dijous, de novembre 22, 2007

La fractura educativa

Ahir es va presentar l'informe de la Fundació Jaume Bofill sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya, i voldria destacar una de les dades més significatives. L'any 2000 el 68% dels joves entre 20 i 24 anys tenien estudis secundaris acabats. L'any 2005, només els havien finalitzat un 60% dels joves d'aquesta mateixa edat.

Generacionalment això vol dir que els nascuts entre 1976 i 1980 tenim un nivell de formació superior que els nascuts entre l'any 1981 i 1985. I és possible que, veient el grau d'abandó de la ESO dels darrers anys (és a dir, entre nois i noies nascuts entre 1986 i 1990), aquest percentatges encara seran superiors quan tornem a fer l'anàlisi l'any 2010.

Què vol dir això? Per mi una cosa molt senzilla. Els que tenim avui al voltant de trenta anys hem sentit a dir, mil i una vegades, als nostres professors d'institut, i des de ja fa anys (finals dels 90) que les generacions que venien després de nosaltres eren diferents i que la vida als instituts estava canviant molt. Uns canvis que es van començar a produir amb la implantació de la ESO. Nosaltres, els nascuts a finals dels 70, som els últims que vam fer l'EGB i després vam passar a BUP o a FP1.

La immensa majoria dels meus companys d'escola que van fer FP1 després van passar a FP2 i van acabar amb un títol que els hi va permetre entrar en condicions al mercat laboral. Molts d'aquests, però, si els haguéssin obligat a seguir estudiant fins als 16 anys les mateixes matèries que estudiaven als 14, no haguéssin acabat. Però en el nostre país vam confondre la universalitat educativa fins als 16 amb la unitat curricular. I de aquellos polvos vienen estos lodos.

Encara que rectifiquem ara, tinguem clar que no només hem perdut una part de la generació dels nascuts entre 1981 i 1985, (aquest 8% que vol dir, ni més ni menys, que més de 20.000 nois i noies) sinó que ja hem perdut una part encara més important de la generació dels nascuts entre 1986 i 1990 que durant aquests darrers anys no han acabat la ESO.

Ara només ens podem disposar a canviar les coses, com ja està fent el conseller Ernest Maragall i va fer abans el conseller Del Pozo, per tal de salvar els que ara hi són. És a dir, els nascuts a partir de 1990 i que estan cursant la ESO ara per tal d'evitar que deixin els estudis en el mateix nivell que la generació dels anys 80. Una generació que, en termes educatius, és ja la primera generació que ha patit els efectes negatius de la ESO, que lluny de donar més oportunitats n'ha acabat generant menys per aquells que més ho necessitaven.

Hi ha molta feina a fer. I tot comença amb la nova Llei d'Educació de Catalunya. Divendres passat el conseller Ernest Maragall va presentar unes bases, que caldrà desenvolupar. En el procés de debat, des de la Fundació hi posem el nostre gra de sorra amb una conferència del conseller el proper 13 de desembre per explicar les bases de la llei a una àmplia representació de la comunitat educativa. Esperem que sigui d'utilitat.

diumenge, de novembre 18, 2007

Perfil propi a Catalunya, capacitat d'influència a Espanya

En els darrer dies, arran de les declaracions del conseller Antoni Castells, i també de la consellera Montserrat Tura, ha aparegut un vell debat amb una nova denominació. El que abans era la reclamació del grup parlamentari propi ara s'ha convertit en la necessitat de tenir "perfil propi".

Ens cal tenir "perfil propi" a Catalunya? És clar que sí. De fet, ja el tenim. No només tenim perfil propi sinó que actuem amb plena autonomia, en tant que PSC, en el marc de la política catalana. Des de que som al Govern de la Generalitat, o fins i tot abans, des de l'any 2000, tenim més autonomia en relació al PSOE de la que mai havíem tingut abans. Fins al punt que, després de perdre unes eleccions, vam ser capaços de presidir un govern d'esquerres deixant a l'oposició al primer partit que, a més, podria ser un soci clau per al PSOE en el conjunt d'Espanya. En qualsevol federació del PSOE el mateix resultat hagués comportat no només la supeditació a l'estratègia de Ferraz sinó al sacrifici del propi candidat i secretari general (primer secretari, en el nostre cas).

Ens cal també tenir "perfil propi" a Espanya? No ho tinc tant clar. Necessitem "perfil propi" al Congrés dels Diputats? No, perquè això ens limitaria capacitat d'influència en el conjunt de l'acció política del PSOE. Necessitem "perfil propi" dins el PSOE? Sí, però per influir realment en la presa de decisions i no només per a fer el paper de qui sempre es queixa i es passa el dia demanant "qué hay de lo mío".

