dijous, de desembre 29, 2005

L'Estatut del PSC

Deia en l'anterior comentari que hauríem de reivindicar més la nostra aportació a l'avenç de l'autogovern i a la millora del sistema de finançament, i fer-ho marcant el nostre perfil respecte el PSOE. Fins ara, i en tota la negociació de l'Estatut a Catalunya, hem actuat com un partit autònom, i ho hem de seguir fent. I més ara, que s'entreveu que l'acord de l'Estatut es farà -en bona part- sobre les bases del que nosaltres hem vingut defensant durant tot aquest any.

L'Estatut que s'aprovarà probablement s'assemblarà molt més al model defensat pels federalistes catalans que al model dels nacionalistes i precisament per això l'hem de reivindicar amb més força del que ho estem fent. Per això us convido a llegir durant aquests dies el llibre que la Fundació ha editat sota la iniciativa del Miquel Iceta i la Manuela de Madre. En aquest llibre podem trobar l'Estatut del PSC, la lectura que en fem, tant de la lletra com de l'esperit, que és diferent a la lectura que en fan els altres. Aquest Estatut ha de ser l'Estatut dels federalistes i l'hem de defensar com a propi, perquè possiblement -arribada l'hora- només nosaltres ho farem amb convicció. Recordem que després de l'aprovació vindrà un referèndum, i no tinc gaire clar que alguns facin una campanya gaire activa, encara que l'hagin votat.

Per tant, hauríem de començar a preparar-nos per la batalla que vindrà. I per fer-ho cal que comencem a fer-nos sentir més dient clar i fort, que aquest Estatut és el nostre Estatut. En primer lloc, perquè sense nosaltres no n'hi hauria hagut. I, en segon lloc, perquè respon al nostre projecte federal, l'únic projecte viable.

diumenge, de desembre 18, 2005

La nació i la 'financiació'


Som una nació o som una financiació? Això és el que plantejava fa uns dies un acudit del Guillén a la Revista de La Vanguardia.

Aquest acudit, seguia una serie de posicionaments de Foment del Treball, del Cercle d'Economia i ara també de la Fepime qüestionant l'Estatut aprovat al Parlament, que haurien de fer reflexionar a més d'un, especialment en l'àmbit del sobiranisme en general i de l'independentisme d'esquerres en particular.

Són la demostració, en primer lloc, de per què Catalunya no ha sigut ni serà mai independent. No perquè no la deixin sinó perquè els catalans no volen ni ensumar els costos econòmics que una aventura poltítica d'aquestes característiques podria suposar. Tant bon punt el món productiu d'aquest país ha vist les orelles al llop, molts han posat en sordina les reivindicacions de més inversions i millor finançament. I per què? Doncs perquè al costat del tant comentat dèficit fiscal català, comptem amb un esplèndid superàvit comercial (respecte la resta d'Espanya, s'entén) que supera amb escreix aquells milers d'euros que -deia la campanya impulsada per la Fundació Ramón Trias Fargas- perdia Catalunya cada segon.

És evident que la Generalitat necessita un millor finançament i que Catalunya necessita majors inversions en infraestructures per part del govern central. Ara bé, comença a estar clar que quan els empresaris catalans han de triar entre "lo malo conocido" (un mal sistema de finançament i baixa inversió estatal, a canvi d'estabilitat i creixement de les vendes a Espanya) y "lo bueno por conocer" (millor finançament i més inversions), acaben optant per assumir allò dolent que ja coneixen. És una posició conservadora si es vol, però és la que és.

Així doncs, sembla que la única manera de millorar el finançament i les inversions és amb poc soroll i molta discreció. La mateixa discreció que va acompanyar la negociació del finançament sanitari al mes de setembre i que va aportar a Catalunya més de 600 milions d'euros -sense que ningú s'escandalitzés- gràcies a l'eficaç gestió del conseller Castells i la consellera Geli.

