divendres, de juny 29, 2007

Sobirania o Autonomia?

Ahir el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, va fer una conferència que pot representar un punt i a part en l'estratègia del seu partit i en la clarificació dels projectes de futur per al nostre país. Sota el títol "Una majoria social per la sobirania", Puigcercós va parlar de la necessitat d'un "embat" de Catalunya a Espanya que es podria iniciar amb una gran manifestació de catalans a Madrid. Per a fer què?-em pregunto jo-, per a demanar què?.

Però Puigcercós va anar més enllà, fins a plantejar obertament la necessitat de "nacionalitzar" el milió de nous catalans sense tenir por d'obrir una "guerra lingüística".

Mentre llegia la notícia aquest matí no em podia creure que haguéssim arribat ja a aquest punt. A un punt on es comença a fer necessari aplicar de forma sistemàtica una nova "política de la claredat". Si ERC defensa obertament la necessitat d'enfrontament amb Espanya i amb aquells que no es volen deixar "nacionalitzar", nosaltres haurem de dir més alt -i sense complexos- que el nostre projecte és l'autonomia dins d'Espanya en el marc d'un Estat que, per molt federal que sigui, no qüestioni la unitat.

El nostre projecte de "nació catalana" no qüestiona la "nació espanyola". És més, defensa la inclusió de Catalunya com a nació en la "nació de nacions" espanyola. Alhora que accepta la doble identificació nacional, catalana i espanyola, de molts (potser la majoria) de ciutadans de Catalunya.

Per tant, caldrà començar a plantejar els debats de forma clara: Sobirania o Autonomia (de la nació catalana) / Independència o Federalisme (de l'Estat que ens és propi, és a dir, la Generalitat).

Nosaltres estem per l'autonomia federal, i no pel sobiranisme independentista. Ho hem de dir més clar i posar en contradicció als que no es posicionen.

diumenge, de juny 17, 2007

Una nova llei electoral

Hem tornat a obrir el debat de la llei electoral i penso que hi hem de jugar fort. He de començar dient que no estic gens d'acord amb la proposta del grup d'experts que ha començat a circular aquests dies. Han fet una opció "ni carn ni peix". Converteixen les vegueries en circunscripció sense millorar la representativitat dels territoris, ans al contrari. Si la circumscripció és la vegueria, s'hauria d'apostar per un sistema de repartiment més proporcional a la població del que es proposa. En fi, que no sembla que la proposta serveixi per arreglar gran cosa.

Jo segueixo sent partidari de votar bona part dels diputats en circumscripció uninominal, seguint la proposició de nova llei electoral presentada pel grup socialista el gener de 2003.

En aquell moment proposàvem un diputat per comarca (fins un total de 41) més un diputat elegit pels catalans a l'exterior. La resta de diputats s'havien d'elegir en una llista única nacional. Ara bé, era el resultat global el que decidia l'adjucació d'escons als diferents partits. D'aquesta adjudicació, se'n restarien els diputats ja elegits de forma directa a nivell territorial, i la resta es repartirien segons l'ordre de la llista nacional.

És a dir, si a un partit li tocaven 40 diputats i n'havia obtingut 20 per elecció directa, els altres 20 serien els 20 primers de la seva llista nacional.

El sistema respectava una proporcionalitat escrupulosa, tot garantint la representativitat de tots els territoris.

Segueixo pensant que és un bon sistema, tot i que caldria anar més enllà, augmentant els diputats elegits de forma directa en les tres comarques més poblades del país. Tant el Baix Llobregat com el Vallès Occidental podrien escollir dos -o fins i tot tres- diputats: Baix Llobregat Nord i Baix Llobregat Sud, Vallès Occidental-Oest (Terrassa), i Vallès Occidental-Est (Sabadell), per exemple.

L'Hospitalet podria elegir el seu propi diputat, el Barcelonés-Nord (Badalona, Sta.Coloma i St Adrià), el seu. Per la seva banda, cada districte de Barcelona podria elegir el seu diputat.

