dissabte, de desembre 16, 2006

Temps d'espera

Fa dies que entre tots comentem que sembla que en aquest nostre país, Catalunya, hagin deixat de passar coses. Tot sembla més tranquil. Havent recuperat la normalitat, podem tornar a començar a llegir el diari per la pàgina 2, per les notícies internacionals d'un món que sembla endinsar-se definitivament en el caos més absolut.

No hi ha ordre, ni n'hi haurà. Els Estats Units han perdut dues grans oportunitats per crear-lo en els darrers 15 anys. La primera, després de l'enfonsament del bloc soviètic i la desintegració de la URSS. La segona, després de l'11 de setembre de 2001. Entremig, els feliços anys 90. No ho van saber aprofitar. La única gran organització creada en aquells anys va ser l'OMC, la única que funciona, la única que perdura. La resta, no existeix. Ni es va reformar la ONU, ni el seu Consell de Seguretat, ni les institucions de Bretton Woods després de la gran crisi del 98... i llavors va arribar el desastre. Un desastre que podia suposar una gran oportunitat. L'oportunitat de fer la pau amb l'Iran, de resoldre el conflicte palestí, de refer les relacions amb el món àrab per tal d'aïllar els terroristes... i no només van desaprofitar l'oportunitat, sinó que ho van empitjorar tot definitivament.

Entre el setembre i el desembre de 2001, hi haviat temps per començar a resoldre problemes. A l'Iran encara hi manava en Jatami, l'Arafat encara vivia, el Liban seguia en pau, a l'Irak existia un ordre semblant al de la resta de països de la regió... però llavors va arribar el gran discurs de l'eix del mal, el 29 de gener de 2002. Allà es van fixar els objectius erronis que ens han portat fins on som avui. Recordo com vaig llegir la notícia i el discurs, des de la sala d'ordinadors de la Maison Franco-Britannique de la Cité U. La mateixa setmana, em sembla recordar, que vaig entrar a l'amphy Boutmy per convidar a l'Strauss-Kahn a un esmorzar europeu del CIDOB... coincidint amb la cimera de Barcelona del 15 de març. No va poder venir, estaven ja en plena campanya electoral, la campanya del desastre del 21 d'abril de 2002 (com oblidar aquella imatge d'en Le Pen, cofoi, sur France 2... adreçant-se "aux petits gens, aux ouvriers, aux métallos...", "à la France d'en bas", que es deia llavors...

Però bé, tornant a la política internacional. Aquell 29 de gener de 2002 va començar tot. I ara es publica aquest informe de l'Amèrica d'ordre dient que tota l'estratègia era equivocada... però ja no s'hi pot fer res: han mort més americans a l'Iraq que al World Trade Center. I el que és pitjor, desenes de milers de civils iraquians que en menys de quatre anys han canviat de guerra, sense gairebé adonar-se'n: d'una guerra contra l'invasor a una guerra entre comunitats.

I mentrestant a l'Iran ha guanyat l'Ahmadineyad, i a Palestina es preveu una guerra oberta entre Al Fatah i Hamas, i al Liban cada dues setmanes maten a algun dirigent contrari als interessos de Síria i de Hizbullah... i l'Aràbia Saudita preveu donar suport als sunnites irquians contra els xiites, que son majoria i tenen el suport d'Iran... el fantasma de la guerra regional cada cop s'apropa més. Amb ella es col·lapsaria el mercat internacional de petroli i tots hauríem de plantejar-nos seriosament l'alternativa de l'Etanol (ai, les cotitzades accions d'Abengoa!), que ja fa uns mesos anunciva a bombo y platillo la revista Foreign Policy. Ho feia en un número dedicat al retorn de Déu a la política. Un tema reprès al Prospect de novembre, al costat d'un interessantíssim article sobre el paper de Turquia al pròxim orient.

El retorn de Déu a la política (ai, els laïcistes del PSOE...) que ens agradi o no, és un tema d'obligada atenció en el futur. Ho volguem veure, o no, és una realitat, i no només pel paper de l'Islam a casa nostra, sinó pel nou paper de les religions a nivell internacional. Faríem bé de no obviar-ho perquè ens hi haurem d'afrontar des de la laïcitat (no des del laïcisme com a ideologia) i des del respecte al pluralisme religiós en el marc d'una societat que haurà de fixar obertament els seus límits en aquesta matèria.

I, finalment, aquesta Turquia que no deixarem entrar a la Unió. I potser millor, mal que nos pese. Potser farà més servei a fora que a dins. A fora, intentant tenir un nou rol a la regió a on històricament ha tingut la més gran influència (recordo en Yusef, siri, estudiant de medicina a Boston, fill d'una rica família d'origen otomà que havia estat en el political business, que deia ell, des del segle XVI... que de ben segur d'aquí 10 o 15 anys tindrà un paper rellevant entre la nova generació dirigent de Damasc). Si Turquia entra a la UE, o bé hauria de donar l'esquena als seus veïns o com a europeus ens veuríem immersos en les lluites de poder de la regió. No ens ho podem permetre. Necessitem que Turquia i Ucraïna es quedin fora per tal de definir definitivament les fronteres del projecte europeu i poder tractar als nostres veïns, ja sigui Turquia, Ucraïna, Georgia o Marroc, com el que són: veïns, i no candidats a socis.

Ens trobem en un moment difícil i delicat. Un temps d'espera, que deia el poeta. D'una espera que té la força de l'aigua. Una espera que s'acabarà de cop, quan ens sorprengui violentament la realitat d'un món convuls que sembla no tenir capacitat per resoldre cap dels seus problemes.

Tot plegat em fa recordar que li dec un article a l'Esther Barbé que ja fa dies hauria d'haver entregat. M'hi posaré aquest cap de setmana, a veure si encara hi sóc a temps...

diumenge, de desembre 03, 2006

La reforma constitucional pendent

El discurs de Mariano Rajoy d'ahir cal llegir-lo, i fer-ho atentament. El discurs és la resposta del Partit Popular, que sí té un model d'Estat, a les reformes del Govern Zapatero. Nosaltres no ens hem atrevit fins ara a proposar una reforma de la Constitució, per prudència d'uns i per manca de voluntat dels altres. Ells, en canvi, no s'están de raons: si l'hem de reformar, la reformem en el que calgui. No quatre punts de maquillatge com els que proposava el President del Govern, sinó catorze punts que delimiten no només el poder i les competències de les Comunitats Autònomes, sinó la capacitat de futurs governs per estirar el xiclet constitucional, via el 150.2, com creguin convenient. Això és una reforma, i la resta son tonteries. Això és blindar les competències de l'Estat!

I ara nosaltres què direm? Quan dic nosaltres vull dir els socialistes espanyols... quina és la nostra proposta més enllà dels 4 punts del Zapatero? Ens creiem de debò que cal reformar el Senat per donar més capacitat a les Autonomies per decidir el que els hi afecta a tots? Hem de recuperar la teorització del federalisme cooperatiu, i no el competitiu que proposa el professor Ballbé. Un federalisme entre iguals, i per tant, no diferencial, com el del Ferran Requejo.

És urgent posar-s'hi. Recuperar conceptes i no fer-ho només com a catalans, sinó com a federalistes espanyols. Hem iniciat un nou debat. Aquest serà un dels debats de les properes eleccions generals, siguin quan siguin. Nosaltres hem començat recuperant el concepte de "nació de nacions". Cal seguir amb el del federalisme cooperatiu.

dimecres, de novembre 29, 2006

Montilla President: Quelle histoire!

"Quelle histoire!" Aquestes van ser les paraules que va pronunciar François Mitterrand el vespre del 10 de maig de 1981 en guanyar per primer cop les eleccions presidencials. Quina història, la seva i la del socialisme francès, fins arribar a aquell dia.

El mateix podem dir avui de la història de José Montilla. Quina història! La seva i la d'aquest PSC fundat el 1978...

Una història que ens diu molt. Que ens diu d'on venim. Ens diu qui som. Quines són les nostres arrels, quins són els nostres orígens...

Aquesta és la història d'un somni fet realitat... en presència d'un valencià dels que deien que no era possible...

Dia d'emoció que es resumeix amb aquest poema, que diu tant del personatge i la seva circumstància... un poema que ho diu tot, un poema en el que res és sobrer, tampoc els darrers versos...

Salvador Espriu
La pell de brau
XXIV

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

dijous, de novembre 16, 2006

Pour moi, c'est elle


Avui els més de 200.000 militants del PS francès estan elegint el seu candidat a la presidència de la República francesa. Si jo pogués votar, ho tindria força clar: Segolène Royal.

Tot i que he de dir que durant molts anys, des del 2002, he sigut strauss-kahniste... Penso que són els que més han fet durant aquests anys per tal de refer el discurs socialdemòcrata i europeïsta al si del PS des dels clubs de debat "Socialisme et démocratie" i "À gauche en Europe". És sobre aquest programa que governaran els socialistes, si guanyen, n'estic segur.

Però la Segolène ha donat un impuls al partit que ningú més li havia sabut donar. Dominique Strauss-Kahn (DSK) havia connectat amb els intellos, però la Sego ha connectat amb la gent del carrer. Ha aconseguit que desenes de milers de simpatitzants fessin el pas de fer-se militants del partit durant l'últim any. I son ells els que li poden donar la victòria a les primàries.

Tots els partits necessiten un revulsiu per renovar-se, per tornar a acostar-se a la gent, per tornar-hi a connectar, després d'una etapa de desencís. Al PSC això va passar entre els anys 96 i 2000, amb la creació de la figura del simpatitzant, la posada en marxa de les sectorials, les primàries del Borrell i la campanya de Pasqual Maragall. Tot aquell moviment va servir per incorporar nova gent al partit, per ampliar les seves fronteres socials. I al PSOE es va produir amb l'elecció de Zapatero. Ara el PS es troba en un moment semblant. I s'hi troba gràcies a la Segolène.

