dissabte, de desembre 16, 2006

Temps d'espera

Fa dies que entre tots comentem que sembla que en aquest nostre país, Catalunya, hagin deixat de passar coses. Tot sembla més tranquil. Havent recuperat la normalitat, podem tornar a començar a llegir el diari per la pàgina 2, per les notícies internacionals d'un món que sembla endinsar-se definitivament en el caos més absolut.

No hi ha ordre, ni n'hi haurà. Els Estats Units han perdut dues grans oportunitats per crear-lo en els darrers 15 anys. La primera, després de l'enfonsament del bloc soviètic i la desintegració de la URSS. La segona, després de l'11 de setembre de 2001. Entremig, els feliços anys 90. No ho van saber aprofitar. La única gran organització creada en aquells anys va ser l'OMC, la única que funciona, la única que perdura. La resta, no existeix. Ni es va reformar la ONU, ni el seu Consell de Seguretat, ni les institucions de Bretton Woods després de la gran crisi del 98... i llavors va arribar el desastre. Un desastre que podia suposar una gran oportunitat. L'oportunitat de fer la pau amb l'Iran, de resoldre el conflicte palestí, de refer les relacions amb el món àrab per tal d'aïllar els terroristes... i no només van desaprofitar l'oportunitat, sinó que ho van empitjorar tot definitivament.

Entre el setembre i el desembre de 2001, hi haviat temps per començar a resoldre problemes. A l'Iran encara hi manava en Jatami, l'Arafat encara vivia, el Liban seguia en pau, a l'Irak existia un ordre semblant al de la resta de països de la regió... però llavors va arribar el gran discurs de l'eix del mal, el 29 de gener de 2002. Allà es van fixar els objectius erronis que ens han portat fins on som avui. Recordo com vaig llegir la notícia i el discurs, des de la sala d'ordinadors de la Maison Franco-Britannique de la Cité U. La mateixa setmana, em sembla recordar, que vaig entrar a l'amphy Boutmy per convidar a l'Strauss-Kahn a un esmorzar europeu del CIDOB... coincidint amb la cimera de Barcelona del 15 de març. No va poder venir, estaven ja en plena campanya electoral, la campanya del desastre del 21 d'abril de 2002 (com oblidar aquella imatge d'en Le Pen, cofoi, sur France 2... adreçant-se "aux petits gens, aux ouvriers, aux métallos...", "à la France d'en bas", que es deia llavors...

Però bé, tornant a la política internacional. Aquell 29 de gener de 2002 va començar tot. I ara es publica aquest informe de l'Amèrica d'ordre dient que tota l'estratègia era equivocada... però ja no s'hi pot fer res: han mort més americans a l'Iraq que al World Trade Center. I el que és pitjor, desenes de milers de civils iraquians que en menys de quatre anys han canviat de guerra, sense gairebé adonar-se'n: d'una guerra contra l'invasor a una guerra entre comunitats.

I mentrestant a l'Iran ha guanyat l'Ahmadineyad, i a Palestina es preveu una guerra oberta entre Al Fatah i Hamas, i al Liban cada dues setmanes maten a algun dirigent contrari als interessos de Síria i de Hizbullah... i l'Aràbia Saudita preveu donar suport als sunnites irquians contra els xiites, que son majoria i tenen el suport d'Iran... el fantasma de la guerra regional cada cop s'apropa més. Amb ella es col·lapsaria el mercat internacional de petroli i tots hauríem de plantejar-nos seriosament l'alternativa de l'Etanol (ai, les cotitzades accions d'Abengoa!), que ja fa uns mesos anunciva a bombo y platillo la revista Foreign Policy. Ho feia en un número dedicat al retorn de Déu a la política. Un tema reprès al Prospect de novembre, al costat d'un interessantíssim article sobre el paper de Turquia al pròxim orient.

El retorn de Déu a la política (ai, els laïcistes del PSOE...) que ens agradi o no, és un tema d'obligada atenció en el futur. Ho volguem veure, o no, és una realitat, i no només pel paper de l'Islam a casa nostra, sinó pel nou paper de les religions a nivell internacional. Faríem bé de no obviar-ho perquè ens hi haurem d'afrontar des de la laïcitat (no des del laïcisme com a ideologia) i des del respecte al pluralisme religiós en el marc d'una societat que haurà de fixar obertament els seus límits en aquesta matèria.

I, finalment, aquesta Turquia que no deixarem entrar a la Unió. I potser millor, mal que nos pese. Potser farà més servei a fora que a dins. A fora, intentant tenir un nou rol a la regió a on històricament ha tingut la més gran influència (recordo en Yusef, siri, estudiant de medicina a Boston, fill d'una rica família d'origen otomà que havia estat en el political business, que deia ell, des del segle XVI... que de ben segur d'aquí 10 o 15 anys tindrà un paper rellevant entre la nova generació dirigent de Damasc). Si Turquia entra a la UE, o bé hauria de donar l'esquena als seus veïns o com a europeus ens veuríem immersos en les lluites de poder de la regió. No ens ho podem permetre. Necessitem que Turquia i Ucraïna es quedin fora per tal de definir definitivament les fronteres del projecte europeu i poder tractar als nostres veïns, ja sigui Turquia, Ucraïna, Georgia o Marroc, com el que són: veïns, i no candidats a socis.

Ens trobem en un moment difícil i delicat. Un temps d'espera, que deia el poeta. D'una espera que té la força de l'aigua. Una espera que s'acabarà de cop, quan ens sorprengui violentament la realitat d'un món convuls que sembla no tenir capacitat per resoldre cap dels seus problemes.

Tot plegat em fa recordar que li dec un article a l'Esther Barbé que ja fa dies hauria d'haver entregat. M'hi posaré aquest cap de setmana, a veure si encara hi sóc a temps...

diumenge, de desembre 03, 2006

La reforma constitucional pendent

El discurs de Mariano Rajoy d'ahir cal llegir-lo, i fer-ho atentament. El discurs és la resposta del Partit Popular, que sí té un model d'Estat, a les reformes del Govern Zapatero. Nosaltres no ens hem atrevit fins ara a proposar una reforma de la Constitució, per prudència d'uns i per manca de voluntat dels altres. Ells, en canvi, no s'están de raons: si l'hem de reformar, la reformem en el que calgui. No quatre punts de maquillatge com els que proposava el President del Govern, sinó catorze punts que delimiten no només el poder i les competències de les Comunitats Autònomes, sinó la capacitat de futurs governs per estirar el xiclet constitucional, via el 150.2, com creguin convenient. Això és una reforma, i la resta son tonteries. Això és blindar les competències de l'Estat!

I ara nosaltres què direm? Quan dic nosaltres vull dir els socialistes espanyols... quina és la nostra proposta més enllà dels 4 punts del Zapatero? Ens creiem de debò que cal reformar el Senat per donar més capacitat a les Autonomies per decidir el que els hi afecta a tots? Hem de recuperar la teorització del federalisme cooperatiu, i no el competitiu que proposa el professor Ballbé. Un federalisme entre iguals, i per tant, no diferencial, com el del Ferran Requejo.

És urgent posar-s'hi. Recuperar conceptes i no fer-ho només com a catalans, sinó com a federalistes espanyols. Hem iniciat un nou debat. Aquest serà un dels debats de les properes eleccions generals, siguin quan siguin. Nosaltres hem començat recuperant el concepte de "nació de nacions". Cal seguir amb el del federalisme cooperatiu.