Què necessitem per tant? Manar dins el PSOE i dins el govern. No ens cal tenir "perfil propi" sinó aconseguir que el perfil del PSOE sigui cada cop més nostre, que no vol dir "més com el nostre", sinó senzillament "nostre". I per això ens cal ser capaços d'articular majories dins el PSOE, en aliança amb federacions que, com nosaltres, governin a les seves comunitats autònomes i vulguin donar un nou impuls, de caràcter federal, a l'Estat de les Autonomies.

diumenge, de novembre 11, 2007

El futur de Catalunya i el del PSC

Ahir vaig participar en la jornada organitzada per Òmnium Cultural per parlar sobre el futur de Catalunya. M'hi van convidar, cosa que agraeixo, i hi vaig anar, tot i que només a la tarda. A més, hi parlava l'Isidre Molas, que va fer una intervenció impecable considerant el públic a qui s'adreçava: Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, etc.

Més de 300 o 400 persones que es creuen que la independència és a tocar de dits i que posen d'exemple un professor universitari nord-americà o un intel·lectual argentí de classe mitjana per justificar que la nova immigració està adoptant la llengua catalana... Sort que els quatre responsables polítics presents (Molas, Rull, Simó i Herrera) van posar una mica de seny -tots!- i de realisme en les seves intervencions. Com a mínim, cap dels quatre va negar la major. És a dir, que en aquests moments no existeix una majoria social per la sobirania (tot i que alguns d'ells la vulguin assolir) i que cal comptar en què hi ha molts catalans que no es senten nacionalment catalans. L'Anna Simó fins i tot els hi va haver de recordar als presents que ells només representaven una part de la societat civil catalana i que, de fet, no eren pas majoritaris... alhora que els hi recomanava no viure en una "bombolla internàutica"...

La intervenció del Rull va ser força interessant. Va començar argumentant que les premisses del catalanisme històric avui ja no tenen sentit perquè aquella Espanya feble i endarrerida de fa cent anys és avui forta i democràtica i, per tant, capaç d'expressar una identitat atractiva també per als catalans. Llavors es va preguntar si es pot ser catalanista sense creure en la nació catalana. I va respondre que "sense nació, hi ha catalanitat, però no catalanisme". I després va fer una crida a guiar-se per la "viabilitat socio-política" del sobiranisme, i no només per la viabilitat política. Per això creuen que ara és hora de tornar a "fer país". Per a ells, la Casa Gran és una manera no de reunir als nacionalistes sinó d'incrementar la base política del catalanisme amb gent que avui no hi participa. I, en la seva darrera intervenció, va estar molt lúcid: "en molts barris es viu l'espanyolitat sense complexos perquè troben la identitat espanyola més atractiva que la catalana". Per tant, es va proposar actualitzar el discurs del catalanisme per fer-lo més atractiu per aquests sectors.

La intervenció inicial de l'Anna Simó va tenir poc interès, en la mesura que repetia la doctrina oficial de com "articular una majoria social suficient per la independència" fent que els catalans "percebin que els hi són negats drets socials per formar part d'Espanya" per tal de "generar una pressió que sigui insostenible per a l'Estat", tot preparant un "Pla per a la Desconnexió Paulatina" internacionalitzant l'economia catalana per fer-la menys dependent de l'espanyola. Una tasca ingent, hercúlea fins i tots, per al partit republicà, que va tenir una bona resposta per part del Rull "si Espanya dóna serveis de qualitat, ja no serem independentistes?"

L'Herrera va estar fluix tot i que l'argumentació era bona. Va argumentar que l'Estatut és una eina útil a desenvolupar però que no és el seu horitzó nacional, no és suficient. Llavors va fer una defensa del dret a l'autodeterminació, i de la necessitat d'exercir-lo, per seguidament argumentar que no s'ha de simplicar plantejant una tria entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó que cal apostar per un Estat federal plurinacional com l'espai més adequat per a la nostra realitat nacional. Discurs impecable que va topar frontalment am l'audiència quan es va preguntar "Què és més difícil la reforma de la Constitució o la independència?". En la seva opinió, la independència. Per ell cal rebutjar el "fals model federalista del PSOE" i apostar per sumar els diversos sentiments federals que hi ha a Catalunya per tal de seguir avançant mantenint la unitat del poble de Catalunya: "Si vols anar sol aniràs més de pressa. Si vols anar acompanyat aniràs més lluny". L'argument va quedar més que clar quan en la seva intervenció final va afirmar "No vull la independència perquè no vull que un dia a la Feria de Abril canviïn les banderes andaluses per banderes espanyoles". L'audiència murmurava... com quan uns minuts abans va defensar el dret a vot dels immigrants...