Espero que avui sigui el seu gran dia, i si no avui dijous vinent, a la segona volta. Una primera victòria que ha de ser l'avantsala de la victòria de debò, al mes de maig de l'any vinent, que ens hauria de portar a un nou govern amb la Segolène de presidenta i el DSK de primer ministre.

Els mitjans fa mesos que li dediquen pàgines i pàgines, com el Nouvel Obs, amb publireportatges on sempre surt guapíssima... amb aquest somriure que desarma, amb aquesta mirada que ho diu tot... amb aquella ambició mesurada però ferma d'aquella que se sap cridada reprendre el llegat de François Mitterrand... expliquen que quan Mitterrand la va fer ministra a principis dels anys 90, va anar a l'Elisi a queixar-se perquè considerava injut que no haguessin fet ministre, també, al seu company François Hollande. El president, sorneguer, li va dir que si volia podia renunciar i el nomenarien a ell... ella, imperturbable, li va contestar: "C'est pas ça, ce que je vous ai demandé"... i evidentment, ella va ser ministra, i no ell...

Pour tout ça, c'est très clair: "pour moi, c'est ELLE".

dilluns, de novembre 06, 2006

Habemus President

"Habemus President, Tripartit Independent". Aquest era l'SMS de l'Hèctor a les 20:20, quan feia ben poc que se sabia la notícia. Després, com fa tres anys, hem tingut conferència de premsa del Carod en directe al Telenotícies de TV3.

Amb una rapidesa no per esperada menys sorprenent, tenim govern d'esquerres i catalanista només quatres dies després de les eleccions. Està clar, doncs, que l'estratègia negociadora ha resultat no només eficaç sinó molt eficient. Es va plantejar en termes clars i arriscats: o faixa o caixa, o tripartit o oposició. I ha sortit bé, molt bé fins i tot.

En Carod entra al govern com a vicepresident i -vist el que hem vist en tres anys- millor dins que fora. Aquest govern serà un govern Montilla-Carod. Els dos a Palau, manant i coordinant el govern. Però no hem d'oblidar que no només cal governar bé, sinó elaborar un discurs, un relat, que doni sentit a les polítiques del govern. Això ho fa molt bé el Zapatero, i nosaltres fins ara no n'hem sabut. Hem de crear el relat que justifiqui l'obra de govern. La que hem fet i la que farem.

I, finalment, no hem d'oblidar d'on venim. No ens hem d'enganyar. I no hem d'abandonar la necessària reflexió sobre els resultats obtinguts. D'aquí a tres o quatre anys ens tornarem a presentar a unes eleccions i no ho farem com a govern, sinó com a partit. I les haurem de guanyar.

diumenge, de novembre 05, 2006

No ens enganyem i no ens equivoquem

No ens enganyem: hem perdut. Hem perdut 80.000 vots a Barcelona, 30.000 vots al Baix Llobregat, 30.000 al Vallès, 10.000 al Maresme... Hem perdut la majoria a la circunscripció de Barcelona, i CIU ens guanya per 140.000 vots. Només hem aguantat a Girona i Tarragona. És el pitjor resultat des de 1995. Caldrà reflexionar-hi.

I haurem d'acceptar d'una vegada per totes que el problema no és si ens voten o no els que voten socialista a les generals. Fa molts anys que el vot dual està teoritzat, com teoritzat està que la gent vota en funció de la importància de l'elecció. I que, per tant, no es poden comparar pomes amb peres. No es poden comparar les eleccions actuals o les del 2003, amb les generals del 2004, per raons òbvies. Cal comparar el que és comparable. Per exemple, les catalanes del 99 i les generals del 2000. I llavors es veu que no hi ha diferències. O les municipals i les catalanes del 2003. I tampoc n'hi ha.

La gent ens vota si estan convençuts del nostre projecte, si valoren positivament o negativament la nostra tasca al govern o a l'oposició, i les virtuts del nostre candidat per governar la Generalitat o l'Ajuntament que toqui. I res més. S'ha d'acabar això d'apel·lar a un vot suposadament nostre de determinats barris. Així no guanyarem les eleccions. Hem d'entendre que la generació receptiva a un determinat discurs que hem fet durant molts anys està arribant a la seva fi. I no estem renovant l'electorat.

El que ens cal és que ens voti la generació nascuda als anys 60 i 70, hagin nascut on hagin nascut els seus pares, o parlin la llengua que parlin a casa seva. Gent que no només son treballadors en el sentit clàssic, sinó autònoms i petits empresaris, protagonistes del dinamisme econòmic dels darrers deu anys. La gent que compra els pisos nous de la segona i la tercera corona de Barcelona. Aquest és el nostre electorat potencial. A ells ens hem de dirigir amb un discurs social, però també identitari, sòlid. El primer el tenim, el segon no.

No ens equivoquem, per tant. No ens hem d'equivocar en la interpretació dels resultats. El nostre vot ha anat a l'abstenció, però també al vot en blanc, també a Ciutadans. Hi ha més de 230.000 persones que han anat a votar i han votat al marge del sistema de cinc partits. 90.000 a Ciutadans, 60.000 en blanc (el doble que fa tres anys), 13.000 nuls (també més del doble) i 70.000 a algun dels altres partits extraparlamentaris. Això és molt, moltíssim, gairebé el 8% del vot.

I després hi ha els que han votat Iniciativa, com a vot refugi, perquè no estaven convençuts del que nosaltres proposàvem.

Hem perdut per moltes bandes. Per tant, no ens equivoquem pensant que el gran perill és Ciutadans. Ho és, però no és l'únic. Ara bé, per combatre'l haurem de parlar d'identitat. Hem de parlar d'identitat i no fer-ho de forma ambigua. La nostra és una identitat dual (som catalans i som espanyols, i ho hem de dir més). Tenim dues llengües pròpies, el català i el castellà. I hem de reivindicar aquesta condició, sense complexos. Cal parlar més d'Espanya i no només de Catalunya. I parlar de Catalunya com una nació de catalans i espanyols. Caldria fixar posició clara sobre temes com el de les seleccions. I deixar clar que Espanya no és simplement el nostre "Estat", sinó també la nostra nació, una "nació de nacions" que engloba i inclou a la nació catalana.

I finalment, no ens equivoquem sobre el futur més immediat: no podem quedar fora del govern que desenvoluparà l'Estatut. No ens pot passar com l'any 80. I tampoc podem permetre un govern nacionalista.

dissabte, d’octubre 28, 2006

El vot d'ordre

Artur Mas està nerviós, molt nerviós. Fins al punt de parlar de "crisi política amb repercussió social" si es reedita un govern d'esquerres, d'una suposada "ferida social" que s'obriria en cas d'un nou pacte d'esquerres.

Què vol dir exactament amb això? Ens està amenaçant amb treure la gent al carrer com va fer Jordi Pujol l'any 1984 amb allò de la "jugada indigna"? Ens està dient que seguirà una estratègia com la del PP després del 14-M, amb una gran manifestació al carrer cada sis mesos?

Al febrer, en motiu de la manifestació pel dret a decidir, ja vaig fer algun comentari en aquest sentit. Si treuen la gent al carrer, nosaltres no ens quedarem de braços plegats com vam fer l'any 84.

Però bé, estic convençut que no caldrà arribar a aquest extrem perquè el nou govern tindrà tota la legitimitat que li cal. La legitimitat de les urnes i la del Parlament.

A l'Artur Mas durant aquesta campanya li han sortit tots els tics autoritaris amagats. La campanya del 2006 serà recordada com la campanya més bruta des de l'any 84. Però no se'n sortiran. La gent no se'n fia. A la gent no li agrada aquesta campanya. No li agrada el que abans ells mateixos en deien "mal estil de fer política". I ho pagaran car, molt car.

Anem a unes eleccions molt obertes perquè hi ha un sector de l'electorat que està desconcertat. Un sector de centre-esquerra catalanista, que va votar durant molts anys Jordi Pujol i que no ses sent identificat amb l'Artur Mas. Un sector que va votar, en part, Carod-Rovira fa tres anys i que ara estan desenganyats. És un sector que no vol votar Mas i ja no tornarà a votar Carod.

Aquest és el sector que decidirà les eleccions. Un sector que no es quedarà a casa, que anirà a votar per responsabilitat, i que pot votar Montilla com a vot d'ordre. Montilla s'ha convertit en el factor d'estabilitat d'una campanya massa arriscada per part de CIU. La dreta, tant a Espanya com a Catalunya, s'ha tornat tant agressiva, que el vot d'ordre, ja no és de dretes, sinó d'esquerres. I aquest vot d'ordre, d'ordre republicà en dirien a França, decidirà les eleccions. I les pot decidir a favor nostre.

diumenge, d’octubre 22, 2006

Un debat emocionant i revelador

La cançó de la tarda va ser premonitòria. Ahir divendres tot va fer un tomb. Un tomb no per esperat menys sorprenent. L'Artur Mas va xocar contra la realitat. Es va quedar sol. Tant sol com el PP a Espanya. CIU no té aliats. Els ha perdut tots, un rere l'altre. Va perdre el PP quan es va negar a rebre el seu suport. I ha acabat rebent el menyspreu del Piqué: "vostè senyor Mas ha ferit massa sentiments per ser President de la Generalitat".

I diumenge passat, amb el DVD, va perdre el possible suport d'ERC. I ha acabat rebent la reprimenda d'en Carod: "m'està dient, senyor Mas, que una persona que es diu Montilla Aguilera no pot ser President de la Generalitat?".

En Mas s'ha enfonsat sol. La història escriurà que el diumenge 15 d'octubre, amb el milió de còpies del DVD contra el tripartit, CIU va començar a perdre les eleccions de l'1 de novembre de 2006. Les eleccions no es guanyen, es perden. I CIU les està perdent. S'està quedant sola i aquest fet ahir va quedar en evidència davant de tota Catalunya.

Com va dir un conegut periodista en sortir de TV3: ha sigut una feina amb dos "banderilleros" i dos "picadores". Dos banderilleros que entraven a matar i dos picadores que anaven acorralant des de dalt del cavall, per no prendre mal. El toro, que va sortir a totes, disposat a emportar-se per endavant tots els toreros, va sortir de la plaça malferit i sense saber si li convindria tornar a còrrer o esperar temps millors.