Ara ha tornat a arribar el moment de la discreció i la negociació del conseller Castells amb el ministre Solbes en particular i del PSC amb el PSOE en general. L'acord només pot arribar gràcies als socialistes i hem de saber visualitzar bé que l'acord de finançament, sigui quin sigui, serà molt millor que l'acord signat per Artur Mas amb el govern del PP l'any 2001. Perquè, de fet, amb l'acord del finançament sanitari del mes de setembre ja hem aconseguit més del que va aconseguir Mas fa cinc anys. Cal no oblidar-ho i, sobretot, caldria repetir-ho més sovint.

dilluns, de desembre 05, 2005

El finançament i la proposta federal

Diumenge 11 de desembre La Vanguardia publicava una interessant entrevista al president gallec, Emilio Pérez Touriño, en què aquest acceptava plenament la definició de Catalunya com a nació però es mostrava clarament en contra de la proposta de finançament inclosa a l'Estatut. El discurs no pot ser més clar "La propuesta de financiación que ha venido del Parlament de Catalunya ha hecho saltar las alarmas porque existe el temor de que va por un camino que pone en riesgo el sistema que ha garantizado solidaridad y equilibrio en España".

I encara hi afegeix que el fet que una comunitat com Catalunya recapti tots els impostos per negociar després el que aporta a l'Estat (la famosa 'aportació catalana') alteraria la concepció del sistema de benestar. Així doncs, la proposta sembla absolutament inacceptable i no sembla que hi puguin transigir.

Aquesta mateixa conclusió vam treure fa dues setmanes a la Universitat de Santiago, on hi vam organitzar un seminari sobre l'Estatut conjuntament amb la Fundación Iniciativas 21, una fundació propera al PSdG i que presideix el catedràtic de Ciència Política Ramón Máiz. Hi van participar la Lídia Santos, el conseller Josep Maria Vallès, la professora Maite Vilalta i els catedràtics Miguel Angel Aparicio y Manuel Gerpe.

A Galícia, doncs, el que més preocupa és la proposta de finançament. En gairebé tot el demés estan absolutament d'acord amb nosaltres. Consideren que ha arribat l'hora de definir millor els àmbits d'actuació de les CCAA per evitar l'intrusisme del govern central, assumeixen la denominació de Catalunya com a nació -entre altres coses perquè molts d'ells també la reclamen per a Galícia- i accepten que tenim dret a demanar les competències que considerem oportunes.

Ara bé, no entenen la proposta de finançament. Consideren que no els hi podem demanar que siguin solidaris amb Catalunya -així és com ells ho perceben- i no accepten el concepte d'equitat que defensa que a un major esforç fiscal corresponen majors ingressos. Accepten que diguem que a Catalunaya hi ha moltes deficiències en els serveis sanitaris, socials i educatius, però repliquen que ells tenen les mateixes o encara més, perquè partien d'uns serveis més precaris.

Hi ha la percepció que el finançament de les comunitats autònomes és un joc de suma zero en què si Catalunya hi guanya els altres hi perdran. I aquesta percepció no la podrem canviar només amb detallades i pedagògiques explicacions de les injustes conseqüències de l'actual model, sinó amb un discurs polític que posi l'accent en dotar de racionalitat i transparència el sistema i de mantenir els mecanismes multilaterals de decisió alhora que es reforcen els mecanismes bilaterals de negociació. Aquesta ha de ser la proposta federal.

I de federalisme n'hem parlat -i molt- aquests dies. El Ramón Máiz acaba de publicar un article al Claves del mes de novembre on parla precisament d'això: de la necessitat de reforçar el discurs federal. Com diu en Miquel Iceta, nosaltres som els federals, aquesta és la nostra marca, i l'hem de saber vendre millor. Hem de saber erigir el federalisme com a veritable alternativa política al nacionalisme. I en el cas català, cal que convertim el federalisme en l'eix vertebrador del nou catalanisme.

En aquest sentit, us convido a llegir el paper que va publicar en Ramón Máiz a la Fundació fa un parell d'anys sota el títol "Nacionalismo, Democracia y Federalismo". També podeu llegir la Conferència que el Miquel Iceta va pronunciar al Club de Conferències a finals de juny i que, revisada, publiquem en el número 11 de la revista FRC que acaba d'aparèixer.

