre de tot, que és un partit ambiciós, que aspira a tot, com ho demostra el discurs de cloenda del Primer Secretari (te queremos tanto que te haremos sufrir lo que nunca has sufrido.... y no porque nos guste, sinó porque queremos aún más a Cataluña y a los catalanes...) No crec ni que haguéssim somniat una frase més definitòria i més definitiva, més ben pensada i més ben construïda...

Ha quedat definitivament clar que José Montilla és un home que no s'està de raons, que va pel dret i de cara, cosa que no tots els líders polítics d'aquest país poden dir.

El final de l'acte va ser apoteòsic: 1.200 delegats posats dempeus cantant amb força i de tot cor, "Els Segadors" sense música d'acompanyament: "Que tremoli l'enemic /en veient la nostra ensenya /com fem caure espigues d'or (com les del pal de paller) / quan convé seguem cadenes... (no direm de qui...) "

Després d'aquesta demostració de força social i nacional, el secretari general del PSOE va perdre el somriure i no sé pas quan el recuperarà. Va ser conscient que el PSC és una realitat social i nacional sòlida que té un projecte ben clar i, el que és més important, una voluntat de ferro per a dur-lo terme.

Recordarem sempre aquest moment. Un moment en què tots ens vam sentir orgullosos de formar part d'aquest projecte i d'aquest partit. Un partit que porta 30 anys, com va dir el president, "al servei del poble de Catalunya". I és per aquest poble que treballem i seguirem treballant.

EL POBLE

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

MARTÍ I POL, M. (1956-1958) El poble

dilluns, de juliol 14, 2008

Pluralitat i Ambició

Divendres comença l'onzè congrés del PSC. I avui dilluns, l'Antoni Castells ha insistit en la demanda de grup parlamentari propi del PSC al Congrés dels Diputats, com va reclamar l'expresident Maragall dissabte passat a l'acte del 30è aniversari del PSC i com ha fet el seu germà Ernest en diverses ocasions darrerament.

Com ja he dit en altres ocasions en aquest blog, no estic d'acord amb aquesta demanda. I segueixo pensant que el que hauríem de fer és manar més dins del PSOE, voler manar més, i negociar càrrecs executius orgànics, com fa el PSOE d'Andalusia. Per exemple, per què el secretari de política autonòmica del PSOE sempre ha de ser un andalús i no pot ser un català? I que quedi clar: defensar una cosa o l'altra no et fa més o menys catalanista dins del PSC.

Jo, evidentment, em considero catalanista. De fet, provinc d'una família que ho és (i vota majoritàriament a CIU). D'una d'aquelles famílies de classe treballadora catalanista (que n'hi ha, encara que sovint no ho sembli), de gent que va emigrar del camp a la ciutat dins de Catalunya, o les van passar magres a la Barcelona de la postguerra. Una classe treballadora catalanista que el PSC hauria de representar millor i que fa temps que no representa. La Catalunya que no s'acaba de sentir identificada ni amb els de St. Gervasi ni amb els de Cornellà.

Ara bé, dit això, està clar que el PSC ha d'afrontar obertament el debat del grup parlamentari. Tots sabem que hi ha algunes esmenes a favor i altres en contra del grup parlamentari, i que la direcció manté una posició intermèdia i ambigua respecte a la qüestió: no hi renuncia però tampoc no té cap intenció de crear-lo.

De fet, és un debat estèril perquè els 25 diputats del PSC (o 5 o 10) poden votar diferent quan vulguin. A més, governant Catalunya des del Govern de la Generalitat es pot saber per què necessitem un grup parlamentari propi? O és que estem dient indirectament que el Govern no és capaç de defensar prou bé els interessos de Catalunya i que per això necessita un grup de diputats a Madrid?

Si som el principal partit del Govern de Catalunya no ens fa falta cap grup parlamentari. I si no estem d'acord amb el model de finançament que proposa el govern central al Consell de Política Fiscal i Financera, doncs ens plantem. I no signem. L'important no és tenir grup parlamentari propi, si no ser un partit sobirà que no depèn orgànicament ni econòmica del PSOE. En això rau l'autèntica autonomia. I des d'aquest punt de vista som totalment sobirans. Per tant, no ens cal cap grup parlamentari per exercir la nostra sobirania. Només cal voluntat d'exercir-la.

La veu pròpia la tenim cada dia personificada en el President de la Generalitat i el conseller d'Economia, entre d'altres. No crec que un portaveu dels diputats del PSC al Congrés ho pogués fer millor. Qui millor que el President de Catalunya? Qui millor que el conseller d'economia de la Generalitat? I si la veu no se sent prou doncs caldrà fer més conferències a Madrid, escriure més articles als diaris de la capital, i reunir-nos més amb els que marquen l'agenda política i creen opinió a la capital d'Espanya. Si podem fer tot això, per què necessitem un grup propi? De fet, el necessitaríem més si fóssim a l'oposició a Catalunya. Però sent al Govern i gestionant el pressupost que gestionem, no en tenim cap necessitat. Ara, cal fer-ho bé. Cal fer-ho millor. I cal voler manar més.

Dit tot això, què ens cal per aquest congrés? Pluralitat i Ambició.

Ja ho va dir el president Montilla dissabte a l'Auditori. Hem de ser un partit plural perquè la societat catalana ho és. I aquesta pluralitat s'ha de fer visible. Pluralitat ideològica, pluralitat de sentiment nacional, pluralitat lingüística i d'origen, pluralitat generacional, pluralitat de classe (sí heu llegit bé, o pluralitat social si voleu). Tal i com va dir el president Montilla, ens ha de caracteritzar "la unitat, que no la uniformitat". I la pluralitat no només s'ha de veure sinó que s'ha d'exercir. El partit necessita diferents veus que s'expressin en llibertat per a poder representar millor la pluralitat de la societat catalana. Diferents veus que s'adrecin a sectors socials diferents. Només així aconseguirem ser realment el partit de la majoria dels catalans.

Però per aconseguir ser el partit de la majoria necessitem més ambició. L'ambició, deia el President Montilla dissabte, dels que van fundar el partit fa 30 anys. Una ambició que Pasqual Maragall va saber encarnar perfectament: una ambició tenaç, incansable, permanent i recurrent fins assolir els objectius prefixats. L'ambició de canviar les coses, de transformar la realitat, de dirigir els canvis.

Això és el que ens cal per a l'onzè congrés del PSC. La resta (les esmenes transaccionades per la ponència, o la renovació generacional de l'executiva) seguirà el seu curs. "L'intendance suivra" que deia el general De Gaulle (un gran home polític capaç de guanyar una guerra i reconstruir una nació, i no un simple guerrer que només pretenia guanyar batalles com el general Patton).

El PSC el que ha de fer, per tant, és multiplicar les seves veus i el seu missatge. Fer que la seva veu se senti més clara arreu, Catalunya endins i Catalunya enfora. I per això no ens cal cap grup parlamentari propi. Ens cal, simplement, una direcció política plural i ambiciosa, en què l'Antoni Castells hi pugui tenir un paper rellevant, segurament. Una direcció potent, en què cada un dels seus membres sigui capaç de liderar un sector o un territori. Una direcció que no depengui exclusivament ni d'una ni de dues persones (tal i com dèiem aquest vespre a l'Agrupació de Sants). Una executiva amb capacitat de treball i amb voluntat de deixar-se la pell -des d'ara mateix- per a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Si ho fem així, aconseguirem un partit més fort. Un partit capaç de ser -també al Parlament- el primer partit de Catalunya.