"Ara sabem per què no es pot fer un cara a cara", clamava un dels lloctinents. I tant, que ho sabem. Sabem que a hores d'ara en Mas ha perdut part de la credibilitat que tenia, i que ni amb un altre debat li seria fàcil recuperar-la, ans al contrari.

Ja ho deia el Trallero: cuidado con Montilla, que aún falta mucho partido. Falten deu dies. Tot està per fer i tot és possible.

En acabar va ser una festa. Va còrrer el cava, el candidat estava satisfet per la feina feta, i tots vam tornar a casa amb la sensació d'haver superat una prova ben difícil.

Encara falta molt de partit. Anàvem perdent i hem aconseguit apropar-nos en el marcador i posar pressió a l'adversari. Si arrisquem una mica més i apuntem amb una mica més d'encert, encara podem guanyar la partida...

First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space

(...)

divendres, d’octubre 20, 2006

La vie en rose

Sempre m'ha agradat aquesta cançó. Com sempre m'ha agradat la Piaf. A Paris hi té un discret monument al XXème arrondissement, molt a prop de la Place Gambetta. El vaig descobrir un vespre de tardor de l'any 2001, quan semblava que el món s'ensorrava entre Nova York i Kabul. Venia de la rue Alexandre Dumas, on m'estava a casa de la Natàlia, mentre no trobava pis.

Però el que no m'esperava era sentir-la avui, i on l'he sentida. "Il me dit des mots d'amour / des mots des tous les jours / Et ça me fait quelquechose..."

Si nous voyons la vie en rose, ça veut dire que ça marche bien. Très bien.

We will survive. No en tinc cap dubte.

"Quand il me prends dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en rose..."

dissabte, de setembre 16, 2006

Ahir, Avui, Demà

Dijous vam celebrar el 30è aniversari del Míting de la Llibertat. Va ser una tarda curiosa i emocionant. Gairebé tots els oradors d'aquell 22 de juny de 1976 que encara són entre nosaltres (Dolors Torrent, Juanjo Ferreiro, Elias López, Joan Colomines) ja fa molts anys que van deixar la primera línia i això va fer que la part final de l'acte tingués un to no només emotiu sinó gairebé intimista. Fins i tot la intervenció de l'Anna Balletbó va anar en aquesta direcció, recordant que el seu fill gran havia nascut poques setmanes abans del míting i que ara tot just feia dues setmanes que havia nascut la seva néta, lligant així passat, present i futur.

Un passat que ens és propi i que ningú ens pot prendre -tal i com van recordar Isidre Molas, Raimon Obiols i José Montilla. Uns passat que ens serveix no només per tenir ben present qui som i d'on venim, sino per recordar a la resta de forces polítiques que el primer gran míting de la democràcia a Barcelona i a Catalunya no va ser liderat ni pels nacionalistes de CDC ni pels comunistes del PSUC, sinó pels socialistes catalans, pel PSC que naixia amb aquell gran acte de masses.

Ahir l'acte va tenir una àmplia cobertura a tots els diaris de la ciutat, la majoria il·lustrant amb fotografies de la COLITA, que des de l'any passat formen part de l'arxiu fotogràfic de la Fundació Rafael Campalans. Però m'agradaria destacar la crònica d'en Manuel Cuyàs a El Punt, perquè deixa constància de forma clara "el objetivo y alcance" d'aquest acte de celebració.

La gran notícia, però, d'aquestes darreres setmanes ha sigut l'elecció de Jordi Hereu com a nou alcalde de la ciutat. El seu discurs davant del Consell de la Federació de Barcelona del PSC va ser tota una lliçó de política: de perquè fem política. Va parlar de valors i de sentiments. Com deia en Joan Reventós, el socialisme és un sentiment. I així ho creu també en Jordi Hereu. Un sentiment compartit que permet construir un projecte col·lectiu, com és el nostre. La seva elecció és la culminació d'un procés de renovació a l'ajuntament i a la Federació de Barcelona que ha de permetre obrir una nova etapa de governació a la ciutat, més propera a la vida concreta dels ciutadans.

En Jordi Hereu ens ha recordat aquests dies, com ja ho va fer en el marc de l'Espai de Professionals de la Fundació fa uns mesos, que el projecte de ciutat dels socialistes és un determinat projecte de societat, que respon a uns valors, a uns principis, de vivència i convivència en l'espai públic: fer barri, fer vida al carrer i a la plaça, fer festa major, és la manera de molts ciutadans de fer més seva la ciutat. I ell reivindica aquest model de ciutat. Un model que va més enllà, perquè és anterior, dels grans projectes de ciutat, necessaris, però no suficients, per fer viure el sentiment de ciutat.

I finalment, l'elecció d'en Jordi Hereu s'ha d'entendre també com el triomf d'una manera d'entendre la política municipal i el rol del partit en la política de la ciutat. Ara caldrà consolidar-ho aprenent les lliçons dels darrers deu anys.

Ara, però, és temps de canvi a la política catalana. Ahir el President Maragall feia balanç dels MIL dies de govern d'esquerres a Catalunya. "A thousand days", els mateixos que va durar la presidència de John F. Kenneddy (descrita detalladament per Arthur Schlesinger en el llibre que du aquest títol, i que espero que algú molt en concret es decideixi a escriure ben aviat sobre la presidència de Pasqual Maragall).

Ahir el President ho va dir ben clar: "faré tot el que estigui a les meves mans per aconseguir que José Montilla sigui el nou president de la Generalitat". I no per fer cap prova del nou, sinó per convicció: només una victòria de José Montilla permetrà donar continuïtat a la tasca encetada pel govern Maragall.

Ara és demà, que deia el poeta, i ens recordava el nostre candidat dimarts passat. També ho dèiem fa tres anys, quan el poeta -Martí i Pol- va morir (recordo com li vaig anar apuntant el poema per telèfon al Miquel Iceta, per tal que ell el pogués utilitzar en un míting de la campanya del 2003) i ara hi tornem, perquè estem convençuts que el demà l'hem de construir nosaltres.

dilluns, d’agost 28, 2006

El pes del PSC

A les acaballes del mes d'Agost ha tornat a reaparèixer EL TEMA, com ho va fer ara fa una mica més de dos anys, abans del darrer congrés del partit. El tema, però, no hauria de ser el Grup Parlamentari propi. El tema hauria de ser - i és - el pes del PSC dins el socialisme espanyol. I molt em temo que la millor manera d'incrementar aquest pes no és amb un grup propi al Congrés, que d'altra banda va en contra de les nostres propostes de convertir el Senat en la cambra de representació dels interessos territorials i entra en contradicció amb la nostra crítica a CIU per haver jugat amb Catalunya com a moneda de canvi en l'aprovació dels pressupostos generals durant molts anys.

La millor manera d'augmentar el pes del socialisme català en el socialisme espanyol és, en primer lloc, tenint un govern socialista fort a Catalunya, com en el cas del PSOE d'Andalusia. En segon lloc, tenint una presència més important en la direcció del PSOE en àrees concretes com la política autonòmica. I, en tercer lloc, tenint tres ministres i no només un al govern central.

És així com augmentaríem la nostra influència dins del PSOE. És a dir, seguint la via andalusa, que tant bé els hi ha funcionat durant més de vint anys...

dimarts, de juliol 11, 2006

El repte de Montilla

Avui El Periódico publica un editorial on es lloa el repte d'Artur Mas als altres partits: que governi qui obtingui més escons. Doncs bé, em sembla que la resposta per part nostra és ben clara: Montilla s'hauria de comprometre a no governar sinó treu més vots que Mas.

Sabem que serà difícil treure més escons -no impossible- però sabem del cert que treure més vots és al nostre abast. Doncs bé, forcem la màquina. Hem de posar en marxa l'efecte "bola de neu" per tal d'arrossegar tots els votants d'esquerres que no volen ni imaginar-se Artur Mas com a president. I els hem d'oferir la possibilitat de guanyar-lo per vots. Això és el que va fer Zapatero a les darreres eleccions generals, comprometent-se a no governar sinó treia més vots que el PP. I va guanyar, deixant IU sota mínims. Nosaltres podem jugar al vot útil d'esquerres, però només si plantegem el repte de treure més vots que CIU.

Aquest és el repte de José Montilla i de tot el PSC.

dimecres, de juny 21, 2006

Un temps nou

Som al llindar d'un temps nou, més dens i vari -que deia el poeta. Un temps nou, més difícil potser. Un temps encara poc definit, i que caldrà anar construint. Un temps nou que no hagués sigut possible si abans Pasqual Maragall no hagués arribat a la presidència de la Generaltiat. Sense aquell canvi, la nova etapa que ara encetarem, amb un nou Estatut i amb un nou president -esperem- socialista, no hagués estat possible.

Aquest govern, el Govern Maragall, com serà recordat a partir d'ara, s'assemblarà molt històricament al Govern Tarradellas. Un govern que marcarà el final d'una etapa i l'inici d'una nova. La transició entre la primera autonomia catalana -dominada per Jordi Pujol- i la segona autonomia, més complexa i més imbricada en el procés polític espanyol. Som en un creuament de camins. I s'ha triat el menys conegut, el menys transitat. Ara caldrà fer-lo viable. La feina que tenim davant és enorme. No serà fàcil. Però ens hi juguem molt i no podem fallar.

dimarts, de juny 20, 2006

Abstencionistes

Més enllà de la satisfacció per l'aprovació del nou Estatut, no em puc estar de comentar les dades de participació. No només les globals, sinó sobretot, a nivell municipal.

Les dades globals van ser finalment millors del que semblava a les sis de la tarda i vam fregar el 50% quan semblava que tot just arribaríem al 45 o 46%. És a dir, es va produir una participació d'un 13% en dues hores. Això probablement ens hauria de fer plantejar la necessitat d'allargar l'horari de votació si les eleccions les seguim fent en diumenge. Potser amb una hora més, hagués ssim tingut un 5 o un 6% de participació més. Com a mínim en alguns municipis.