En resum, que hi ha molta feina a fer. Aquests dies hem pogut llegir la proposta del ministre Solbes i les diferents reaccions d'ERC i CIU, de manera que sembla ben clar que aquest serà el veritable tema de la negociació, com ja ho va ser al mes de setembre. De fet, sembla que la proposta del govern central s'assembla força a la "proposta Castells" que es va presentar al mes d'Abril. És per això que us convido a llegir el paper que va escriure la Núria Bosch per a la Campalans i que vam difondre al mes de Juny. Roda el món, i torna al born.

dimarts, de novembre 29, 2005

Manuel Valls i l'ordre republicà

Ahir dilluns 28 de novembre Tribuna Barcelona va convidar a Manuel Valls, alcalde d'Évry, ciutat de 50.000 habitants de les afores de Paris, i diputat socialista a l'Assamblea Nacional. Valls va ser també, durant uns anys, assessor de comunicació del primer ministre Lionel Jospin i alguns -per criticar-lo- l'anomenen el Sarkozy socialista. El cert és que és un home d'ordre, un gran defensor de l'ordre republicà. Ara bé, un ordre diferent a l'actual, un ordre que reconegui la pluralitat religiosa i cultural de França per tal d'integrar-la millor en una nació política basada en uns valors i en un projecte comú. Acaba de publicar un llibre, "La laïcité en face" on defensa que cal superar els prejudicis i reconèixer la realitat religiosa francesa. De fet, arriba a defensar que l'Estat subvencioni a les mesquites i als imams per tal d'evitar que caiguin en mans dels extremistes. És així com es podrà crear un Islam a la francesa, un Islam de França i no un Islam a França, com el que existeix avui.

Valls és un dels pocs polítics francesos que reconeix que el model francès ja no és un model per a gairebé ningú, perquè ha creat una realitat basada en la segregació social, territorial i étnica. Ell parla clarament d'apartheid social, i està convençut que la única manera d'integrar a tothom sota el paraigua de la República és tornar a recuperar la idea de nació, de nació política, de nació de ciutadans lliures i responsables que es senten partíceps d'una acció col·lectiva via la participació democràtica. Amb aquest objectiu defensa en el seu "Pacte Nacional d'Integració" un Servei Civil Obligatori i la celebració de cerimònies d'acollida, de batejos civils en diuen alguns, per tal de celebrar el procès de naturalització, de nacionalització dels nouvinguts. Ell ho fa a Évry. S'honora la bandera, es canta la Marsellesa i es recorda la Història de França assumint les pròpies contradiccions, passat colonial inclòs. És així -creu ell- com es poden recordar els drets i els deures de cadascú.

Manuel Valls reconeix, doncs, no només que el sistema d'assimilació ha fracassat, sinó que l'ascensor social funciona millor al Regne Unit que a França. Així doncs, ell defensa la discriminació positiva, o l'acció positiva si es vol dir d'una altra manera. Una acció positiva per impulsar la integració i garantir una igualtat d'oportunitats efectiva.

Valls proposa una revolució en la mentalitat francesa. Repensar la laïcitat, donar un paper més rellevant als ajuntaments en la gestió urbana i en l'adjudicació de la vivenda social (aquesta és una de les grans mancances a França), i reformar el sistema educatiu per tal que els millors mestres vagin a les escoles dels barris més conflictius.

De tot això, què en podem aprendre per a Catalunya i Espanya? En primer lloc, que el laïcisme no és la resposta. No es pot negar el fet religiòs. Al contrari, s'ha de reconèixer i a partir d'aquí establir mesures per integrar-lo socialment. En segon lloc, que cal seguir amb el nostre model d'ajuntaments forts, amb àmplies competències per tal de gestionar la política d'habitatge i de millorar els barris amb espais públics i equipaments perquè aquesta és la gran mancança francesa. I, en tercer lloc, que no podem obviar el fenoment identitari.

Cal ser capaços de crear una identitat col·lectiva. Una identitat-projecte -que deia el Manuel Castells- per tal de fer front a les identitats-resistència, no només religioses sinó també corporatives, que estan apareixent. Una identitat forta, lligada a la ciutat i a la nació. Una ciutat i una nació necessàriament plurals i mestisses, però amb una identitat comú.