Aquest sistema, que comportaria elegir 54 o 56 diputats de forma directa, encara en deixaria 80 a elegir per llista nacional i generaria no només una major proximitat a l'electorat, sinó més competitivitat en cada una de les eleccions. Una competitivitat que no només fomentaria la participació, sinó que forçaria a aquests més de 50 diputats a tenir una acció política pròpia per tal de guanyar-se l'escó. De retruc, el sistema també afavoriria la competitivitat interna dins els partits: tothom s'hauria de guanyar el lloc, com si fos un alcalde.

Encara és d'hora per decidir-ho, però penso que cal apostar fermament per un sistema d'aquestes característiques, més obert i competitiu. Estic convençut que hi guanyaríem tots. A més, un sistema d'aquestes característiques canviaria les regles del joc.

No és evident, per exemple, que CIU guanyés el diputat pel Gironés o per les Garrigues encara que fins ara hagi sigut sempre la llista més votada en aquestes dues comarques. Tot dependria dels candidats dels altres partits. Si es presentés el Joaquim Nadal o la Marina Geli per obtenir l'escó del Gironés, o l'alcade d'ERC de les Borges Blanques per aconseguir l'escó de les Garrigues, probablement tindrien possibilitat de guanyar l'escó per al seu partit. I el mateix podria passar, al Vallés Occidental-Est (imagineu-vos un duel Bustos-Recoder), o a un districte de Barcelona entre dirigents reconeguts dels diferents partits.

L'elecció tindria més emoció, fomentaria la participació i, a més, obligaria a cadascú assumir una part de les responsabilitats en els bons o mals resultats del seu partit.

dissabte, de juny 09, 2007

Un projecte per a la majoria

Seguint amb la reflexió iniciada ja fa uns mesos i renovada fa un parell de dies per Miquel Iceta al seu blog, avui penjo una reflexió que vaig escriure fa tres anys, quan s'estava preparant l'anterior congrés del partit, i que llavors en Miquel Iceta va publicar al seu blog. Du per títol "Un partit per a la majoria", i em sembla que és del tot vigent. Ara bé, cal contextualitzar els comentaris...

UN PROJECTE PER A LA MAJORIA

La conclusió més clara que podem treure del darrer cicle electoral és que la nostra principal assignatura pendent és, encara, ser capaços de guanyar clarament, i sense discussió, les eleccions al Parlament de Catalunya.

Durant 25 anys els catalans han fet confiança en el PSC per governar els principals ajuntaments del país. Tot i el retrocés experimentat a les municipals de l'any passat, cal no oblidar que durant aquests 25 anys hem tingut alts i baixos i que els resultats de 1999 van ser excepcionals. Ens vam quedar amb 'només' 15 regidors a Barcelona, però el 1995, amb el Pasqual, en vam treure 16... el mateix es podria dir d'altres ciutats on el 1999 vam treure una majoria absoluta aclaparadora i el 2003 vam tornar a uns resultats més propis de 1991 o 1995.

També durant 25 anys, els catalans ens han fet confiança per governar Espanya. Amb més o menys distància de vot, sempre hem guanyat obtenint entre un milió cent i un milió i mig de vots. I durant els últims 17 anys hem guanyat també totes les eleccions europees.

La qüestió central segueix essent, per tant, com guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya, com convertir-nos en el partit que millor representa els interessos de Catalunya i dels catalans, que és el que es juga en les eleccions al Parlament. Evidentment, ara tenim l’avantatge de governar Catalunya des del Govern de la Generalitat, però amb el Govern no n'hi ha prou. El nostre discurs ha de ser el discurs central del país, i ara no ho és. Tenim tres anys per aconseguir que ho sigui. Però per aconseguir-ho, hem de ser capaços de fer el nostre discurs, no identificant-lo sempre amb el del Govern Tripartit. La gent votarà partits i no al govern. Cal cultura del tripartit, però també cultura de PSC. Aquest és el repte.

