Maragall, Pasqual
La notícia ens va sorprendre, de forma inesperada, divendres a la tarda. Era un rumor que es convertia en certesa. La cara del Jaume, divendres al migdia, deia moltes coses, però jo encara no sabia quines. Va ser com una caiguda del cavall. No podia ser, però era. Després del cop, comences a recordar tots els moments viscuts en els darrers 10 anys, i els ulls ho noten.
El dia que el vaig conèixer, a la primavera del 97, a l'institut Joan Boscà, amb el Chakir, quan encara era alcalde però ja havia anunciat que ho deixava. Aquella carta escrita per animar-lo a que fos candidat a la Presidència de la Generalitat. Aquells dies d'octubre de l'any 98 en què vaig començar a fer campanya per ell, amb el Marc i amb la Ruth primer, i amb tants d'altres després, durant una llarga "campanya pel canvi". El 17 d'octubre del 99, quan vam fregar la victòria amb la punta dels dits... i aquell 16 de desembre del 2003, quan el somni es va fer realitat...
Jo, com tants d'altres, vaig entrar en política per treballar amb ell i per a ell. Per dur a terme un projecte. Per dibuixar un futur. Per fer realitat un somni. Durant aquests darrers anys, però, han passat moltes coses, potser massa coses, que ens han fet perdre la perspectiva. La vam començar a retrobar a finals de juny de l'any passat, quan va anunciar que no tornaria a ser candidat. I es va fer un buit. Ara el buit és encara més gran. Un buit estrany, que no sabem com omplir.
De fet, regna un silenci que ennuega. Enfrontats a la malaltia, les paraules sempre són sobreres. I em pregunto què faig intentant descriure el que ens passa. Em quedo amb l'article d'avui de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia, posant l'accent en l'optimisme de la voluntat que sempre l'ha caracteritzat. Una voluntat de ferro, indomable, que li serà imprescindible d'ara en endavant.
Però hi afegeixo una imatge, preciosa, que publicava ahir El Periódico, i que ha penjat la Cris al seu bloc. I dos poemes, d'en Martí i Pol:
Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.
Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se' renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.
--------------
Cada matí, abans de sortir de casa teva,
renta't els ulls amb aigua destil·lada
i frega't les arrugues amb paper de vidre.
Com el peix que remunta tossudament el riu
afua el gest, que l'aigua no et deturi,
i aprèn-te bé el contorn de cada pedra.
Cada matí, abans de sortir de de casa teva,
glopeja vent per la finestra oberta,
mastega arrels d'herbes amargues,
perfuma't les aixelles amb llimones
i esmola't dents i ungles,
que, quan mudi la lluna
-i mudarà, company, d'això no en dubtis!-
no t'hagis d'aplicar pegats ni untures
per suportar l'impuls de les noves marees.
El dia que el vaig conèixer, a la primavera del 97, a l'institut Joan Boscà, amb el Chakir, quan encara era alcalde però ja havia anunciat que ho deixava. Aquella carta escrita per animar-lo a que fos candidat a la Presidència de la Generalitat. Aquells dies d'octubre de l'any 98 en què vaig començar a fer campanya per ell, amb el Marc i amb la Ruth primer, i amb tants d'altres després, durant una llarga "campanya pel canvi". El 17 d'octubre del 99, quan vam fregar la victòria amb la punta dels dits... i aquell 16 de desembre del 2003, quan el somni es va fer realitat...
Jo, com tants d'altres, vaig entrar en política per treballar amb ell i per a ell. Per dur a terme un projecte. Per dibuixar un futur. Per fer realitat un somni. Durant aquests darrers anys, però, han passat moltes coses, potser massa coses, que ens han fet perdre la perspectiva. La vam començar a retrobar a finals de juny de l'any passat, quan va anunciar que no tornaria a ser candidat. I es va fer un buit. Ara el buit és encara més gran. Un buit estrany, que no sabem com omplir.
De fet, regna un silenci que ennuega. Enfrontats a la malaltia, les paraules sempre són sobreres. I em pregunto què faig intentant descriure el que ens passa. Em quedo amb l'article d'avui de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia, posant l'accent en l'optimisme de la voluntat que sempre l'ha caracteritzat. Una voluntat de ferro, indomable, que li serà imprescindible d'ara en endavant.
Però hi afegeixo una imatge, preciosa, que publicava ahir El Periódico, i que ha penjat la Cris al seu bloc. I dos poemes, d'en Martí i Pol:
Aquesta espera d'ara té la força de l'aigua,
l'expectació del cos, tens abans de l'amor.
Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma
i és com si, de sobte, s'haguessin deturat les marees.
Un carrer costerut i l'arc d'un cos que es vincla
per arrencar delicadament l'arrel de la memòria.
Tant no turmenta aquesta opacitat,
ni aquestes mans, ja gairebé translúcides
com els fulls d'algun llibre llegit moltes vegades.
A les boires d'estiu hi penjaràs els ulls,
perquè se' renti el fons de la mirada
i tinguis els ulls clars quan el sol torni a ser alt.
--------------
Cada matí, abans de sortir de casa teva,
renta't els ulls amb aigua destil·lada
i frega't les arrugues amb paper de vidre.
Com el peix que remunta tossudament el riu
afua el gest, que l'aigua no et deturi,
i aprèn-te bé el contorn de cada pedra.
Cada matí, abans de sortir de de casa teva,
glopeja vent per la finestra oberta,
mastega arrels d'herbes amargues,
perfuma't les aixelles amb llimones
i esmola't dents i ungles,
que, quan mudi la lluna
-i mudarà, company, d'això no en dubtis!-
no t'hagis d'aplicar pegats ni untures
per suportar l'impuls de les noves marees.
Comentaris