Una identitat que es pot canalitzar de moltes maneres, també amb el futbol. França torna a ser un cas clar. A Marsella la societat, tot i ser molt diversa, està molt cohesionada al voltant de l'Olympique de Marsella. Això no passa en d'altres ciutats com Lió i ja no diguem a Paris. A Barcelona el Barça ha jugat aquest rol durant molts anys. Hauríem d'evitar, doncs, que una directiva com l'actual faci del Barça un fenomen exclusivament nacionalista. Si no aconseguim que els marroquins i els paquistanesos, que els equatorians i els colombians, es facin del Barça, no aconseguirem passar del primer estadi d'integració. Ens cal, doncs, una política de la identitat. I no podem defugir aquest repte.

diumenge, de novembre 20, 2005

Una propuesta para el acuerdo

El divendres 21 d'octubre, que era el meu aniversari, el Miquel Iceta em va trucar a dos quarts de nou del vespre i em va preguntar:

- Com anem de diners?
- Bé -li vaig contestar- Per què?
- Quan tardaríem a fer un llibre? -va insistir-
- Unes tres setmanes -vaig replicar-
- Tres setmanes??? Això ho hem de tenir abans, en una setmana o deus dies...

Cinc dies després teníem el text, i amb una setmana més ja estava revisat i maquetat, a punt d'entrar a màquines, gràcies a la dedicació d'en Rafael Pascuet i a la disponibilitat de l'Editorial Mediterrània. Però llavors, el dia 3 de novembre, ens va preguntar: s'hi podria afegir el discurs de la Manuela d'ahir al Congrés? I és així com, finalment, el divendres 11 de novembre, tres setmanes després de la primera trucada telefònica, els llibres arribaven a la Campalans.

El dimecres 16 vam presentar el llibre a la Llibreria Blanquerna de Madrid, com bé ha explicat el Manuel Mas en el seu blog, amb la Manuela, el Miquel, l'Isidre Molas i el Javier Pérez Royo. La presentació va ser un èxit. Van assistir diputats socialistes de la Comissió Constitucional com el Ramón Jáuregui, el Javier Torres Vela, o el Juan Antonio Barrio, i periodistes de tots els mitjans, entre els que m'agradaria destacar l'Enric Juliana.

El llibre, que ja estem distribuint per tot Espanya, és un recull d'articles, discursos i intervencions del Miquel Iceta, la Manuela de Madre, el José Montilla i el Pasqual Maragall, al costat de textos explicatius de l'Estatut i articles d'opinió d'en Josep Ramoneda, el Javier Pérez Royo, la Núria Bosch, i el Vicenç Navarro. Us convido, doncs, a llegir-lo. El podeu demanar a la Fundació i, mentrestant, en podeu llegir la ressenya.

La Campalans a Viena

El dijous 10 de novembre, després de la presentació del llibre "El nostre combat" de Josep Pallach, de la qual es va publicar una molt bona crònica al diari El Punt, vam marxar cap a Viena. Allà s'hi celebrava la Conferència Anual del Forum Scholars for European Social Democracy, una xarxa que agrupa a totes les fundacions de partits socialistes de tot Europa. La fundació en forma part des de l'any 2000 i molts recordareu que vam celebrar la Conferència de 2003 a Barcelona. Doncs bé, en aquesta ocasió l'organitzador era el Renner Institute, l'institut d'estudis del Partit Social Demòcrata Austríac.

El més interessant de les dues jornades de debat, amb els alemanys i els francesos pràcticament absents, va ser el discurs del René Cuperus, director adjunt de la Fundació Wiardi Beckman d'Amsterdam. Els holandesos són en aquests moments uns dels socialdemòcrates més lúcids del continent. No defugen el debat, ans al contrari, es plantegen obertament la necessitat de conèixer perquè la gent, la gent d'esquerres, té por als canvis i reacciona de manera radical, rebutjant el que fins fa ben poc es considerava part d'un consens social inqüestionable.

René Cuperus, de qui podeu llegir un article en el primer número de l'Observatori de la Socialdemocràcia Europea de la Fundació Campalans, considera que els ciutadans qüestionen obertament tres pilars de la societat actual: la reforma de l'Estat del Benestar, la imminència d'una societat multicultural, i la inevitabilitat de la construcció europea. Els ciutadans no ho veuen clar, tenen dubtes, no hi estan d'acord. No accepten la reforma de les polítiques de benestar, no assumeixen el canvi social que suposa la immigració, i no volen donar un xec en blanc als responsables polítics per seguir construint Europa sense la seva opinió.