No ens podem enlluernar pels resultats de les europees. Són bons, ens indiquen que tenim una sòlida base electoral. Però no ens enganyem. Són fruit, també, d'una abstenció diferencial. Només una dada: a Cornellà va votar el 42% de l'electorat (per sobre la mitjana catalana). A Berga va votar el 37% (per sota la mitjana). Normalment la participació és més alta a comarques que a l'àrea metropolitana. Aquesta vegada ha sigut a l'inrevés. Hem d'aconseguir que la participació a l'àrea metropolitana segueixi sent forta en comparació a les altres comarques.

No cal dir que la implantació arreu del país és important. Però la força del PSC a Barcelona i la seva àrea metropolitana no es pot deixar escapar com a les últimes eleccions al Parlament, quan vam perdre desenes de milers de vots a Barcelona, a Hospitalet, a Sta. Coloma, a Cornellà... Necessitem treure 40 diputats a Barcelona, i no 29 com a les darreres eleccions. Amb 40 diputats a Barcelona guanyaríem clarament les eleccions. Aquest ha de ser l'objectiu.

No hem d'oblidar que al mes de Novembre en alguns districtes de Barcelona, com Gràcia o Les Corts, ERC ens arribava a disputar el segon lloc. ERC prendrà nota de l'ensopegada d'aquestes europees i apostarà per la moderació per tal de tenir opcions l'any 2007. No s'arriscarà a seguir jugant al radicalisme quan els aires ja no van per aquí. Per tant, hi ha molta feina per fer a tots els nivells. Hem de consolidar el vot com a "partit central de l'esquerra catalanista".

Volem ser "el partit de la majoria", i ho direm al proper Congrés, però abans hem de tenir, "un projecte per a la majoria". Tenim tres anys per anar concretant el projecte i per anar-hi sumant gent. I això és feina del partit, però també és feina dels consellers, i del President, i també del Ministre.

Hem d'anar a buscar a la gent i els hi hem d'oferir un projecte per Catalunya. Una Catalunya que s'ha de repensar, que ha de veure quin és el seu pes en la nova Espanya i que s'hi ha de comprometre. S'ha acabat anar a Madrid a influir. No hi hem d'anar. Hi hem de ser. No hi hem d'influir. Hi hem de manar. Aquest és un dels aspectes esencials del projecte. Definir un projecte per Catalunya dins l'Espanya Federal.

Però per construir l'Espanya Federal abans hem de ser i actuar com Espanyols Federalistes i no només com a Catalans Federalistes. Amb tot el que això comporta. Aquest és un debat tancat en el nostre país. Però que algun dia s'haurà d'obrir.

El divorci es remunta a la crisi política oberta a Espanya després de 1898 i s’accentua durant la dictadura franquista, però després de 25 anys de democràcia, segueix tenint sentit marcar constantment les distàncies amb Espanya? Encara avui seguim entenent l'autonomia política més com a independència del poder central que com a participació autònoma en el projecte comú. Tot això ho hem de repensar, com hem de repensar també la qüestió del Grup Parlamentari propi, si realment ens interessa i per què.

Hem de definir què volem ser de grans. Quina Catalunya volem i en quina Espanya. Els d'ERC ho tenen molt clar i els hem de posar en evidència. No hem de tenir por a fer-ho. Al contrari. El debat, un dia o altre serà: independència o federalisme. I nosaltres haurem de ser capaços d'explicar i defensar el federalisme com a peça central del catalanisme.

En aquest projecte hi hem de saber sumar una nova generació. El PSC té un dèficit de militants de menys de 40 anys. Avui només representen el 22% del total, davant el 50% dels que tenen entre 40 i 60 anys i el 28% de majors de 60. Només si som capaços de sumar aquesta nova generació al nostre partit, podrem garantir la continuïtat del projecte del PSC com el primer partit de Catalunya, com el partit de la majoria.

dilluns, de juny 04, 2007

ERC i les majories polítiques

Aquesta setmana hem vist com en Jordi Portabella decidia no entrar al govern de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, que el nou govern de la ciutat només tindrà el suport explícit de PSC i Iniciativa, 18 regidors en total. I se suposa que ERC donarà suport puntualment en funció de pactes i negociacions.

