Sobirania o Autonomia?
Ahir el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, va fer una conferència que pot representar un punt i a part en l'estratègia del seu partit i en la clarificació dels projectes de futur per al nostre país. Sota el títol "Una majoria social per la sobirania", Puigcercós va parlar de la necessitat d'un "embat" de Catalunya a Espanya que es podria iniciar amb una gran manifestació de catalans a Madrid. Per a fer què?-em pregunto jo-, per a demanar què?.
Però Puigcercós va anar més enllà, fins a plantejar obertament la necessitat de "nacionalitzar" el milió de nous catalans sense tenir por d'obrir una "guerra lingüística".
Mentre llegia la notícia aquest matí no em podia creure que haguéssim arribat ja a aquest punt. A un punt on es comença a fer necessari aplicar de forma sistemàtica una nova "política de la claredat". Si ERC defensa obertament la necessitat d'enfrontament amb Espanya i amb aquells que no es volen deixar "nacionalitzar", nosaltres haurem de dir més alt -i sense complexos- que el nostre projecte és l'autonomia dins d'Espanya en el marc d'un Estat que, per molt federal que sigui, no qüestioni la unitat.
El nostre projecte de "nació catalana" no qüestiona la "nació espanyola". És més, defensa la inclusió de Catalunya com a nació en la "nació de nacions" espanyola. Alhora que accepta la doble identificació nacional, catalana i espanyola, de molts (potser la majoria) de ciutadans de Catalunya.
Per tant, caldrà començar a plantejar els debats de forma clara: Sobirania o Autonomia (de la nació catalana) / Independència o Federalisme (de l'Estat que ens és propi, és a dir, la Generalitat).
Nosaltres estem per l'autonomia federal, i no pel sobiranisme independentista. Ho hem de dir més clar i posar en contradicció als que no es posicionen.
Però Puigcercós va anar més enllà, fins a plantejar obertament la necessitat de "nacionalitzar" el milió de nous catalans sense tenir por d'obrir una "guerra lingüística".
Mentre llegia la notícia aquest matí no em podia creure que haguéssim arribat ja a aquest punt. A un punt on es comença a fer necessari aplicar de forma sistemàtica una nova "política de la claredat". Si ERC defensa obertament la necessitat d'enfrontament amb Espanya i amb aquells que no es volen deixar "nacionalitzar", nosaltres haurem de dir més alt -i sense complexos- que el nostre projecte és l'autonomia dins d'Espanya en el marc d'un Estat que, per molt federal que sigui, no qüestioni la unitat.
El nostre projecte de "nació catalana" no qüestiona la "nació espanyola". És més, defensa la inclusió de Catalunya com a nació en la "nació de nacions" espanyola. Alhora que accepta la doble identificació nacional, catalana i espanyola, de molts (potser la majoria) de ciutadans de Catalunya.
Per tant, caldrà començar a plantejar els debats de forma clara: Sobirania o Autonomia (de la nació catalana) / Independència o Federalisme (de l'Estat que ens és propi, és a dir, la Generalitat).
Nosaltres estem per l'autonomia federal, i no pel sobiranisme independentista. Ho hem de dir més clar i posar en contradicció als que no es posicionen.
Comentaris
Però més enllà del que tu o jo puguem preferir, no trobes que hauríem de permetre que parli la gent?
Per cert, el projecte d'ERC de nació catalana tampoc qüestiona la nació espanyola. La nació espanyola ha de continuar existint allà on la gent ho vulgui. Però estat no és nació i nació no és estat. De moment, és l'Estat espanyol qui té un projecte que qüestiona la nació catalana.
La nació de nacions ho és sobre una base feble: la falta de sobirania. Els catalans hauríem de poder dir si volem formar part d'aquest Estat. I no hauria de passar res si som demòcrates.
La doble identificació nacional és forçada. Jo només em sento català, però legalment estic obligat a ser espanyol. En canvi, algú que se senti exclusivament o preferentment espanyol no té cap problema perquè enlloc no li demanen que s'identifiqui com a català.
Reflexiona, si et plau, sobre aquesta injustícia.
Que cadascú defensi el que cregui convenient, però no ens oposem a l'expressió democràtica de la voluntat política de tenir un estat propi. Siguem demòcrates, per favor.
Moltes gràcies
El tándem Zapatero + Maragall va ser il·lusionant, fins i tot per aquells de nosaltres a qui Espanya ha empès ja fa temps cap a l'independentisme. Jo vaig arribar a creure, aquell març de 2004, que una altra Espanya era possible, i em vaig il·lusionar. On ha quedat tot allò? Zapatero no s'ha atrevit a impulsar cap projecte federal perquè sap que els vots que guanyaria a Catalunya els perdria a gran part d'Espanya. Però si ni tan sols s'ha atrevit a modificar les matrícules unificades de l'Aznar! A Espanya, el federalisme no se'l creuen, Albert. (Naturalment, he parlat només dels socialistes perque en el PP ni tan sols hi ha debat, al respecte). Quan de temps haurà de passar fins que us deixeu de discursos bonistes i reclamem tots junts allò que com a poble necessitem? (i no parlo de nacionalitats ni mandangues, sinó de control polític i econòmic, que és la clau).
Salutacions.