Ara bé, jo volia parlar de l'abstenció en determinats municipis de l'àrea metropolitana i altres capitals com ara Tarragona, Lleida o Reus. Sorprenentment el nivell de participació a la ciutat de Barcelona ha superat de llarg el de la majoria de ciutats de més de 50.000 habitants, exceptuant Girona, Manresa i alguna altra ciutat. Per tant, cal fer dos anàlisis. El primer en relació al diferencial (10 o 12% en alguns casos) de participació entre Barcelona i els municipis del seu entorn (Sta. Coloma, Badalona, Mollet, i en menor mesura Hospitalet i Cornellà). El segon en relació als diferencials entre el centre i els barris de les principals ciutats catalanes (Tarragona, Lleida, Reus, Sabadell, Terrassa, Mataró...) que es veu de forma diàfana en el diferencial entre Girona i Salt (52-43).

No sóc un expert i no entraré ara parlar de models com bé va fer l'Oriol Bartomeus en un llibre publicat per la Fundació fa tres anys, però és interessant pensar si no estarem tornant al model d'abstenció previ a 1999 caracteritzat per una abstenció diferencial que perjudicava el PSC a les catalanes. Aquest model es va trencar l'any 99, augmentant l'abstenció entre els votants de CIU, i reduint-se en part l'abstenció del vot socialista, però potser aquest referèndum ens indica que podríem tornar al model anterior, clarament desfavorable als nostres interessos electorals.

Si aquest diferencial es mantè a les properes eleccions catalanes, ho tindrem difícil. Així doncs, caldrà treballar fort a tots aquells municipis de l'àrea metropolitana on l'any 99 vam treure un bon resultat, però a on l'any 2003 tot i augmentar la participació vam perdre milers de vots. Aquest és el principal repte de cara a la tardor.

diumenge, de juny 11, 2006

De partits i lideratges

Com podeu veure no estic parlant gaire o gens de l'Estatut, però tot el que fem des de la fundació ho podeu seguir per la web www.fcampalans.org que funciona molt bé gràcies a la feina de la Cristina González. El dia 2 vam presentar el llibre "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra" de la Lídia Santos, la Laia Bonet i el David Fuentes a la llibreria Laie, i el dijous passat vam organitzar una trobada amb el President Maragall que va reunir a més de 120 persones a les cotxeres del Palau Robert, i va tenir un important ressó tant a la premsa com a la televisió. Aquestes han sigut doncs les nostres aportacions a la campanya, per dir-ho així. La setmana vinent presentarem el llibre a Girona amb el Lluís M. de Puig i a Lleida amb l'alcalde Àngel Ros. I així arribarem a l'esperat dia del referèndum, que espero que ens sorprengui a tots a un nivell de participació més que acceptable.

La setmana passada havia volgut escriure sobre el projecte del PP i el d'ERC, però no ho vaig fer. Només un comentari: hi ha hagut dies en aquesta darrera setmana que semblava que tornéssim als dies més foscos del febrer de 2004, quan el discurs més dur del PP contra el govern de la Generalitat en general i Carod-Rovira en particular va generar una tensió mai vista, que va ser contestada amb un discurs del Carod desafiant durant tota aquella intensa campanya electoral. Doncs bé, en veure l'Acebes dient que "el proyecto de Zapatero es el proyecto de ETA" i el Carod dient "si volen fer boicot, que facin boicot als nostres impostos", em va semblar que tornàvem als dies més foscos del nostre passat més recent. Haurem de vigilar perquè per desgràcia encara hem de veure moltes coses.

Però bé, avui volia parlar com diu el títol "de partits i lideratges". Ahir en una reunió de Nou Cicle sobre el futur del socialisme europeu, algú ens alertava dels riscos d'hiperlideratge del president Zapatero. Es criticava que no s'havia canviat la cultura de partit i que tornàvem als temps de Felipe González, quan tot el partit girava entorn del líder. Jo, en canvi, crec en la necessitat de lideratges forts. És més, penso que no hi ha partits forts sense lideratges forts.

Ho vaig dir ahir referint-me al futur del socialisme europeu perquè penso que fins que no aparegui un líder polític amb visió europea que lideri el projecte servirà de ben poca cosa que anem reforçant les institucions i fins i tot els partits.

I avui el President Zapatero ho deixa ben clar a La Vanguardia: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer cosas y cambiar cosas". Per liderar s'ha d'arriscar. Qui no estigui disposat a fer-ho, millor que es dediqui a una altra cosa. Recordo que ja ho vaig escriure en una ressenya del llibre "El relevo" a la Campalans fa més de tres anys sobre com Zapatero va guanyar la secretaria general del PSOE. Zapatero va arriscar. Podia haver pactat amb Bono i no ho va fer. Va aguantar fins al final i va guanyar.

El mateix va fer per arribar a La Moncloa i el mateix està fent ara: governant al límit. El govern Zapatero és un govern només comparable al govern Suárez. González i Aznar durant els primers anys van voler governar des del centre i amb una lògica moderada que els hi permetés a ells i/o als seus partits governar durant molts anys. Sense fer grans reformes que poguessin molestar a sectors importants de l'opinió i l'electorat, guanyant-se la confiança de la majoria suscitant el mínim de rebuig. Aznar va canviar d'estratègia a partir de l'any 2002 i per això el PP va perdre les eleccions. Però ho va fer sense liderar del tot l'opinió. No es va enfrontar obertament a les crítiques (si voleu un anàlisi més a fons sobre això el podeu trobar en un article que vaig publicar l'any passat a la revista Afers del CIDOB) i per això va acabar perdent.

Zapatero, en canvi, governa a consciència amb l'oposició de sectors molt importants. No juga, per tant, a obtenir una majoria absoluta (com van fer González i Aznar) sinó a fer canvis importants, trascendentals, que responen estrictament al seu programa polític i no al suposat programa que genera consens social. En aquest article que us citava abans ho vaig analitzar fent referència a la política exterior espanyola (consens vs legitimitat) però és aplicable a tota la política de govern del President Zapatero. No aposta pel consens, aposta per aplicar la seva política amparant-se en la legitimitat d'haver guanyat les eleccions i esperant tornar-les a guanyar amb una majoria suficient, però sabent que no serà absoluta.

És una aposta decidida i arriscada. Innovadora. Que no havíem vist des dels temps que Suárez s'enfrontava a la vegada als militars, a l'esglèsia i a ETA, legalitzant el partit comunista, legalitzant el divorci i afrontant desenes de morts cada any. Una aposta que només es podrà jutjar en termes històrics, però que demostra que el moviment es demostra caminant, i no dient que caminaràs. I ell ho fa amb pas ferm i amb l'horitzó clar. Lo dicho: "no se puede ser presidente sin tomar riesgos si quieres hacer y cambiar cosas".

dilluns, de maig 29, 2006

"Una mayoría amplia"

Aquest matí el President Zapatero en declaracions a l'Antoni Bassas ens recordava que "El PSC debe ir a conseguir una mayoría amplia en las próximas elecciones". Avui mateix l'Artur Mas afirmava que "no vol pactes" després de les properes eleccions. Només vol "un govern fort" liderat per CIU i planteja l'alternativa de forma clara i contundent: "el tripartit o CIU".

Doncs bé, aquestes dues reflexions ens haurien de fer pensar. Hem de deixar de parlar de tripartit I i Tripartit II. I començar a parlar del PSC. Hem de començar a dir que les properes eleccions no seran entre el tripartit i CIU sinó entre el PSC i CiU. O hi haurà un govern liderat pel PSC o hi haurà un govern liderat per CIU, no hi ha més. Per tant, cal polaritzar: CIU o PSC. I no parlar de pactes postelectorals. Com deia Aznar: "primero se gana, luego se pacta".

ERC va de baixa, i més si el 'no' al referèndum s'encalla. Per tant, hem de deixar de parlar d'ERC i del tripartit.

"Una majoria àmplia". Això és el que necessitem. No oblidem que Zapatero va guanyar -entre altres raons- perquè dos mesos abans de les eleccions va deixar clar que no governaria si no era el més votat, si no era la primera força. Molts van criticar aquesta posició però va ser la seva manera de polaritzar el vot i centralitzar al màxim el vot d'esquerres, reduint IU a la mínima expressió. Per tant, nosaltres també hauríem de començar a dir que no estem per pactes, sinó per un govern fort del PSC, un govern amb una "majoria àmplia".

Abans, però, n'hem d'aconseguir una altra de "majoria àmplia", al referèndum de l'Estatut. No val a badar ni a adormir-se. De moment, a la Fundació hi aportem el nostre gra de sorra amb un llibre que presentarem divendres vinent, 2 de juny, a les 18h, a la llibreria Laie: "El nou Estatut. Comentaris a peu d'obra", de Lídia Santos, Laia Bonet i David Fuentes.

El llibre es trobarà a les llibreries des del dissabte dia 3, amb una distribució força més àmplia que fins ara, i esperem que sigui tot un èxit, també de vendes.

dissabte, de maig 13, 2006

Un nou govern, el nostre govern

A partir de dilluns tindrem un nou govern. El govern que volíem fa tres anys. El nostre govern. Un govern d'esquerres i catalanista. Un govern, però, sense majoria parlamentària. Així, doncs, ara només ens faltarà obtenir una nova majoria, una majoria suficient, per poder continuar tenint un govern com aquest el proper any.

Abans, però, hem d'aprovar l'Estatut. I no hem de tenir més por del compte. Amb els resultats de les eleccions de 2003, partim d'una base clara: el 'no' d'ERC i PP no arriba al milió de vots. En canvi, el 'sí' del PSC, CIU i ICV suma més de dos milions de vots. Per tant, sigui quina sigui la participació, estem en condicions de mantenir aquesta relació de forces: un 'sí' que pot doblar el 'no', de la mateixa manera que ho vam fer en el referèndum sobre la Constitució Europea. Podem doblar el 'no' i aquest ha de ser l'objectiu. Entre tots, i amb el nou govern al capdavant, ho hem de fer possible.

dimecres, de maig 10, 2006

Aprendre les lliçons de la política francesa

França ha viscut en els darrers quatre anys diverses situacions polítiques de les que en podem aprendre molt.