I el Molas va fer de Molas, defensant la unitat d'acció del catalanisme per mantenir la unitat del poble de Catalunya "Cal pensar en el país sencer, en el país real" i recordant que el catalanisme només ha avançat quan hi ha hagut una amplíssima coincidència de la immensa majoria de forces polítiques. En la segona intervenció va pujar el to per recordar que només si el debat es planteja en el terreny de la política -i no en el dels principis- hi pot haver acord entre diferents sensibilitats del catalanisme; i per deixar clar que, en relació a la possible sentència negativa del TC "No trencarem la legalitat sinó que acatarem la legalitat existent, en compliment i defensa de l'Estat de Dret".

Tot i l'auditori, molt més radical que les forces polítiques i que la majoria de catalans, el debat va ser d'una gran utilitat. Les intervencions de tots quatre van ser d'una claredat meridiana. Va quedar molt clar on som i què vol cadascú. Feia temps que no sentia dir les coses pel seu nom. N'haurem de pendre nota per a seguir-hi treballant.

De moment nosaltres ja hem demanat més ministres i més pes a Moncloa. Com ja vaig apuntar fa més d'un any, el que hem de fer des del PSC és precisament això: demostrar que podem manar a Espanya per fer que la política espanyola evolucioni favorablement per als interessos de Catalunya i dels catalans. Fan falta més catalans als llocs de comandament (no només polític, sinó econòmic, mediàtic, esportiu...) Fa quinze anys la nòmina de catalans a Madrid era molt més llarga que ara. Doncs bé, ara toca tornar-la a ampliar. Hem de liderar el proper govern d'Espanya per poder liderar l'evolució de l'Espanya autonòmica, tal i com deia fa unes setmanes. És la nostra responsabilitat i hem d'estar a l'alçada.

dijous, de novembre 01, 2007

Els camins d'un bloc, com els de l'AVE, són inescrutables

Fa deu dies es va casar el meu cosí Gerard, de Tarragona, a Poblet. I una de les meves sorpreses va ser que tant ell com la seva germana, la Roser, llegien el meu bloc de tant en tant. Qui m'havia de dir que aquest bloc, suposadament polític, serviria per mantenir contacte virtual amb dos dels meus cosins? Aprofito també per saludar-los esperant que el viatge de noces per Cuba hagi sigut tota una experiència.

Però aquí no s'acaben les possibilitats del bloc. El mateix dia d'aquest casament, el 20 d'octubre, em deixava un comentari, des de Mèxic, la Carol Penadés, de qui no sabia res des de feia més de set anys. La Carol estudiava polítiques a l'Autonòma i la vaig enredar, juntament amb l'Ainhoa, la Gemma, la Lolita, i uns quants més, per formar part del 18 X 18, una plataforma de joves nascuts l'any 1980 que vam posar en marxa l'octubre de 1998 per fomentar l'adhesió dels joves a la Campanya Maragall.

I per acabar amb les coincidències de la setmana, dimarts vaig descobrir que el germà del Josep Maria Balcells havia estudiat amb el meu pare, també a Tarragona, a principis dels 50... Sabia que es coneixien, que ells són de l'Espluga Calba i el meu pare de Els Omellons, dos pobles de Les Garrigues separats per només 4 km, però no fins al punt que, en sentir el cognom "Aixalà" el Balcells pensés automáticament en aquell company d'escola del seu germà. És a dir, el meu pare. En fi, que els camins de la vida són absolutament inescrutables.

Com ho són els camins d'aquest AVE que no arriba, ni arribarà abans de l'Abril de l'any vinent. Ja ho va dir el President Montilla a principis d'any que ell no ho veia massa clar. I ben clar ho vam veure tots en adonar-nos que dos mesos abans de la suposada arribada de l'AVE a Sants encara estaven construint el túnel!!! Més valia dir les coses com són: que l'obra s'havia complicat, que no arribaríem en els terminis previstos, i que no calia forçar la màquina abans que la corda es trenqués... Però bé, com que després de la batalla tothom és general -que deia aquell- no seguiré per aquí.

Hauria sigut una decisió difícil, és cert, però pitjor ha sigut ara, que la crisi ha esquitxat el propi President Zapatero. Sort en tenim, que se'n ha sortit prou bé. Avui m'ha sorprès el meu pare, queixant-se de que tant CIU com ERC i IC havien sigut massa durs amb el Zapatero en el debat d'ahir al Congrés: Què volen, que torni a guanyar el PP?? I això ho diu un votant de CIU de tota la vida que escolta el Bassas cada matí... significatiu, si més no.

En tot cas, espero que tot plegat es resolgui positivament ben aviat, especialment per tots aquells que venen del Garraf i el Baix Llobregat a treballar a Barcelona, com la Gisela, analista de la Fundació, que cada dia va i ve de Vilanova i la Geltrú... un petit calvari diari que milers de persones suporten estoicament. A ells sí que els hi haurem de fer un monument...