dilluns, de maig 29, 2006

"Una mayoría amplia"

Aquest matí el President Zapatero en declaracions a l'Antoni Bassas ens recordava que "El PSC debe ir a conseguir una mayoría amplia en las próximas elecciones". Avui mateix l'Artur Mas afirmava que "no vol pactes" després de les properes eleccions. Només vol "un govern fort" liderat per CIU i planteja l'alternativa de forma clara i contundent: "el tripartit o CIU".

Doncs bé, aquestes dues reflexions ens haurien de fer pensar. Hem de deixar de parlar de tripartit I i Tripartit II. I començar a parlar del PSC. Hem de començar a dir que les properes eleccions no seran entre el tripartit i CIU sinó entre el PSC i CiU. O hi haurà un govern liderat pel PSC o hi haurà un govern liderat per CIU, no hi ha més. Per tant, cal polaritzar: CIU o PSC. I no parlar de pactes postelectorals. Com deia Aznar: "primero se gana, luego se pacta".

ERC va de baixa, i més si el 'no' al referèndum s'encalla. Per tant, hem de deixar de parlar d'ERC i del tripartit.

"Una majoria àmplia". Això és el que necessitem. No oblidem que Zapatero va guanyar -entre altres raons- perquè dos mesos abans de les eleccions va deixar clar que no governaria si no era el més votat, si no era la primera força. Molts van criticar aquesta posició però va ser la seva manera de polaritzar el vot i centralitzar al màxim el vot d'esquerres, reduint IU a la mínima expressió. Per tant, nosaltres també hauríem de començar a dir que no estem per pactes, sinó per un govern fort del PSC, un govern amb una "majoria àmplia".

Abans, però, n'hem d'aconseguir una altra de "majoria àmplia", al referèndum de l'Estatut. No val a badar ni a adormir-se. De moment, a la Fundació hi aportem el nostre gra de sorra amb un llibre que presentarem divendres vinent, 2 de juny, a les 18h, a la llibreria Laie: "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra", de Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes.

El llibre es trobarà a les llibreries des del dissabte dia 3, amb una distribució força més àmplia que fins ara, i esperem que sigui tot un èxit, també de vendes.

dissabte, de maig 13, 2006

Un nou govern, el nostre govern

A partir de dilluns tindrem un nou govern. El govern que volíem fa tres anys. El nostre govern. Un govern d'esquerres i catalanista. Un govern, però, sense majoria parlamentària. Així, doncs, ara només ens faltarà obtenir una nova majoria, una majoria suficient, per poder continuar tenint un govern com aquest el proper any.

Abans, però, hem d'aprovar l'Estatut. I no hem de tenir més por del compte. Amb els resultats de les eleccions de 2003, partim d'una base clara: el 'no' d'ERC i PP no arriba al milió de vots. En canvi, el 'sí' del PSC, CIU i ICV suma més de dos milions de vots. Per tant, sigui quina sigui la participació, estem en condicions de mantenir aquesta relació de forces: un 'sí' que pot doblar el 'no', de la mateixa manera que ho vam fer en el referèndum sobre la Constitució Europea. Podem doblar el 'no' i aquest ha de ser l'objectiu. Entre tots, i amb el nou govern al capdavant, ho hem de fer possible.

dimecres, de maig 10, 2006

Aprendre les lliçons de la política francesa

França ha viscut en els darrers quatre anys diverses situacions polítiques de les que en podem aprendre molt.

La primera lliçó l'hem d'extreure del referèndum de fa un any. França tenia un govern desprestigiat i el president Chirac el volia salvar fent-lo guanyar un referèndum. La gent, però, va votar contra el govern per fer-lo caure i després Chirac no només es va veure obligat a canviar el primer ministre sinó que es va quedar sense l'element més important de la seva política europea i internacional: la nova Constitució Europea. Si, en canvi, hagués canviat el govern abans del referèndum, donant un nou impuls a l'acció de govern, possiblement el resultat hagués sigut un altre. Cal no oblidar que en els primers mesos la popularitat de Villepin era molt alta, de manera que hagués jugat a favor del resultat del referèndum.

En aquest cas la lliçó és clara: no s'ha d'esperar a perdre un referèndum per canviar un govern. S'ha de canviar abans per tal de guanyar-lo.

La segona lliçó l'hem d'extreure de la derrota de Jospin del 21 d'abril de 2002. Una de les causes principals de la seva desfeta va ser la incapacitat de convertir-se en líder indiscutit de la coalició de partits que donava suport al govern. Jospin no va saber evitar que fins a un total de tres candidatures de socis menors del govern s'enfrontessin a ell a la primera volta, provocant no només que Jospin fos el candidat més votat, sinó que ni tant sols fos capaç de superar el 16% dels vots obtingut per Le Pen. És a dir, Jospin no va saber-se erigir com el candidat natural de la majoria ni tampoc va actuar com a líder del partit socialista. Va presentar-se com el candidat de la gauche pluriel sense tenir el suport dels altres partits de la coalició. El resultat va ser el que tots coneixem. No va saber reunir al voltant seu el conjunt de l'esquerra per tal de poder batre Jacques Chirac perquè no va saber definir un perfil propi al marge del govern i representant el seu partit.