La primera lliçó l'hem d'extreure del referèndum de fa un any. França tenia un govern desprestigiat i el president Chirac el volia salvar fent-lo guanyar un referèndum. La gent, però, va votar contra el govern per fer-lo caure i després Chirac no només es va veure obligat a canviar el primer ministre sinó que es va quedar sense l'element més important de la seva política europea i internacional: la nova Constitució Europea. Si, en canvi, hagués canviat el govern abans del referèndum, donant un nou impuls a l'acció de govern, possiblement el resultat hagués sigut un altre. Cal no oblidar que en els primers mesos la popularitat de Villepin era molt alta, de manera que hagués jugat a favor del resultat del referèndum.

En aquest cas la lliçó és clara: no s'ha d'esperar a perdre un referèndum per canviar un govern. S'ha de canviar abans per tal de guanyar-lo.

La segona lliçó l'hem d'extreure de la derrota de Jospin del 21 d'abril de 2002. Una de les causes principals de la seva desfeta va ser la incapacitat de convertir-se en líder indiscutit de la coalició de partits que donava suport al govern. Jospin no va saber evitar que fins a un total de tres candidatures de socis menors del govern s'enfrontessin a ell a la primera volta, provocant no només que Jospin fos el candidat més votat, sinó que ni tant sols fos capaç de superar el 16% dels vots obtingut per Le Pen. És a dir, Jospin no va saber-se erigir com el candidat natural de la majoria ni tampoc va actuar com a líder del partit socialista. Va presentar-se com el candidat de la gauche pluriel sense tenir el suport dels altres partits de la coalició. El resultat va ser el que tots coneixem. No va saber reunir al voltant seu el conjunt de l'esquerra per tal de poder batre Jacques Chirac perquè no va saber definir un perfil propi al marge del govern i representant el seu partit.

Aquest era el risc que teníem els socialistes i el president Maragall fins ara en el govern tripartit: quedar diluïts en la majoria sense un projecte propi clar i definit. I això és el que hem d'evitar a partir d'ara per tal de presentar-nos a les properes eleccions perfectament singularitzats, com a socialistes catalans, i no només com a un dels tres partits del govern catalanista i d'esquerres. Només així podem guanyar les eleccions.

La tercera lliçó la trobem entre el 21 d'abril i el 5 de maig de 2002. Després de la derrota, Jospin no va saber reaccionar. La segona volta es va convertir en un referèndum per la República i davant de la necessitat de votar massivament a favor de Chirac, els socialistes no van saber separar el plebiscit republicà de l'elecció del nou govern de França. La segona volta de les presidencials era el 5 de maig i les legislatives eren a mitjans de juny. Els socialistes van salvar la república votant Chirac però no van saber salvar el govern socialista pactant amb la dreta que una cosa era el plebiscit i una altra les eleccions. Jospin s'hauria d'haver posat al costat de Chirac per evitar que aquell utilitzés la seva victòria per fer un govern a la seva mida amb el qual guanyar les eleccions legislatives del juny. No van saber separar el plebiscit de les eleccions. I així van acabar donant el govern a la dreta.

La lliçó aquí també és clara. Cal separar el referèndum de les eleccions pactant amb la dreta si cal. Només fent-ho així podem tenir la possibilitat de guanyar les eleccions posteriorment.

I finalment, la darrera lliçó deriva d'aquesta. El 6 de maig de 2002, els socialistes van deixar que Chirac fes el seu govern. I amb aquest govern, nou i fet a mida, va guanyar les eleccions de juny.

Doncs bé, això és el que hem de fer nosaltres: formar un govern a mida amb el qual presentar-nos a les properes eleccions i guanyar-les.

dissabte, de maig 06, 2006

El 'no' d'ERC i la divisió del catalanisme

Finalment, ha passat el que tots temíem. ERC votarà no a l'Estatut. ERC ha tirat per terra la feina de més de dos anys per elaborar un nou Estatut. S'ha escenificat, doncs, el que apuntava fa unes setmanes: la divisió del catalanisme. Els discursos que hem mantingut fins ara ja no valen ni valdran per al futur. Caldrà fer foc nou. Com deia el poeta "ja no escalfa el foc d'ahir ni el foc d'avui, i caldrà fer foc nou". Foc Nou. Caldrà, però, esperar que passi el referèndum, i les esquerres catalanistes ens haurem de mobilitzar a fons.

Ja ho va advertir en Xavier Bru de Sala després de la manifestació del 18 de febrer. Allò era l'inici, el primer pas, d'un nou escenari. ERC voldrà plantejar aquest referèndum des del sobiranisme. I nosaltres l'hem de plantejar des del federalisme. Sobiranisme o Federalisme. Aquesta és l'alternativa. Hem aconseguit que CIU es passi al nostre camp. Ara ho hem de saber capitalitzar per obtenir un resultat clar en el referèndum. No ens podem arronsar. La batalla és clara, i l'hem de guanyar. Per a fer-ho caldrà traçar ben clarament la línia roja que ens separa d'aquells que no volen saber res d'Espanya.

Catalunya s'ha fet gran. Més enllà de l'afrancesament i la italianització de la nostra vida política, Catalunya té plantejada davant del referèndum una alternativa clara: sobiranisme o federalisme. Independència o pacte. S'han acabat els tabús. Sabem que mai hi haurà una majoria sobiranista, però per tal de controlar el sobiranisme polític necessitem una victòria clara: al referèndum primer i a les eleccions -siguin quan siguin- després.

Els socialistes catalans tenim una gran responsabilitat. És l'hora de la mobilització. És l'hora de sortir al carrer. En el darrer cicle electoral n'hi va haver prou fent campanya contra el PP. Ara ja no. Ara toca fer campanya contra el sobiranisme. Només així podrem obtenir un dia una majoria sòlida al Parlament.

El president Maragall recordava a principis d'any el centenari de 1906, de la Solidaritat Catalana i de la Nacionalitat catalana de Prat de la Riba. Doncs bé, avui podem dir que ja hem tancat el cicle. El consens catalanista ha arribat a la seva fi. Els llibres d'història ho escriuran així: 1906-2006. Ja no hi ha marxa enrera. Les contradiccions s'han revelat insalvables. Ara toca definir el nou catalanisme, clarament federalista - i clarament anti sobiranista- que ha de ser hegemònic en els propers anys. Hem d'escriure un nou relat. I és responsabilitat nostra que aquest relat sigui el majoritari.

dissabte, de març 18, 2006

La Biga i la Busca

Fa moltes setmanes que no escric, i no per manca de coses a dir. Després de l’escola d’hivern del PSC vaig començar a escriure sobre la reforma del Senat, però no vaig acabar publicant la nota. Més tard vaig pensar d’escriure sobre l’aeroport, però veient com anaven les coses vaig desistir, i, finalment, quan estava a punt de cantar una oda a Foment per haver sigut capaç de plantar cara a la CEOE, la feblesa de Rosell em va fer posar una altre cop els peus a terra. Però ha sigut la lectura aquest matí de dissabte de l’anàlisi de l’Enric Juliana a La Vanguardia, el que m’impulsa a escriure: la Biga i la Busca.

Fa anys que penso que Catalunya es troba en un moment històric similar al viscut a finals del segle XIV i principis del XV. Catalunya, després d’un segle pletòric (el XIII), va entrar en decadència a mitjans segle XIV, tot i que d’aquella època conservem alguns dels edificis públics i religiosos més importants de la nostra història, conseqüència –en part- de tot el que s’havia aconseguit abans de la crisi. Catalunya arribà a finals del segle XIV exhausta i començà el XV amb mal peu. Aquell segle ja no fou el segle del Principat sinó el segle del Regne de València, aquest regne que reclamen els blaveros del PP, tot negant la unitat de la llengua i –de passada- de la Corona d’Aragó. Havíem perdut el lideratge i, en conseqüència (no a l’inrevés) vam acabar perdent el poder: l’any 1410 moria Martí l’Humà sense descendència -després que el seu hereu morís un any abans - marcant la fi de la casa de Barcelona i del poder dels catalans. La història estava escrita i el compromís de Casp l’acabaria de ratificar. Fou el segle dels Borgia, dels valencians que prenien el poder a Roma, després que el també valencià Vicent Ferrer, liderés la resolució adoptada a Casp.

Aquest paral·lelisme històric és més important del que sembla, perquè fa temps que la puixança de València, aquesta ciutat mediterrània que mira cap a Madrid tot girant l’esquena a Barcelona, ens està deixant sense rerapaís, sense la profunditat estratègica necessària per ser algú a Europa i a la Mediterrània. Necessitem l’Euroregió, una de les grans visions del president Maragall, però la necessitem fent aliança amb València i Saragossa. Sense elles no serem res, i Catalunya perdrà poder i capacitat d’influència.

Els catalans tendim a sobrevalorar el poder de les institucions i no ens en adonem que el poder institucional és només la conseqüència del poder econòmic i social. La derrota de 1714 va ser una conseqüència de la decadència dels segles anteriors, i no pas la causa. Al contrari, el segle XVIII ens va anar molt i molt bé, i millor encara ens aniria el segle XIX, tot i no tenir institucions pròpies. Del segle XX, en canvi, en podem fer una valoració menys positiva. Vam començar bé, molt bé fins i tot, però tot s’estroncà amb la guerra, una guerra civil catalana, que ens va deixar sense projecte de futur. El problema el tenim ara, quan hem de tornar a definir-nos i no sabem ben bé com. I hem caigut en els nostres vicis. En primer lloc, sobrevalorant el poder de les institucions (l’Estatut en aquest cas i el poder, les competències, que ens podria donar) sense parar compte que podríem tenir molt més poder i influència sinó haguéssim renunciat a manar en les institucions centrals de l’Estat. I, finalment, en aquesta guerra civil soterrada de la que parla avui l’Enric Juliana, recordant la Biga i la Busca, la gran burgesia mercantil i la menestralia, la Lliga i l’Esquerra, en terminologia del segle XX... i no m’atreveixo a definir els noms dels protagonistes d’avui...

