dilluns, de maig 28, 2007

Entre el triomf conjuntural i els problemes estructurals

Dissabte feia unes prediccions de participació bastant encertades... excepte en el cas de la ciutat de Barcelona. A Badalona el 46%, a l'Hospitalet el 46%, a Santa Coloma el 45%, a Terrassa el 44, a Sabadell el 48... De fet, només a Cornellà hem superat el 50% de participació. I a Barcelona, el 49.6...

Ara bé, hem guanyat. Hem mantingut 14 escons a la capital (en el marge de la forquilla 14-16 prevista) i hem tornat a arrasar a l'àrea metropolitana (17 a l'Hospitalet i Santa Coloma, i 16 a Cornellà amb percentatges superiors al 50%...), hem obtingut uns bons resultats a Sabadell i Terrassa, hem guanyat a Cerdanyola... però tot amb participacions del 44, 45, 46, 48%. És a dir, guanyem sí, arrasem, també, perquè tenim bons candidats i equips de govern, cert, però també perquè no tenim oposició.

A on tenim oposició, com a Badalona, el resultat és molt més ajustat: 9 a 7. Tenim el coixí del tripartit que ens salva quan això passa, però la lògica imparable de la confrontació dreta-esquerra seguirà avançant de manera imparable amb noves aliances CIU-PP que seguiran utilitzant els temes de la inseguretat i la por a la immigració. Badalona n'és l'exemple. I cal prendre'n nota.

També cal prendre nota -positiva- de l'èxit de l'estil Corbacho, proper i directe, que afronta els problemes sense embuts. Cal parlar dels problemes que tenen les nostres ciutats i no només de reptes i d'oportunitats... I adreçar-nos a la nostra base social, no a l'antiga, sinó a la nova. Encongeix el cor veure gent gran, i molt gran, amb dificultats per a caminar, com venen a votar-nos. Però per sota els 40 tenim un buit. I entre els 40 i els 70 tenim l'electorat una mica cansat. L'1 de novembre ja vam tenir un avís i ara el tornem a tenir.

És un tema metropolità. A Girona, a Lleida, i a Tarragona, les participacions es mantenen per sobre el 60%, en la mitjana espanyola gairebé, i amb bons resultats per a nosaltres. Però a l'àrea metropolitana la participació cau massa, tot i que nosaltres guanyem de carrer. I això és un tema preocupant.

El més preocupant, però, és el que ha pasast a la ciutat de Barcelona. Hem tingut un gran candidat que és i serà un gran alcalde, hem fet una bona campanya electoral i hem assolit els objectius marcats (mínim 14 regidors), però només hem aconseguit 182.000 vots. Només 10.000 més que l'1 de novembre. Si comparem el resultat amb l'obtigut l'any 99, amb una participació del 51%, és sagnant: llavors vam aconseguir més de 310.000 vots.

Què ha canviat? La ciutat, la societat. Ha canviat la realitat, han canviat els problemes. Tenim un bon alcalde, jove, amb empenta, que connecta amb la gent... però tenim un problema estructural. La ciutat ha canviat, la gent té nous problemes i no percep que els estem resolent, tot i que ho intentem.

Nosaltres seguim transformant els barris, fent rambles noves, obrint nous espais, construint desenes d'equipaments culturals, esportius i de lleure... hem fet una gran inversió els darrers deu anys... però la gent no ho valora prou. La gent pensa que això és el que ens toca fer i que, en canvi, no resolem els problemes que hi ha a sobre la plaça, a sobre la rambla o al voltant de l'equipament...

Hi ha una part de l'electorat que ha perdut la confiança. Amb nosaltres, però també amb els altres partits, i esperialment amb IC-V i ERC. Els resultats de Barcelona en són una mostra. Si comptem la participació del 49.5% i li restem els vots en blanc (més de 25.000), els 23.000 de Ciutadans i els gairebé vint mil dels altres petits partits, ens queda que només 550.000 barcelonins, el 45% dels ciutadans de Barcelona, confia amb un dels cinc principals partits. Això és poc, molt poc.