Aquesta és la realitat. I d'aquí cal iniciar la reflexió sobre les respostes que cal donar. Nosaltres, a Catalunya i Espanya, encara no hem arribat a l'estat d'opinió que es viu a Holanda, però hi podem arribar amb una gran rapidesa. No ens podem adormir. Hem de veure-hi clar: No hi pot haver reforma social sense pacte social; no hi pot haver societat multicultural sense plena integració dels nouvinguts en el marc de valors predominants en la societat d'acollida; no hi pot haver Europa política sense democràcia.

De tot això n'haurem de parlar, i molt, en els propers anys, si volem seguir sent el partit de la cohesió social.

dilluns, d’octubre 31, 2005

Josep Pallach: socialisme i catalanisme

La Fundació Rafael Campalans acaba de reeditar el llibre "El nostre combat" de Josep Pallach. Una obra escrita a l'exili, a Paris, l'any 1954, i que va tenir una gran influència en el pensament i l'acció del Moviment Socialista de Catalunya durant els anys posteriors. La Fundació ja en va fer una primera reedició l'any 1987, en motiu del desè aniversari de la mort de Josep Pallach, i ara hem decidit tornar-la a publicar perquè considerem que el seu pensament segueix plenament vigent.

"El nostre combat" és un assaig revelador per l'època en què fou escrit. Defineix un projecte i un programa per al socialisme català, fixa els grans temes de futur i ho fa amb una lucidesa extraordinària. Fou amb aquest programa socialista i catalanista, que proclamava: Federació, Democràcia i Socialisme, que es va construir la unitat del socialisme català l'any 1978, i fou aquest programa el que ha permès construir la Catalunya autònoma i l'Espanya de les Autonomies afirmant la nació catalana des del reconeixement als altres pobles d'Espanya.

Avui ens tornem a trobar en un moment de redefinició d'aquesta Espanya, en què Catalunya hi juga un paper cabdal, i les reflexions de Pallach ens poder servir molt. D'entrada plantejava el problema principal per al catalanisme polític "Ens cal saber què és Espanya, però sobretot què volem fer-ne".

I responia a la qüestió plantejada recordant que: "Si hi ha una lliçó fonamental dels segles de decadència és que sense la plena intervenció de Catalunya en els afers espanyols i sense una clara doctrina federal que sostingui aquesta intervenció, Catalunya no serà mai lliure".

És a dir, no hi pot haver una solució parcial a les reivindicacions catalanes - com de fet es planteja des de posicionaments nacionalistes i sobiranistes- sinó que la solució ha de ser conjunta, per a tota Espanya. I per tal que la solució sigui conjunta, ens calen buscar i trobar aliats arreu d'Espanya. Aliats que existien ja l'any 1954 - recordem el llibre d'Anselmo Carretero que citàvem en la nota anterior d'aquest diari- i que existeixen avui, com demostra cada dia el President Zapatero i com va demostrar un cop més ahir, des del País Basc, el president del PSOE i de la Junta d'Andalusia, Manuel Chaves.

Per tal de donar a conèixer aquesta nova publicació de la Fundació, i després d'una primera presentació a Reus el dilluns 24 d'octubre en el marc dels actes de commemoració del centenari de l'Agrupació Socialista de Reus, en el que hi van participar l'alcalde Lluís Miquel Pérez i la presidenta de la Fundació Josep Recasens, Montserrat Duch, farem una presentació de "El nostre combat" a Barcelona, que precedirà les que organitzarem properament a Girona i Lleida.

L'acte tindrà lloc el dijous 10 de novembre a les 19:30 hores a la llibreria La Central del Raval (carrer Elisabets 6) i hi intervindran Isidre Molas, president de la Fundació, Antoni Siurana, conseller d'Agricultura i antic militant del PSC-Reagrupament, Marcel Gabarró, militant també del Reagrupament i alcalde de Sant Sadurní d'Anoia de 1988 a 1995, i Amadeu Cuito, que va militar a l'MSC durant els anys 50 i 60 i va compartir els anys de l'exili a Paris amb Josep Pallach. Us convido, doncs, a participar en un acte que volem que serveixi no només per recordar la figura de Josep Pallach, sinó per recuperar unes idees sobre Catalunya i Espanya que són plenament vigents.

diumenge, d’octubre 16, 2005

Espanya, nació de nacions

Des de l'aprovació del projecte d'Estatut pel Parlament de Catalunya el divendres 30 de setembre, s'està produint un debat encès arreu d'Espanya sobre el concepte de nació aplicat a Catalunya i la seva constitucionalitat.