Aquest era el risc que teníem els socialistes i el president Maragall fins ara en el govern tripartit: quedar diluïts en la majoria sense un projecte propi clar i definit. I això és el que hem d'evitar a partir d'ara per tal de presentar-nos a les properes eleccions perfectament singularitzats, com a socialistes catalans, i no només com a un dels tres partits del govern catalanista i d'esquerres. Només així podem guanyar les eleccions.

La tercera lliçó la trobem entre el 21 d'abril i el 5 de maig de 2002. Després de la derrota, Jospin no va saber reaccionar. La segona volta es va convertir en un referèndum per la República i davant de la necessitat de votar massivament a favor de Chirac, els socialistes no van saber separar el plebiscit republicà de l'elecció del nou govern de França. La segona volta de les presidencials era el 5 de maig i les legislatives eren a mitjans de juny. Els socialistes van salvar la república votant Chirac però no van saber salvar el govern socialista pactant amb la dreta que una cosa era el plebiscit i una altra les eleccions. Jospin s'hauria d'haver posat al costat de Chirac per evitar que aquell utilitzés la seva victòria per fer un govern a la seva mida amb el qual guanyar les eleccions legislatives del juny. No van saber separar el plebiscit de les eleccions. I així van acabar donant el govern a la dreta.

La lliçó aquí també és clara. Cal separar el referèndum de les eleccions pactant amb la dreta si cal. Només fent-ho així podem tenir la possibilitat de guanyar les eleccions posteriorment.

I finalment, la darrera lliçó deriva d'aquesta. El 6 de maig de 2002, els socialistes van deixar que Chirac fes el seu govern. I amb aquest govern, nou i fet a mida, va guanyar les eleccions de juny.

Doncs bé, això és el que hem de fer nosaltres: formar un govern a mida amb el qual presentar-nos a les properes eleccions i guanyar-les.

dissabte, de maig 06, 2006

El 'no' d'ERC i la divisió del catalanisme

Finalment, ha passat el que tots temíem. ERC votarà no a l'Estatut. ERC ha tirat per terra la feina de més de dos anys per elaborar un nou Estatut. S'ha escenificat, doncs, el que apuntava fa unes setmanes: la divisió del catalanisme. Els discursos que hem mantingut fins ara ja no valen ni valdran per al futur. Caldrà fer foc nou. Com deia el poeta "ja no escalfa el foc d'ahir ni el foc d'avui, i caldrà fer foc nou". Foc Nou. Caldrà, però, esperar que passi el referèndum, i les esquerres catalanistes ens haurem de mobilitzar a fons.

Ja ho va advertir en Xavier Bru de Sala després de la manifestació del 18 de febrer. Allò era l'inici, el primer pas, d'un nou escenari. ERC voldrà plantejar aquest referèndum des del sobiranisme. I nosaltres l'hem de plantejar des del federalisme. Sobiranisme o Federalisme. Aquesta és l'alternativa. Hem aconseguit que CIU es passi al nostre camp. Ara ho hem de saber capitalitzar per obtenir un resultat clar en el referèndum. No ens podem arronsar. La batalla és clara, i l'hem de guanyar. Per a fer-ho caldrà traçar ben clarament la línia roja que ens separa d'aquells que no volen saber res d'Espanya.

Catalunya s'ha fet gran. Més enllà de l'afrancesament i la italianització de la nostra vida política, Catalunya té plantejada davant del referèndum una alternativa clara: sobiranisme o federalisme. Independència o pacte. S'han acabat els tabús. Sabem que mai hi haurà una majoria sobiranista, però per tal de controlar el sobiranisme polític necessitem una victòria clara: al referèndum primer i a les eleccions -siguin quan siguin- després.

Els socialistes catalans tenim una gran responsabilitat. És l'hora de la mobilització. És l'hora de sortir al carrer. En el darrer cicle electoral n'hi va haver prou fent campanya contra el PP. Ara ja no. Ara toca fer campanya contra el sobiranisme. Només així podrem obtenir un dia una majoria sòlida al Parlament.

El president Maragall recordava a principis d'any el centenari de 1906, de la Solidaritat Catalana i de la Nacionalitat catalana de Prat de la Riba. Doncs bé, avui podem dir que ja hem tancat el cicle. El consens catalanista ha arribat a la seva fi. Els llibres d'història ho escriuran així: 1906-2006. Ja no hi ha marxa enrera. Les contradiccions s'han revelat insalvables. Ara toca definir el nou catalanisme, clarament federalista - i clarament anti sobiranista- que ha de ser hegemònic en els propers anys. Hem d'escriure un nou relat. I és responsabilitat nostra que aquest relat sigui el majoritari.