Especialment preocupant és el vot en blanc. L'1 de novembre va arribar al 2% i ja ens semblava molt. Ara, a Barcelona, hem arribat a superar el 4% (a Gràcia arriba al 5% gairebé). Un vot de protesta compromesa, no abstencionista, que va creixent.

Hem guanyat, sí, i ens n'hem de felicitar, perquè no era evident. Tenim un alcalde que ho ha donat tot en aquesta campanya i hem d'estar orgullosos d'ell. Hem obtingut un nou triomf a la ciutat després de 28 anys al govern... però tenim a sota una crisi estructural que hem de pal·liar. No pot ser que a Tarragona, a Girona o a Lleida voti més del 60% de l'electorat i a la Barcelona metropolitana no arribem al 50%. Ens ho hem de fer mirar i hi hem de posar remei.

dissabte, de maig 26, 2007

Votants i abstencionistes



Intentaré fer un exercici una mica agosarat en un dia de reflexió: parlar de l'abstenció. Tot sembla indicar que demà tindrem una participació molt baixa, fins i tot històricament baixa, i l'haurem de comparar amb eleccions anteriors. Jo ho intentaré fer ara.


Les municipals de 1999 van registrar la participació més baixa en unes eleccions a Catalunya. Llavors la participació a Barcelona va ser de tot just un 51% però a l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Terrassa va baixar per sota la barrera psicològica del 50%, i es va situar entre el 47 i el 49%.
L'any 2003, en canvi, la participació es va recuperar arreu. Un 59% a Barcelona, 58% a Cornellà, 57% a Sabadell i Terrassa, 55% a l'Hospitalet, 52% a Badalona i Santa Coloma... De fet, a les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquell any, encara va pujar més: fins al 66% a Barcelona, el 59% a l'Hospitalet i Terrassa, i superant el 60% a Sabadell i a Cornellà. Un cert èxit de participació.


A les eleccions al Parlament de 2006, en canvi, la participació va caure en picat. Fins al 60% a Barcelona, el 57% a Cornellà, el 56% a Sabadell, el 52% a l'Hospitalet i a Terrassa... arribant a situar-se per sota el 50% a Badalona i Santa Coloma: 48 i 46% respectivament.


La pregunta, doncs, és què passarà demà. Si seguim la lògica que en tots els darrers cicles electorals hi ha hagut una participació menor a les municipals que a les autonòmiques (dada a considerar i a reflexionar per tots aquells que encara sostenen que les eleccions catalanes són percebudes com a llunyanes per una part de l'electorat), en les eleccions de demà la participació serà entre 2 i 7 punts inferior (segons el municipi) en relació a les eleccions del passat 1 de novembre.


Això voldria dir que a Barcelona en cap cas superaríem el 53% (de fet per molts això seria tot un èxit), a l'Hospitalet ens quedaríem al 48%, a Badalona podríem caure fins al 45% i a Santa Coloma fins al 44%. A Sabadell un 51%, a Terrassa un 50%, i a Cornellà -l'excepció- un 55%. Uns resultats molt semblants, o inferiors, als de les municipals de 1999.


Què passaria, però, si baixéssim de la barrera del 50% a Barcelona? O fins i tot en el conjunt de Catalunya? Aquesta és la gran pregunta de cara a l'elecció de demà. Sembla que tots els electorats estan molt desmobilitzats i alguns, com el de CIU, semblen francament derrotats. Hi poden haver, per tant, grans sorpreses. Haurem de mirar què passa, doncs, en cada un d'aquests 7 municipis per tal d'extreure'n les lliçons pertinents.


Ara bé, passi el que passi, el que sí que podem dir ja avui és que en Jordi Hereu ha fet una campanya espectacular. L'he anat seguint aquestes darreres setmanes i ha anat in crescendo fins al punt que al míting de la Mar Bella de dijous passat va fer una intervenció absolutament excepcional. Segur d'ell mateix, amb força, amb ganes, parlant de tots els temes (locals i nacionals) emocionant-se i resultant alhora fort i convincent. Quan es va referir a "aquella nit de novembre i aquell matí de desembre" de l'any 2000, quan era regidor de Les Corts, per carregar contra l'utilització del terrorisme per part del PP, va arribar a un nivell d'autenticitat desconegut.