Enric Juliana posa el dit a la nafra: la divisió catalana. La divisió del catalanisme de la què parlava en la darrera nota d’aquest bloc. Una divisió que està prenent estranys viaranys, més complexos del que podrien haver semblat en un primer moment. No vull dir res, però no hi ha res escrit i la història (tant la llunyana com la propera) ens ensenyen moltes coses. Recordem les eleccions del 77 i del 80... quines candidatures, quins candidats amb quins partits, quins resultats, tant diferents en unes i en les altres... no hi ha res escrit i tot d’una, tot –tot – sembla possible.

dimarts, de febrer 28, 2006

Divisió del catalanisme?

Dijous passat, en Raimon Obiols va pronunciar una interessant conferència al Col·legi de Periodistes. Va fer un exercici d'aquells que darrerament s'estila ben poc en aquest nostre país: l'anàlisi compromès però distant del moment polític per part d'algú que va tenir grans responsabilitats i que vol aportar la seva visió singular sobre els riscos de la situació present.

Obiols va parlar, molt i bé, de les catastròfiques conseqüències d'una hipotètica divisió del catalanisme i el nacionalisme català generada pel desacord sobre l'Estatut dels partits catalanistes. Bref: de la hipotètica divisió explícita entre federalistes/autonomistes i sobiranistes a l'interior del catalanisme. Raimon Obiols considera que l'estratègia del catalanisme des de 1906 (la unitat) segueix vigent 100 anys després. I que la desunió només pot portar al desastre.

En aquest sentit, penso que ens trobem davant d'una d'aquelles dates clau, que marcarà la història dels propers anys: 1906-1936-1976-2006. Els primers 30 anys d'unitat catalanista van donar lloc a un procés de construcció nacional, fet per la Lliga primer i l'Esquerra durant els breus anys de la República. Però llavors arribà la derrota, una derrota fatal per Catalunya, sorgida (en part) de la divisió interna. Cambó va donar suport a l'alzamiento i després ningú li ho va agrair. Catalunya, perdent la unitat, ho va acabar perdent tot, i hagué d'afrontar 40 anys de reconstrucció nacional, que finalitzaren simbòlicament en la mítica concentració de l'11 de setembre de 1976 a St. Boi de Llobregat, on es recuperà la dignitat i la unitat. I des d'aleshores portem 30 anys de consolidació nacional. Avui Catalunya és una nació reconeguda, dins i fora de les nostres fronteres.

Ara, però, ens cal tornar a triar. Hem de decidir què en volem fer d'aquest país nostre. En Raimon Obiols segueix defensant la "sagrada" Unitat Civil del Poble de Catalunya com a gran raó de ser del consens catalanista. Som un país construït des del consens i, en ocasions, des del silenci. Ja ho deia en la nota de la setmana passada, que fa vint anys vam pecar d'un excès de prudència quan ens van fer fora del Parlament i ningú -ningú- va sortir al carrer, per por a trencar la "sagrada" Unitat Civil del Poble de Catalunya. Eren altres temps. Potser llavors fou la decisió correcta. No ho puc jutjar. Sóc massa jove per jutjar el que van fer els grans. Ara bé, sóc prou gran per contribuir a que ara i avui es prengui la decisió correcta i no ens tornem a equivocar.

En Raimon Obiols es referia també a l'Estudi sobre la cultura política dels catalans que va publicar el CEO sota la direcció d'en Gabriel Colomé. Ho va fer per referir-se al fet que tres de cada quatre catalans es defineixen amb una identitat dual (català/espanyol), si bé amb variacions. I la mateixa proporció aposten per una autonomia de característiques federals, enfront a les minories que voldrien veure a Catalunya, o bé com un Estat, o bé com una regió sense identitat. I l'Obiols llavors constata: "o fem una política dels 3/4 o deixem que l'altre quart, que està dividit i oposat, marqui l'agenda política".

Totalment d'acord amb l'anàlisi. Ara bé, en absolut d'acord amb les conseqüències que n'extreu. Per en Raimon Obiols per reforçar aquests 3/4, cal reconduir ERC cap al consens catalanista. Però ens podem fer la pregunta: "I si ERC no vol?" I si ERC és capaç d'engrossir el camp dels sobiranistes fent una forta campanya en aquesta direcció? Què farem els altres? Què farem si els sobiranistes de CIU s'acaben decantant cap a on voldrien? Serem capaços de construir una alternativa amb IC evitant que -ells també- caiguin en el joc del "dret a decidir"? Aquesta és la qüestió.

Si no hi hagués risc de fractura en el catalanisme, no estaríem parlant d'això. El problema és que hi és, que és realment existent, i nosaltres hem de definir una nova estratègia, que ha de passar necessàriament per oposar-nos radicalment al sobiranisme, malgrat els riscos de fractura del catalanisme. Si no ho fem, perdrem. No només les eleccions, sinó la capacitat de liderar els 3/4 en els propers 20 anys, de liderar el catalanisme en els propers 20 anys. Aquesta és la disjuntiva del 2006.

PD En aquest sentit, no deixeu de llegir el paper d'en Ferran Domínguez sobre la nació catalana i la nació espanyola que hem editat des de la Fundació.

diumenge, de febrer 19, 2006

Som una nació (de catalans i espanyols)

La manifestació de dissabte va ser un èxit. Un èxit en termes relatius, no absoluts. Evidenentment, no va sortir mitja Catalunya al carrer (com alguns ens volien fer creure) però sí que és important si la comparem amb les altres manifestacions que s'han produït a Barcelona en la darrera dècada. Ara bé, caldria aturar-nos a pensar no només en els motius que van portar a la gent a sortir al carrer, sinó en l'eslògan de la convocatòria, en el "Som una nació i tenim el dret a decidir".

La primera afirmació ens porta a considerar Catalunya com a una entitat políticament singular, i no només culturalment, fet que accepta la majoria dels catalans. Ara bé, el problema està en definir aquesta singularitat, aquesta nació catalana. Per alguns, la majoria dels que van sortir dissabte al carrer, aquesta nació no té res a veure amb la nació espanyola: son entitats diferents, que per motius històrics han acabat sota el mateix Estat. Per altres, segurament la majoria, aquesta nació catalana és part integrant de la nació espanyola, en forma part com una peça singular però no diferent. Aquesta majoria és la que demana reconeixement de la nostra realitat nacional, però no considera que tinguem el "dret a decidir" quina relació volem establir amb Espanya, perquè aquesta relació és fruit d'un pacte entre Catalunya i els altres pobles d'Espanya per construir la realitat nacional comú.

Així, doncs, cal restar atents a l'evolució del país en els propers mesos i anys. L'any 2003 s'inicià una nova etapa de la història del nostre país. Una etapa que ens acabarà duent per un nou camí, que encara cal definir. De fet, caldrà triar entres dos camins: el del federalisme o el del sobiranisme. En algunes etapes pot semblar que poden avançar junts, però arriba un moment en què s'hauran d'oposar. No crec, però, que aquest moment hagi arribat. Però s'avançarà o retardarà en funció de com avanci l'aprovació del l'Estatut a Madrid primer i per referèndum després.

Ara que sembla que el nou Estatut està encarrilat, tot i les manifestacions, caldrà començar a pensar en com enfrontar la nova etapa, que possiblement comenci amb el referèndum. Com bé apunta avui en Xavier Bru de Sala a La Vanguardia, no ens hem de confondre ni precipitar, però la manifestació de dissabte pot ser el primer acte, o bé el pròleg, de la gran representació dels propers anys.

Davant d'aquesta nova realitat, que un dia o altre havia d'arribar, què hem de fer com a socialistes catalans, com a socialdemòcrates catalans i federalistes espanyols que som? Representar el sentiment majoritari del poble de Catalunya, i mobilitzar-lo quan calgui. La majoria dels catalans es considera català i espanyol a la vegada: nacionalment català però també nacionalment espanyol. I aquesta realitat majoritària s'ha de fer aflorar, i no només a les urnes. Cal mobilitzar aquells que pensen que Catalunya no és una realitat diferent a Espanya sinó que en forma part: i en això consistirà la feina per al proper referèndum.

Si no volem un resultat ajustat, ens haurem de mobilitzar i parlar clar, per primer cop. Fa més de 20 anys no ho vam saber fer amb prou contundència, per prudència -ens diuen els grans-. Potser per excès de prudència -pensem els més joves. Ara no pot tornar a passar. Hem de defensar el que nosaltres creiem amb convicció i amb claredat: som catalans i espanyols i no permetrem que ningú qüestioni cap de les dues identitats.

dimarts, de febrer 14, 2006

Constància, Confiança i Compromís

Ja ho deia el Miquel Iceta l'altre dia al Consell Nacional: som el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya. No en sortim d'una que ja caiem en una altra. No fem altra cosa que sortir d'un foc per caure a les pròpies brases. I és així com misteriosament, tot i haver aconseguir aprovar un Estatut que s'apropa molt al que nosaltres sempre havíem defensat, no acabem de trobar el nostre lloc sota el sol espanyol.

Per trobar-lo ens cal constància en la tasca, confiança en les nostres capacitats, i compromís amb el que som i el que defensem. Tres virtuts que tot i no casar amb les nostres inicials ens calen ara més que mai per seguir endavant amb el nostre projecte: un projecte socialdemòcrata per Catalunya i federalista per Espanya.

Un altre a qui li agrada jugar amb les paraules -a part del Miquel Iceta- és el Jordi Pujol (i amb això no els vull pas comparar, perquè com ens deia l'Anna Cabré a la facultat "només es pot comparar allò que és comparable" i ells dos -sota molts punts de vista- no ho són).

