dimarts, de novembre 29, 2005

Manuel Valls i l'ordre republicà

Ahir dilluns 28 de novembre Tribuna Barcelona va convidar a Manuel Valls, alcalde d'Évry, ciutat de 50.000 habitants de les afores de Paris, i diputat socialista a l'Assamblea Nacional. Valls va ser també, durant uns anys, assessor de comunicació del primer ministre Lionel Jospin i alguns -per criticar-lo- l'anomenen el Sarkozy socialista. El cert és que és un home d'ordre, un gran defensor de l'ordre republicà. Ara bé, un ordre diferent a l'actual, un ordre que reconegui la pluralitat religiosa i cultural de França per tal d'integrar-la millor en una nació política basada en uns valors i en un projecte comú. Acaba de publicar un llibre, "La laïcité en face" on defensa que cal superar els prejudicis i reconèixer la realitat religiosa francesa. De fet, arriba a defensar que l'Estat subvencioni a les mesquites i als imams per tal d'evitar que caiguin en mans dels extremistes. És així com es podrà crear un Islam a la francesa, un Islam de França i no un Islam a França, com el que existeix avui.

Valls és un dels pocs polítics francesos que reconeix que el model francès ja no és un model per a gairebé ningú, perquè ha creat una realitat basada en la segregació social, territorial i étnica. Ell parla clarament d'apartheid social, i està convençut que la única manera d'integrar a tothom sota el paraigua de la República és tornar a recuperar la idea de nació, de nació política, de nació de ciutadans lliures i responsables que es senten partíceps d'una acció col·lectiva via la participació democràtica. Amb aquest objectiu defensa en el seu "Pacte Nacional d'Integració" un Servei Civil Obligatori i la celebració de cerimònies d'acollida, de batejos civils en diuen alguns, per tal de celebrar el procès de naturalització, de nacionalització dels nouvinguts. Ell ho fa a Évry. S'honora la bandera, es canta la Marsellesa i es recorda la Història de França assumint les pròpies contradiccions, passat colonial inclòs. És així -creu ell- com es poden recordar els drets i els deures de cadascú.

Manuel Valls reconeix, doncs, no només que el sistema d'assimilació ha fracassat, sinó que l'ascensor social funciona millor al Regne Unit que a França. Així doncs, ell defensa la discriminació positiva, o l'acció positiva si es vol dir d'una altra manera. Una acció positiva per impulsar la integració i garantir una igualtat d'oportunitats efectiva.

Valls proposa una revolució en la mentalitat francesa. Repensar la laïcitat, donar un paper més rellevant als ajuntaments en la gestió urbana i en l'adjudicació de la vivenda social (aquesta és una de les grans mancances a França), i reformar el sistema educatiu per tal que els millors mestres vagin a les escoles dels barris més conflictius.

De tot això, què en podem aprendre per a Catalunya i Espanya? En primer lloc, que el laïcisme no és la resposta. No es pot negar el fet religiòs. Al contrari, s'ha de reconèixer i a partir d'aquí establir mesures per integrar-lo socialment. En segon lloc, que cal seguir amb el nostre model d'ajuntaments forts, amb àmplies competències per tal de gestionar la política d'habitatge i de millorar els barris amb espais públics i equipaments perquè aquesta és la gran mancança francesa. I, en tercer lloc, que no podem obviar el fenoment identitari.

Cal ser capaços de crear una identitat col·lectiva. Una identitat-projecte -que deia el Manuel Castells- per tal de fer front a les identitats-resistència, no només religioses sinó també corporatives, que estan apareixent. Una identitat forta, lligada a la ciutat i a la nació. Una ciutat i una nació necessàriament plurals i mestisses, però amb una identitat comú.

Una identitat que es pot canalitzar de moltes maneres, també amb el futbol. França torna a ser un cas clar. A Marsella la societat, tot i ser molt diversa, està molt cohesionada al voltant de l'Olympique de Marsella. Això no passa en d'altres ciutats com Lió i ja no diguem a Paris. A Barcelona el Barça ha jugat aquest rol durant molts anys. Hauríem d'evitar, doncs, que una directiva com l'actual faci del Barça un fenomen exclusivament nacionalista. Si no aconseguim que els marroquins i els paquistanesos, que els equatorians i els colombians, es facin del Barça, no aconseguirem passar del primer estadi d'integració. Ens cal, doncs, una política de la identitat. I no podem defugir aquest repte.

diumenge, de novembre 20, 2005

Una propuesta para el acuerdo

El divendres 21 d'octubre, que era el meu aniversari, el Miquel Iceta em va trucar a dos quarts de nou del vespre i em va preguntar:

- Com anem de diners?
- Bé -li vaig contestar- Per què?
- Quan tardaríem a fer un llibre? -va insistir-
- Unes tres setmanes -vaig replicar-
- Tres setmanes??? Això ho hem de tenir abans, en una setmana o deus dies...

