L'empat possible

Hem començat l'any forts, amb l'enquesta de La Vanguardia.

Des de fa setmanes que ho anem dient: l'empat és possible. O el que és pitjor: un escenari 155-160 (o similar) en què el PSOE guanyi en vots i el PP en escons. Recordem que l'any 1996 el PP va guanyar per només 300.000 vots però va tenir un marge de 15 escons. Nosaltres, en canvi, l'any 2004, tot i guanyar per més d'un milió de vots de diferència, vam obtenir pràcticament el mateix marge d'escons: 16. És a dir, que si guanyem per menys de 400.000 vots, el pitjor escenari es pot fer realitat. I ho hem d'evitar.

D'entrada a Catalunya hem de mantenir els 21 escons i per això cal seguir mantenint els 3 de Tarragona i els 2 de Lleida, a més de conservar els 2 de Girona i els 14 de Barcelona (i si aquí podem arribar als 15, doncs millor que millor), perquè si alguna cosa ens farà falta el 9 de març seran escons. Només si mantenim els de Catalunya i els d'Andalusia, i aguantem a València, podrem mantenir els 160 escons necessaris per a guanyar i governar. I no serà fàcil.

Hi ha molta feina per fer si volem assegurar la victòria. Per tant, tots els esforços seran pocs en els propers dos mesos.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors. Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara
Més informació

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

Imatge
L'alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia "a quina hora?". Amb aquesta pregunta l'alcalde mostrava el seu reconeixement de que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara.  Barcelona no és només el milió sis cent mil habitants que hi estan empadronats sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d'oci.  Barcelona és una gran capital i, per tant, s'ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tot hora.  La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no son només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de
Més informació

El Parlament i la llengua dels catalans

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola. Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans   que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua . Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua. Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya.
Més informació