Per començar, Portabella ha apuntat que potser vota afirmativament en l'elecció de l'alcalde Hereu "per donar estabilitat". Curiós. Primer, desestabilitza. Després, es proposa donar estabilitat. Ja ho deien els antincs. Primer, crea un problema. Després, ofereix una solució. I seràs considerat el salvador.

Ara bé, aquesta decisió d'ERC, que ha creat un cert daltabaix intern i que amenaça en anar més enllà si els del Reagrupament aprofiten l'ocasió per forçar un Congrés Extraordinari, ens posa sobre la taula, un cop més, el tema de les majories polítiques.

Com a partit hem fet una aposta des de fa ja uns quants anys pel pacte tripartit. Fent-ho així, fins i tot quan no ens calia com després de les municipals de 1999, hem creat una nova dinàmica a la política catalana. Hem aconseguit que l'eix principal de les eleccions hagi deixat de ser l'eix nacional, i que les majories polítiques es construeixin en base a l'eix dreta-esquerra.

Aquest és, sens dubte, el principal èxit polític del PSC en els darrers 7 anys, des de la creació de la candidatura conjunta al Senat l'any 2000 fins a l'acord de l'Entesa que ha fet president a José Montilla, passant pel primer govern "catalanista i d'esquerres" de Pasqual Maragall.

És una estratègia de fons, aplicada amb consciència i determinació, tot i les evolucions del mapa electoral, caracteritzades pel descens de CIU i PSC i l'ascens d'ERC i Iniciativa. Està clar que els pactes tripartits de fa 7 anys quan ERC tenia 12 diputats al Parlament i Iniciativa en tenia 5, no són els mateixos que ara, però les conseqüències sí que són les mateixes.

Aquesta lògica de governs d'esquerres ha provocat, però, la lògica reacció dels dos partits conservadors, que s'estan adonant que només si s'uneixen podran vèncer un dia a les esquerres. Una reflexió que costa molt d'acceptar en el si de Convergència, però que és inevitable, donada la solidesa del pacte d'esquerres. I això és el que mostren els resultats electorals, a Barcelona (22-18), a Badalona (15-12), o a Tarragona (15-12), entre molts altres llocs.

Ara bé, aquesta lògica dreta-esquerra xoca frontalment amb allò que havien defensat històricament els nacionalistes: el Pacte Nacional. Ja sabeu allò de CIU+ERC=CATALUNYA, una pintada que va aparèixer a molts llocs de Catalunya el novembre de 2003. El Pacte Nacional, però, no només no suma a l'àrea metropolitana de Barcelona sinó que ni tant sols ho fa a d'altres grans ciutats com Girona, Tarragona o Lleida.

Per tant, si el Pacte Nacional no suma a la majoria de municipis, i al Parlament de Catalunya ERC opta clarament pel pacte d'esquerres des de fa dues legislatures, què els hi queda als nacionalistes? Esperar i veure?

És en aquest context que cal entendre la pujada de temperatura a les files d'ERC. A molts els hi costa acceptar que la lògica de la política catalana ha canviat. Ara bé, en Carod ho té molt clar. L'entrevista que li va fer el Cuní divendres va ser reveladora, sobretot quan es va referir al candidat d'ERC a Vic i al "classisme ètnic" de determinats sectors de la societat catalana, que va quedar perfectament retratat quan el Francesc Homs va referir-se al seu nivell de "montillesc" per amagar el seu pèssim domini de la llengua castellana.

Si ERC segueix en la línia de Carod-Rovira, quedarà definitivament clar que el paradigma de la política catalana ha canviat. I des del PSC la nostra feina és seguir consolidant el nou paradigma a tot arreu on això sigui possible.