Passi el que passi demà, en aquesta campanya ha nascut un líder del socialisme català que està cridat a protagonitzar grans moments de futur del nostre partit.

Un president per a Europa

http://www.youtube.com/watch?v=P6Cu9187tCY

Feia dies que el volia penjar i no ho havia fet. Fa gairebé tres setmanes que el va penjar i segueixo pensant el mateix. Tony Blair vol ser el nou president de la Unió. I jo penso que seria un candidat ideal. La Unió necessita un president fort, que pugui agafar el telèfon i trucar a qualsevol president, també al dels Estats Units. Un president amb capacitat d'acció pròpia, amb agenda pròpia. I Tony Blair ho seria. Segueixo pensant que tot i l'error de la guerra d'Iraq segueix tenint moltes coses a dir. Quants presidents o primers ministres són capaços d'adreçar-se a tot un poble que no és el seu, en aquest cas el francès, en la seva llengua? Molt pocs. I això és el que necessitem. Ell ho farà. El juny de 2005, després del fracàs dels referèndums francès i holandès ja ho va demostrar en un brillant discurs al Parlament Europeu. Però després van venir els atemptats de Londres, i l'empenta que volia donar al projecte europeu es va frustrar. Ara pot tenir una altra oportunitat i espero que tots plegats la sàpiguen aprofitar.

dilluns, de maig 07, 2007

L'impossible victoire




Si la del 2002 va ser "L'impossible défaite", l'elecció de 2007 ha sigut "L'impossible victoire". No ha pogut ser. Tots ho sabíem però calia veure quina era la magnitud de la victòria de Sarkozy. El més important, però, és que ella continua. Ara el que li cal és fer-se amb el partit. No n'hi ha prou amb ser candidata a la presidència, cal que sigui primera secretària del partit. Ara és l'hora de renovar-lo per tal d'afrontar una nova elecció d'aquí a cinc anys amb garanties. El socialisme francès necessita un partit més ampli i més cohesionat i per fer-ho Ségolène ha de fer un pas endavant.

Ahir ja el va fer. Tot estava pensat. Va intervenir a les 20:05, només conèixer els sondejos, per marcar l'agenda de la nit a can PS. Per dir que això només és el començament i que està preparada per seguir liderant l'esquerra francesa. Sort que ho va fer, perquè al plató de France 2, l'esperava Dominque Strauss-Kahn amb una intervenció absolutament indigna a les 20:10 o 20:15 "C'est une très grande défaite" van ser les seves primeres paraules. Va recordar que era la tercera consecutiva i que l'elecció s'havia perdut a la primera volta per la incapacitat d'atreure a l'electorat centrista. Carregava contra la Ségolène i es declarava "prêt" a assumir el repte del lideratge del PS. Absolutament indigne en una nit electoral. El Fabius, mitja hora més tard, va estar molt més elegant. Primer les legislatives, i després ja veurem - va apuntar.

El PS necessita anar cohesionat a les legislatives per evitar una derrota massa severa. I el DSK s'ha desautoritzat a si mateix amb la intervenció d'ahir. La Ségolène, però, va saber reaccionar. Se'n va anar caminant, entre la multitud, a la seu del PS, rue Solférino. I va pujar al terrat per saludar i parlar als militants i simpatitzants. Un gest de força: "le parti c'est à moi". Ella és, indiscutiblament, la nova reina de Solférino, encara que molts no ho vulguin veure. I al seu costat, al terrat, hi havia el David Assouline, membre de l'executiva nacional del PS, i convidat per la Fundació al seminari que vam organitzar al mes de gener. Un dels homes forts del nou PS ségoleniste.

Hi ha molta feina a fer, però la pot fer. Encara té 53 anys et elle est "dans la force de l'âge".