diumenge, de desembre 17, 2017

21D: reconciliació o autodefensa?

En els darrers mesos s'ha parlat molt de la fractura social provocada pel procés i poc o molt poc de la fractura territorial. La principal fractura existent a Catalunya és entre les 30 comarques on el suport a la independència és clarament superior al 60% (arribant a fregar o superar el 80% a la Garrotxa i el Pla de l'Estany) i les comarques i municipis de la costa central on aquest percentatge és inferior al 40% o fins i tot al 30%. 




L'autèntica fractura es troba entre la Catalunya que ja viu desconnectada i la Catalunya que té por de la desconnexió, molt concentrada als municipis costaners entre Cambrils i Badalona, però que arriba fins a Sabadell i Terrassa. Alhora, en moltes d'aquestes ciutats, també es produeix una notable fractura territorial entre el centre (de majoria independentista) i els barris (molt refractaris a la independència). I és en aquestes ciutats on es jugarà el resultat de les eleccions de dijous 21 de desembre.

A Catalunya hi ha 22 ciutats que superen els 50.000 habitants. 18 son a la província de Barcelona, però les altres 4 (Lleida, Tarragona, Reus i Girona) també tindran un impacte important en el repartiment d'escons a les respectives províncies, especialment a Lleida i Tarragona. La ciutat de Lleida representa gairebé un terç del cens electoral de tota la província i la suma de les ciutats Tarragona i Reus quasi un 30% del cens electoral provincial.





I què va passar l'any 2015 en aquestes ciutats?

Quan es parla del baix suport a la independència a l'àrea metropolitana de Barcelona, sovint s'oblida que la comarca de Catalunya on la suma de Ciutadans i PP va obtenir un millor resultat fa dos anys va ser el Tarragonès, amb un 36%. A les ciutats de Tarragona (26%) i Reus (23,7%) Ciutadans va obtenir un percentatge de vot superior que a Hospitalet, Sta. Coloma de Gramanet o Cornellà. Una dada que l'independentisme tarragoní tendeix a oblidar.

A Lleida, el resultat de Ciutadans va ser notablement menor (18,5%) però amb una participació també notablement més baixa, d'un 73%. De fet, entre les 22 ciutats més poblades de Catalunya, Lleida va ser una de les tres on es va enregistrar una participació més baixa, al costat de L'Hospitalet de Llobregat i Sta. Coloma de Gramanet.

Qui va guanyar les eleccions de 2015 a les principals ciutats de Catalunya?

Junts pel Sí va ser la primera força en 14 d'elles, però només en 3 de les 22 principals ciutats catalanes el vot a les dues candidatures independentistes va superar el 50%: Girona, Manresa i St. Cugat del Vallès. En la majoria (12) l'independentisme no va arribar al 40% i en 5 va obtenir menys del 25% dels vots: L'Hospitalet, Sta. Coloma, Cornellà, Viladecans i El Prat de Llobregat.

L'any 2015, Ciutadans va ser primera força en 6 ciutats (L'Hospitalet, St.Boi, Rubí, Castelldefls, Viladecans i El Prat, i el PSC ho va ser en 2 (Sta. Coloma i Cornellà).

Ara bé, amb els percentatges de vot obtinguts per Junts pel Sí, no sembla aventurat pensar que el 21-D, en la majoria de ciutats (15) la primera força serà Ciutadans o el PSC, incloent Terrassa, Sabadell, Badalona i Mataró. Només en 6 de les 22 es mantindrà una força independentista al capdavant: Girona, Manresa, St. Cugat, Vilanova i la Geltrú, Granollers i... Barcelona?  Lleida és dubte, en funció de la participació i de la nova correlació de forces entre ERC i JxCat d'una banda, i C's i PP de l'altra.

Barcelona, però, és un cas a part. El suport a l'independentisme a la ciutat de Barcelona l'any 2015 va ser clarament superior al que es va registrar a l'entorn metropolità. De fet, a Barcelona el suport a la independència (47,2%) va ser entre 6 i 7 punts superior que a Sabadell (41,6%) i Terrassa (39,9%). Percentatges que sovint també obliden els independentistes vallesans.