En aquest context, hauríem de recuperar el concepte "nació de nacions" aplicat a Espanya. Un concepte molt utilitzat als anys 70 i durant la transició però que va caure en desús durant els anys 80 i 90. En la tasca de recuperar aquesta noció hem d'apel·lar, en primer lloc, a alguns dels pares de la Constitució, que el van utilitzar freqüentment durant aquells anys.

Fa uns dies vaig recuperar un llibre d'en Miquel Roca escrit l'any 1982 que es titula "Per què no? Una proposta catalana per a la modernització de l'Estat". Més enllà del fet que era un llibre de conjuntura i la primera peça de l'intent de crear un partit espanyol de centre des de la perifèria, el Partido Reformista Democrático, ofereix una interessant visió de l'ús del concepte de nació durant la transició.

Comença per una referència al document elaborat el gener de 1977 per la Comissió dels Nou (formada per Felipe González, Enrique Tierno Galván, i Francisco Fdez. Ordóñez, entre altres) on es feia referència a la necessitat de descentralitzar l'Estat, per adequar-lo "al carácter plurinacional y pluriregional de España".

Continua amb una conferència pronunciada al Club Siglo XXI per Miguel Herrero de Miñón el mateix mes de gener on afirmava:

"nada se opone por lo tanto a considerar España una nación de naciones, puesto que nuestra voluntad de vivir juntos se articula en la voluntad de ser, íntegramente catalanes, castellanos, vascos o mallorquines. Una vez más, la Monarquía española puede ser un Estado plurinacional"

Un any més tard, el gener de 1978, Gregorio Peces Barba en una conferència titulada "Socialismo y Constitución" deia:

"la posición desde el punto de vista científico que los socialistas aceptamos, es que existen en España, en la nación española, varias naciones... No hay contradicción alguna en que hubiéramos hablado de las naciones catalana, vasca y castellana y, al mismo tiempo, hubiéramos hablado de la nación española"

I, encara, un cop aprovada la Constitució de 1978, el propi Gregorio Peces Barba afirmava referint-se a l'article segon:

"España es una nación de naciones (...) la existencia de diversas comunidades nacionales en un Estado no impide tampoco la integración de éstas en una comunidad superior, nación de naciones, y éste es a nuestro juicio el caso de España, nación de naciones y de regiones diferenciadas pero integradas"

Finalment, Miquel Roca cita al constitucionalista Jesús Leguina Villa, que en el llibre "La Constitución española de 1978", dirigit pels professors Eduardo García de Enterría i Alberto Predieri, afirmava referint-se al mateix article 2 de la Constitució:

"Por primera vez en la historia constitucional española se viene a reconocer que España está formada, no sólo por entidades regionales, sinó también por comuninades nacionales diferenciadas".

No vull acabar, però, aquesta reflexió sobre la nació catalana i l'espanyola, sense citar el llibre "Los pueblos de España", d'Anselmo Carretero, que va publicar la Fundació Rafael Campalans l'any 1992 i que diversos diputats ens han demanat en els darrers dies. Fins i tot un oient d'una tertúlia de Catalunya Ràdio va demanar que en féssim una reedició, cosa que intentarem.

Anselmo Carretero, lleonès com el president del govern, va ser un dels primers que es va referir a Espanya com una "nació de nacions". A les consideracions finals del seu llibre, després de citar a Salvador de Madariaga, que en el context de la II República va resoldre que "Cataluña es una nación, si bien una nación española", Carretero conclou:

“Frente a la rígida idea jacobina de la nación una e indivisible, que desde el siglo pasado viene dominando el pensamiento de nuestros políticos –con valiosas excepciones-, hemos de afirmar la tradición española de la nación plural y unida. El concepto de nación de naciones no es un dislate como suelen creer la mayoría de los juristas. Lo realmente insensato es empeñarse en imponer a los pueblos de España una estructura constitucional contraria a su propia naturaleza”

No cal afegir res més. Espero que aquestes consideracions d'Anselmo Carretero i de Salvador de Madariaga permetin trobar una fórmula adequada que permeti definir Catalunya com una nació integrada dins de la nació espanyola.