Doncs bé, en Jordi Pujol parla de l'IVA (Idees, Valors i Actituds). El problema és que en parla com si els altres no en tinguéssim (ni d'idees, ni de valors, ni d'actituds positives). L'altre dia, a la presentació del llibre "La España de los pingüinos", de l'Enric Juliana, va parlar de tot això. Va parlar de frivolitat, del perill de fer el ridícul i dels riscos de que tot plegat acabi en "drama" o "tragèdia. I així va aprofitar per criticar la campanya institucional del Govern de la Generalitat, oblidant que ell mateix fa uns anys va admetre que la Generalitat tenia nom de companyia d'assegurances... i que per primera vegada una campanya de comunicació es refereix al "Govern de Catalunya"

I tot plegat per acabar parlant de iugoslàvia, que és el que tocava: els "pingüinos" eren la minoria ciutadana que es definia nacionalment com a iugoslau, en contra d'una majoria de "croats", "serbis", "eslovens", "macedonis", "musulmans" o "montenegrins". Parlar de iugoslàvia per dir, òbviament, que Espanya té una cohesió que iugoslàvia no tenia. Una cohesió derivada, encara que Pujol no ho vulgui admetre, del seu caràcter nacional, del fet de ser una realitat nacional, una nació, consolidada. Com ho és Catalunya, i ho seria més si no ens estéssim qüestionant constantment si ens ho reconeixen o no. Tenim el dret d'autodenominar-nos com a tal, i punt.

I, com no podia ser d'altra manera per dues persones que es van conèixer en una trobada de la Comunitat de Sant Egidi a Palerm, van acabar parlant d'esglèsia, i així Pujol es va poder autodefinir com "un soldat derrotat de l'exèrcit montinià", referint-se evidentment a la doctrina del Papa Montini, Pau VIè, que va conduir l'esglèsia universal en el camí de la reforma durant més de 15 anys, abans que la involució vinguda de l'Est, tirés per terra bona part del que s'havia aconseguit durant els anys 60 i 70.

En fi, que en aquest i molts altres temes, vivim temps d'involució, de nous fonamentalismes. L'altre dia veient el President d'Iran, l'Ahmadineyad, no vaig poder evitar comparar-lo amb el President Bush, quan va amb caçadodora i sense corbata. Tots dos son molt religiosos, fonamentalistes gairebé, tot i no ser clergues. Ambdòs tenen un discurs populista i simplificador, tots dos acompanyen la seva religiositat d'un fort component nacionalista. I cap dels dos té capacitat de diàleg amb aquells que pensen diferent, dins o fora del seu país.

I enmig de tot això es troba Europa. Una Europa perduda, desorientada, per la qual planyen molts de la generació de Jordi Pujol, que encara van conèixer l'Europa de la postguerra i van veure Europa -com deia en Jacques Delors l'altre dia en una conferència a Parma- com un projecte de pau basat en el perdó pel passat i la promesa d'un futur millor.

I en aquesta Europa, l'Espanya que canvia a tota velocitat. Una Espanya que té bones perspectives de futur però que es troba en un procés de replantejament general, que no es produeix enlloc més d'Europa. Com assenyala l'Enric Juliana, s'està produint un replantejament del repartiment intern de la riquesa; de la pròpia identitat; i de la distribució interna del poder.

Tres replantejaments que a França provoquen una suor freda que recorre l'espinada, a Alemanya certa alarma i recomanació de prudència, i que són vistos, en canvi, amb molt d'interès pels britànics. Una Espanya que es pot repensar a si mateixa perquè es troba en una situació econòmica molt bona, però que es repensa principalment perquè el pes de les noves generacions en els canvis actuals és molt més fort del que sembla.

Y en esas estamos: ens cal repensar Catalunya com a realitat nacional per tal d'encaixar-la -definitivament- en aquesta realitat nacional que és Espanya. I fer-ho amb la força i amb la convicció, amb la constància, amb la confiança i amb el compromís dels que ho tenim tot per fer i creiem -com deia el poeta- que "tot està per fer i tot és possible". O si no tot , una part important d'aquest tot.

dilluns, de febrer 06, 2006

La solució Maragall

Fa uns mesos l'Esfera dels Llibres va reeditar "La solució Cambó" un llibre escrit l'any 1930 per Francesc Pujols, un home de la Lliga provinent de cercles republicans. Una de les asseveracions més contundents és aquella que diu que "els catalans estan més preparats per governar Espanya que per l'autonomia de Catalunya". Però la reflexió més interessant és aquella en què proposa que les dues forces majoritàries del catalanisme, l'Acció i la Lliga, s'han de repartir els papers: l'Acció ha de governar a Catalunya i la Lliga ho ha de fer a Espanya. És a dir, cadascú en el seu espai, sense trepitjar l'altre i Catalunya hi sortirà guanyant. Perquè ja se sap, Espanya ha tendit a unir el catalanisme, mentre Catalunya l'ha dividit.

De fet, aquell pla va quedar truncat per l'aparició d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va saber unir des dels sectors obreristes i federalistes fins als nacionalistes d'Estat Català. Però ara, i després de vint-i-cinc anys de democràcia a Espanya i d'autonomia per Catalunya, es podria reeditar la fòrmula, si bé amb uns protagonistes ben diferents, o no tant.

Als anys 80 i principis dels 90 alguns van poder pensar que el repartiment de papers es feia entre el PSC i CIU. El PSC governava a Espanya, amb ministres i fins i tot un vicepresident, i la Convergència de Pujol governava Catalunya sense contestació. Després d'uns anys d'impasse, però, no hem tornat a aquella situació i tots els actors malden per buscar el seu lloc. Però potser ara es torna a definir el paisatge.

El president Maragall ahir, al Consell Nacional del PSC ens va donar la clau: és important que CIU s'integri a la governació de l'Estat, perquè això suposaria un canvi històric, però no al preu de trencar el govern d'esquerres a Catalunya. És a dir Maragall aposta perquè CIU governi a Madrid amb el PSOE mentre ERC governa a Catalunya amb el PSC. En altres paraules, cadascú al seu lloc i el PSC a tot arreu. Aquesta és "la solució Maragall".

I mentre el paisatge es torna a definir i tots ens apliquem a definir la nova fòrmula, no podem passar per alt tot el que ahir es va dir al Consell Nacional. En primer lloc, el primer secretari i ministre José Montilla, defensant l'Estatut com l'Estatut "del PSC i del president Maragall", i apuntant una nova visió de futur per Espanya: "Espanya ha de poder mirar de cara al món perquè no ha de mirar de reüll a cada una de les seves parts".

En segon lloc, l'asseveració del president Maragall al president Zapatero sobre la impossibilitat de trencar el govern de Catalunya: "seria un frau històric", que venia immediatament després de l'advertència de Montilla: "la política d'aliances del PSC la decideix el PSC, i acabarem la legislatura amb el pacte subscrit amb les altres forces".

I, en tercer lloc, la defensa que va fer el president Maragall no només de la "singularitat de Catalunya en el marc de l'Estat compost que és Espanya" sinó del dret de Catalunya a participar en "la definició d'Espanya". És a dir no només cal defensar que "Catalunya és Espanya" sinó que "Espanya és Catalunya".

Per acabar, una dosi d'orgull de partit per part de Miquel Iceta: el partit dels Patidors Sistemàtics de Catalunya, que ha donat mostres de Paciència, Solidaritat i Confiança, ha d'aprendre a alegrar-se dels seus éxits i -sobretot- a no demanar mai més perdó per ser el que som.

Així sigui.


PD No us perdeu el paper publicat per la Fundació sobre l'acord de finançament que ha escrit en Francesc Amat.

dilluns, de gener 23, 2006

La foto i la feina

Ahir diumenge va ser un dia de gran emoció. En primer lloc, perquè l'homenatge a Joan Reventós celebrat al Casino l'Aliança del Poblenou va ser tot un èxit, i en segon lloc, perquè el destí va fer coincidir l'homenatge amb la notícia d'un principi d'acord sobre el nou Estatut, que ens va permetre celebrar-ho en un gran acte del partit.

En l'acte es va presentar una pel·lícula de vint-i-cinc minuts, qualificada "d'excepcional" pel Narcís Serra, que feia un viatge per la trajectòria política d'en Joan Reventós a partir d'imatges i documents històrics, i d'entrevistes a familiars, amics i companys de partit o de viatge vital. Una pel·lícula que va despertar l'emoció del públic i que, sens dubte, servirà per mantenir viva la memòria d'en Joan Reventós.

Vist l'èxit vull aprofitar aquí per agrair la tasca realitzada en els inicis del projecte de la pel·lícula pel Jaume Bellmunt i l'Enric Casas, i molt especialment a la productora BENECE, i al Xavier Atance i l'Anna Boneta, en particular, per la bona feina feta en molt poc temps (sis setmanes), per tal d'elaborar un producte de qualitat com aquest.

Finalment, també vull destacar com ja vaig fer en la nota anterior, la presentació del llibre "Amics, companys i mestres" editat per la Fundació i l'Editorial Mediterrània, en una "bella edició", en paraules d'en Raimon Obiols, i que gràcies a aquestes paraules va tenir un important èxit de vendes. De manera que aprofito per convidar-vos a comprar-lo o a la Fundació fundacio@fcampalans.org , o ben aviat a les llibreries.

Per acabar, alguns comentaris sobre l'acord de l'Estatut. Com ja deia fa uns dies, l'Estatut que acabarà sent aprovat, serà l'únic possible, aquell que el PSC ha defensat des del principi de la negociació. Especialment, en l'àmbit del finançament. Només cal mirar el que proposava el PSC fa vuit mesos i la proposta Castells i comparar-los amb els acords que s'han assolit: agència consorciada, 50% de l'IVA i l'IRPF i més del 50% dels impostos especials, així com un compromís d'inversió equivalent al pes de l'economia catalana en el conjunt d'Espanya.

