La nació i la 'financiació'


Som una nació o som una financiació? Això és el que plantejava fa uns dies un acudit del Guillén a la Revista de La Vanguardia.

Aquest acudit, seguia una serie de posicionaments de Foment del Treball, del Cercle d'Economia i ara també de la Fepime qüestionant l'Estatut aprovat al Parlament, que haurien de fer reflexionar a més d'un, especialment en l'àmbit del sobiranisme en general i de l'independentisme d'esquerres en particular.

Són la demostració, en primer lloc, de per què Catalunya no ha sigut ni serà mai independent. No perquè no la deixin sinó perquè els catalans no volen ni ensumar els costos econòmics que una aventura poltítica d'aquestes característiques podria suposar. Tant bon punt el món productiu d'aquest país ha vist les orelles al llop, molts han posat en sordina les reivindicacions de més inversions i millor finançament. I per què? Doncs perquè al costat del tant comentat dèficit fiscal català, comptem amb un esplèndid superàvit comercial (respecte la resta d'Espanya, s'entén) que supera amb escreix aquells milers d'euros que -deia la campanya impulsada per la Fundació Ramón Trias Fargas- perdia Catalunya cada segon.

És evident que la Generalitat necessita un millor finançament i que Catalunya necessita majors inversions en infraestructures per part del govern central. Ara bé, comença a estar clar que quan els empresaris catalans han de triar entre "lo malo conocido" (un mal sistema de finançament i baixa inversió estatal, a canvi d'estabilitat i creixement de les vendes a Espanya) y "lo bueno por conocer" (millor finançament i més inversions), acaben optant per assumir allò dolent que ja coneixen. És una posició conservadora si es vol, però és la que és.

Així doncs, sembla que la única manera de millorar el finançament i les inversions és amb poc soroll i molta discreció. La mateixa discreció que va acompanyar la negociació del finançament sanitari al mes de setembre i que va aportar a Catalunya més de 600 milions d'euros -sense que ningú s'escandalitzés- gràcies a l'eficaç gestió del conseller Castells i la consellera Geli.

Ara ha tornat a arribar el moment de la discreció i la negociació del conseller Castells amb el ministre Solbes en particular i del PSC amb el PSOE en general. L'acord només pot arribar gràcies als socialistes i hem de saber visualitzar bé que l'acord de finançament, sigui quin sigui, serà molt millor que l'acord signat per Artur Mas amb el govern del PP l'any 2001. Perquè, de fet, amb l'acord del finançament sanitari del mes de setembre ja hem aconseguit més del que va aconseguir Mas fa cinc anys. Cal no oblidar-ho i, sobretot, caldria repetir-ho més sovint.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Rescat? Pacte fiscal? Parlem de números!

Avui, 28 d'agost, la Generalitat ha demanat el "rescat" al govern central. És a dir, ha demanat a l'Estat que li deixi uns diners perquè amb les transferències corrents a compte dels impostos dels catalans, la Generalitat no en té prou per pagar els seus deutors. Per què hem demanat aquests 5.000 milions? Bàsicament per poder tornar els "bons de la Generalitat" que vencen al novembre. La Generalitat no té diners per tornar-los i com que no podem tornar a emetre deute per fer front als venciments, hem hagut de demanar a l'Estat que ens deixi els diners. És a dir com que els "mercats" estan tancats (inclosos els ciutadans catalans que fins ara havíem deixat diners a la Generalitat), hem de recòrrer a l'Estat. Ara bé, ¿els diners que ens deixa l'Estat són part dels impostos que paguem els catalans, com diu el portaveu del Govern, Quico Homs? No, no ho són. Aquests diners provenen de l'endeutament de l'Estat que, a ell sí, encara
Més informació

La ciutat és la gent (que hi viu, que hi treballa, que hi estudia...)

Imatge
L'alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia "a quina hora?". Amb aquesta pregunta l'alcalde mostrava el seu reconeixement de que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara.  Barcelona no és només el milió sis cent mil habitants que hi estan empadronats sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d'oci.  Barcelona és una gran capital i, per tant, s'ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tot hora.  La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no son només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de
Més informació

El Parlament i la llengua dels catalans

Fa 40 o 50 anys, la majoria de catalans que parlaven en castellà no sabien parlar en català, no coneixien la llengua del país. No havien nascut aquí i ningú els hi havia ensenyat el català a l'escola. Ara, la majoria de catalans que tenen el castellà com a primera llengua, saben parlar en català. La majoria van néixer aquí i l'han après a l'escola. Molts d'aquests, són fills de catalans   que també van néixer a Catalunya i saben parlar en català des de petits. Però tots ells, pares, fills i néts, parlen prioritàriament en castellà perquè és la seva llengua, la llengua de la seva família. És a dir, exactament per la mateixa raó que els que tenim el català com a primera llengua . Nosaltres també sabem parlar en castellà, però utilitzem el català perquè és la nostra llengua. Aquesta realitat, que no és evident per a bona part del país, és la que sembla no entendre's quan es posa en qüestió que un dirigent polític pugui parlar en castellà al Parlament de Catalunya.
Més informació