Cinc dies després teníem el text, i amb una setmana més ja estava revisat i maquetat, a punt d'entrar a màquines, gràcies a la dedicació d'en Rafael Pascuet i a la disponibilitat de l'Editorial Mediterrània. Però llavors, el dia 3 de novembre, ens va preguntar: s'hi podria afegir el discurs de la Manuela d'ahir al Congrés? I és així com, finalment, el divendres 11 de novembre, tres setmanes després de la primera trucada telefònica, els llibres arribaven a la Campalans.

El dimecres 16 vam presentar el llibre a la Llibreria Blanquerna de Madrid, com bé ha explicat el Manuel Mas en el seu blog, amb la Manuela, el Miquel, l'Isidre Molas i el Javier Pérez Royo. La presentació va ser un èxit. Van assistir diputats socialistes de la Comissió Constitucional com el Ramón Jáuregui, el Javier Torres Vela, o el Juan Antonio Barrio, i periodistes de tots els mitjans, entre els que m'agradaria destacar l'Enric Juliana.

El llibre, que ja estem distribuint per tot Espanya, és un recull d'articles, discursos i intervencions del Miquel Iceta, la Manuela de Madre, el José Montilla i el Pasqual Maragall, al costat de textos explicatius de l'Estatut i articles d'opinió d'en Josep Ramoneda, el Javier Pérez Royo, la Núria Bosch, i el Vicenç Navarro. Us convido, doncs, a llegir-lo. El podeu demanar a la Fundació i, mentrestant, en podeu llegir la ressenya.

La Campalans a Viena

El dijous 10 de novembre, després de la presentació del llibre "El nostre combat" de Josep Pallach, de la qual es va publicar una molt bona crònica al diari El Punt, vam marxar cap a Viena. Allà s'hi celebrava la Conferència Anual del Forum Scholars for European Social Democracy, una xarxa que agrupa a totes les fundacions de partits socialistes de tot Europa. La fundació en forma part des de l'any 2000 i molts recordareu que vam celebrar la Conferència de 2003 a Barcelona. Doncs bé, en aquesta ocasió l'organitzador era el Renner Institute, l'institut d'estudis del Partit Social Demòcrata Austríac.

El més interessant de les dues jornades de debat, amb els alemanys i els francesos pràcticament absents, va ser el discurs del René Cuperus, director adjunt de la Fundació Wiardi Beckman d'Amsterdam. Els holandesos són en aquests moments uns dels socialdemòcrates més lúcids del continent. No defugen el debat, ans al contrari, es plantegen obertament la necessitat de conèixer perquè la gent, la gent d'esquerres, té por als canvis i reacciona de manera radical, rebutjant el que fins fa ben poc es considerava part d'un consens social inqüestionable.

René Cuperus, de qui podeu llegir un article en el primer número de l'Observatori de la Socialdemocràcia Europea de la Fundació Campalans, considera que els ciutadans qüestionen obertament tres pilars de la societat actual: la reforma de l'Estat del Benestar, la imminència d'una societat multicultural, i la inevitabilitat de la construcció europea. Els ciutadans no ho veuen clar, tenen dubtes, no hi estan d'acord. No accepten la reforma de les polítiques de benestar, no assumeixen el canvi social que suposa la immigració, i no volen donar un xec en blanc als responsables polítics per seguir construint Europa sense la seva opinió.

Aquesta és la realitat. I d'aquí cal iniciar la reflexió sobre les respostes que cal donar. Nosaltres, a Catalunya i Espanya, encara no hem arribat a l'estat d'opinió que es viu a Holanda, però hi podem arribar amb una gran rapidesa. No ens podem adormir. Hem de veure-hi clar: No hi pot haver reforma social sense pacte social; no hi pot haver societat multicultural sense plena integració dels nouvinguts en el marc de valors predominants en la societat d'acollida; no hi pot haver Europa política sense democràcia.

De tot això n'haurem de parlar, i molt, en els propers anys, si volem seguir sent el partit de la cohesió social.