Respecte a CIU només un comentari: "para este viaje, no hacían falta alforjas". Però bé, com diu el president Maragall, uns fan la feina i altres es fan la foto. La gent sabrà valorar qui ha treballat, i de debò, en fer possible el nou Estatut. Ho deia el Miquel Iceta el 30 de setembre: "el partit que pren més riscos amb l'aprovació de l'Estatut és el Partit dels Socialistes de Catalunya". Vam arriscar, i crec que podem dir que hem guanyat. Gràcies a la bona feina del Miquel Iceta i la Manuela de Madre, del Pasqual Maragall i el José Montilla, de l'Antoni Castells i de tots aquells que han treballat amb ells durant aquests mesos.

dijous, de gener 19, 2006

Joan Reventós i Ramon Fernández Jurado

Aquesta setmana hem posat en marxa la nova web de la Fundació Rafael Campalans en una nova adreça www.fcampalans.org

Hi podreu trobar tota la producció editorial de la Fundació dels darrers cinc o sis anys, que ha estat molta, gràcies principalment a la labor del qui fou director de la Fundació durant tot aquest període, en Gabriel Colomé, i de tots aquells que van col·laborar amb ell per fer possible posar en marxa la revista FRC i la Col·lecció Reflexió, entre d'altres. Amb aquesta web, doncs, volem donar major visibilitat a tota aquesta producció editorial, i per això podreu trobar tots i cada un dels més de 200 articles publicats a la revista FRC.

Però espero que la nova pàgina pugui ser d'utilitat no només per donar a conèixer les activitats de la Fundació i les seves publicacions més recents, sinó per mantenir accessibles publicacions que potser restaven oblidades, com la Col·lecció Federalisme, o les col·leccions Papers d'Història i Monografies d'Història del Socialisme. Col·leccions pensades per mantenir viva la memòria, una memòria que aquesta setmana centra la tasca no només de la Fundació sinó també del partit.

En primer lloc, vull aprofitar per comentar la presentació del Full Suplement del Butlletí de l'Arxiu, dedicat a Ramon Fernández Jurado, i que vam presentar a Castelldefels divendres passat. Hi vam tenir l'oportunitat de descobrir un combatent per la llibertat i pel socialisme nascut l'any 1914, i que va viure en primera línia la República, la Guerra i la repressió franquista. Em van commoure les narracions de la Maria Josep Udina, de l'alcalde Antonio Padilla, del Garcia-Soler, i del propi Isidre Molas recordant el que sens dubte va ser un personatge digne de recordar.

Recordaven com era capaç de produir diversos articles cada setmana sobre temes ben diferents (no vaig poder deixar de pensar com hauria disfrutat ara amb un blog) o de la consciència de la fugacitat del temps: "Si t'interessa una notícia, retalla-la, perquè demà ja serà història".

Explicaven com no es rendia, tot i la malaltia "Al cos, se l'ha de fotre", i es queixava dels que no treballaven prou "oi que els calés que cobra a final de mes són de debò, doncs la feina també ha de ser de debò". Una consciència clara d'aquell que ha hagut de patir de debò per poder tirar endavant a la vida de forma autodidacta. Però que alhora coneix bé que per fer transformar la realitat no n'hi ha prou amb els ideals "En política, no es pot ser pur. Cal ser honrat, però no pur".

En fi, tot un exemple. I en aquella Biblioteca de Castelldefels vaig ser conscient de la tasca que ens correspon: mantenir i reivindicar la memòria. Una memòria que massa sovint ens han volgut manllevar. Recordava en Garcia-Soler que avui hi ha gent que s'atreveix a negar que la resistència antifranquista d'esquerres existís realment, reduint la resistència a la sola figura de Jordi Pujol, negant que quan Pujol era a la presó de Saragossa, a la presó de Lleida n'hi havia d'altres de presos, com el propi Isidre Molas.

I amb tot això, he tingut l'oportunitat de seguir de prop la setmana d'homenatge a Joan Reventós, amb el vídeo que hem produït des de la Fundació i un llibre excepcional que sortirà a a la venda diumenge vinent gràcies a la professionalitat i capacitat de treball del Rafael Pascuet. Un llibre que recull les més de vuitanta semblances que va escriure Joan Reventós al llarg de la seva vida sobre personatges diversos de la política i la societat catalana, espanyola i europea.

Diumenge serà hora de fer un balanç final d'aquesta setmana d'homenatge, però m'atreveixo a dir que ens haurà servit per recuperar una figura que hem tingut durant un cert temps molt oblidada. Joan Reventós representa una manera d'entendre el país i la seva gent que ens pot resultar fins i tot estranya per com n'és de poc comuna. Un home de la terra, "un pagès català" que diu en Raimon, un home que vivia el socialisme "com un sentiment", i que considerava que sense aquest sentiment, el socialisme no acabava de ser del tot.

I sentint el Martí Carnicer i el Francesc Casares, el Raimon Obiols i la Laia Reventós, o ahir a Lleida, el Féliz Sogas i el Ramón Aleu, te'n adones de com podria haver sigut de diferent aquest nostre país si el 20 de març del 80, en Joan Reventós hagués sigut elegit president de la Generalitat. Una institució, i la presidència de la Generalitat era una institució molt jove, acaba agafant característiques d'aquells que l'exerceixen, i les conviccions, l'estil i la manera de fer de Joan Reventós haguessin marcat -sens dubte- una institució que avui seria molt diferent a com la coneixem: més propera, tant per als treballadors industrials com als pagesos, més respectuosa amb els que no defensen les mateixes idees, menys omnipresent en la vida social i política...

Però desgraciadament no va poder ser així. Si ho hagués sigut el país que tindríem avui seria - no en tinc cap dubte- molt diferent.

dimecres, de gener 04, 2006

Llibertat (d'elecció) i igualtat (d'oportunitats)

Després d'uns dies per terres andaluses, que un altre dia comentaré, us convido a llegir l'article que publico avui al diari El Punt per reivindicar el model d'Estat del Benestar dels socialistes catalans.


LLIBERTAT (D’ELECCIÓ) i IGUALTAT (D’OPORTUNITATS)

El Punt, 4-01-2006

Albert Aixalà
Director de la Fundació Rafael Campalans

Des de fa un mes es parla molt de la conferència que Artur Mas va pronunciar el 21 de novembre al Palau de Congressos de Catalunya. Per contra, es comenta molt poc –o gairebé gens- la Conferència Nacional que va celebrar el PSC els dies 19 i 20 de novembre en el mateix espai i, molt especialment, el discurs del conseller Antoni Castells en l’acte de clausura.

Aquesta conferència, impulsada per Ernest Maragall amb la voluntat de promoure una reflexió sobre el futur de l’Estat del Benestar a Catalunya, va posar l’accent en la necessitat de reformar i reforçar l’Estat del Benestar per tal de donar resposta als nous reptes generats pels canvis socials i demogràfics. Es va parlar de llibertat i corresponsabilitat, però també d’igualtat i de justícia, d’eficiència i de qualitat. Característiques d’una política de benestar que, de fet, ja s’ha començat a aplicar i que té com a principal referent la nova “Llei de Serveis Socials”.

La ponència marc de la conferència aprovada pel plenari després de dos dies de debats aposta per “incrementar la productivitat del sector públic”, dotant-lo d’una major flexibilitat, per tal de donar resposta a les noves demandes de serveis “a través d’una major pluralitat en l’oferta i augmentant la capacitat d’elecció de la ciutadania”. És a dir, es proposa una reforma que tingui com a objectiu convertir els ciutadans en l’eix central del sistema de serveis de l’Estat del Benestar.

El document, en definitiva, deixa ben clar que resulta imprescindible avançar en polítiques de reforma i consolidació de l’Estat del Benestar basades en la possibilitat d’elecció dels serveis i la forma en què aquests són prestats; la consolidació del finançament públic i el paper dels usuaris en el sosteniment de determinats serveis; i la col·laboració externa dels agents socials, especialment empresaris i sindicats. Ara bé, garantint que tothom tingui accés als serveis bàsics de benestar independentment de la seva renda, és a dir, garantint l’equitat en l’accés i la qualitat del servei. I aquesta és, precisament, la diferència entre el model exposat per Artur Mas i el projecte dels socialistes catalans que va defensar el conseller Castells en la clausura de la Conferència Nacional del PSC.

Mas equipara la prestació de serveis de benestar per part de l’Estat amb la manca de llibertat dels individus per triar els serveis, i associa la capacitat d’elecció amb la privatització i desregulació en la prestació dels principals serveis de benestar. Amb aquest exercici obvia que com més elevada sigui la diversitat en la provisió dels serveis, més exigent haurà de ser la regulació dels organismes públics per garantir l’equitat. Per als socialistes, en canvi, l’objectiu de l’Estat del Benestar és la garantia de la llibertat i de la igualtat i, per tant, ni la llibertat ni la igualtat es poden oblidar en la renovació que ha d’afrontar el nostre sistema de benestar.

La llibertat suposa confiança en els individus, en la iniciativa privada i empresarial per a la construcció de l’Estat del Benestar, alhora que la igualtat suposa que els poders públics garanteixen uns serveis de benestar bàsics i universals de qualitat per tal d’evitar el sorgiment d’una doble xarxa de serveis amb diferents nivells de prestacions.

Ara bé, no hi pot haver llibertat real ni igualtat possible sense responsabilitat individual. I és per això que el discurs del conseller Castells deixava ben clar que per tal de fer possible la viabilitat de l’Estat del Benestar calia evitar l’extensió d’una cultura de la dependència que desincentivi als individus.

Els models, doncs, semblen ben definits. Del discurs d’Artur Mas es desprèn una concepció molt individualista del sistema de benestar que posa l’accent no només en el “dret a escollir” sinó en la importància de la iniciativa privada en la prestació dels serveis.

La intervenció d’Antoni Castells, per contra, reconeix el valor de la llibertat individual i de la iniciativa privada, però posa l’accent en el “dret a la igualtat d’oportunitats”, com a objectiu fonamental de l’Estat del Benestar. No té sentit, doncs, contraposar llibertat (d’elecció) amb igualtat (d’oportunitats) perquè només si garantim plenament la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’elecció serà una opció real per al conjunt dels ciutadans.