Una de les particularitats de Barcelona és que en dos districtes, l'Eixample (55,2%) i Gràcia (60,6%) es van registrar suports a la independència similars als de Girona  o St. Cugat i només en un (Nou Barris) el suport va ser tan baix com el de l'àrea metropolitana. Tanmateix, serà interessant veure què passa ara a districtes com Sarrià-St. Gervasi i Les Corts, que van fregar el 50% de vots independentistes gràcies al gran resultas de JxSI. Es mantindrà aquest suport després de comprovar les conseqüències econòmiques del procés?

De l'orientació del vot en aquests dos districtes i del nivell de participació en els dos menys participatius (Nou Barris i Sants-Montjuïc) dependrà que ERC sigui o no la força política més votada a la capital.

Tanmateix, més enllà dels resultats finals el que es desprén de les tendències demoscòpiques és que a Catalunya falta voluntat de reconciliació i de reconstrucció entre la majoria de ciutadans. 

Avui la majoria, d'un costat o l'altre, votarà com a mecanisme d'autodefensa. Volen protegir-se dels altres. No podem dir ni tan sols que vulguin guanyar. En el fons, saben que no poden. Saben que el país està partit en dos. Però es volen defensar "dels altres".

Uns, els independentistes, tenien il·lusió i esperança de construir "un país nou" però ara només volen defensar-se dels que van decidir enviar la policia per aturar l'1 d'octubre i han engarjolat als seus líders. Volen defensar-se d'aquells que no reconeixen la seva voluntat de constituir un nou Estat, el seu "dret a decidir" marxar d'Espanya. I es senten menystinguts, com si fossin "ciutadans de segona".

Els altres, els no independentistes, volen defensar-se d'un moviment polític que els ha minoritzat i no els considera part del "poble català". Volen defensar-se d'uns dirigents polítics que han volgut trencar amb Espanya sense tenir-los en compte. Sense reconèixer el seu dret a ser catalans i espanyols alhora. S'han sentit menystinguts durant cinc anys i no volen perdre els seus drets com a ciutadans espanyols i europeus.

Uns i altres saben que no guanyaran. Però tampoc estan pensant en la reconciliació ni en la reconstrucció del país.

Uns i altres saben que només tenen una part de la raó però tenen por dels altres. Tenen por i votaran per defensar-se.

Hi ha dues Catalunyes molt polaritzades i l'espai del mig no sembla tenir prou força per impulsar una solució. Tanmateix la única sortida per als dos pols és que l'espai del mig vulgui articular una nova majoria social i política amb ells. La força de l'espai del mig serà determinant.

Hi ha dues Catalunyes que tenen por i al mig són pocs els que tenen esperança. Però sense esperança no hi ha futur. Sense esperança no hi ha reconciliació possible. Sense esperança no es pot reconstruir el país.

S'acosta el dia de les eleccions i s'acosten les festes de nadal. Ens desitgem bons auguris. Però tots tenim por dels mals auguris en forma d'enquesta que ens sobrevolen aquests dies com si fossin ocells de mal averany. 




dijous, de desembre 07, 2017

El fracàs de la política catalana (2005-2017)

La situació política a Catalunya és de bloqueig, i ho seguirà essent després de les eleccions al Parlament del 21 de desembre, si es confirmen els resultats que preveuen les enquestes i la majoria de partits polítics no modifiquen la seva estratègia política per adaptar-la a la realitat.

Davant d'aquesta situació de bloqueig, tornen a ressonar les paraules del President Josep Tarradellas: "A Catalunya no hi ha prou força per arribar a la independència i a la resta d'Espanya n'hi ha prou i de sobres per no permetre-la". Això era així fa 40 anys i ho segueix sent ara, com hem pogut comprovar.

La història ens ofereix moltes lliçons, si les volem escoltar. I una de les més importants, en aquests moments, és aquesta. Catalunya no té prou força per arribar a la independència. I no la té, en primer lloc, perquè no hi ha una àmplia majoria de catalans que la vulgui. I entre el menys del 50% que diuen voler-la, un bon nombre no està disposat a realitzar els sacrificis materials que suposa l'escenari d'un llarg i costós camí cap a la independència. Aquesta és la realitat del país. Els fets que sovint s'obvien sota les proclames que donen a entendre que el "poble de Catalunya" és un clam unívoc favorable a la independència.

Cal que comencem a analitzar el que ha passat a Catalunya des de la primera setmana de setembre i el que passarà en les eleccions del proper 21 de desembre en termes històrics per treure'n conclusions. El que ha passat a Catalunya els darrers tres mesos és el final d'un cicle llarg que comença amb l'aprovació de l'Estatut pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i que ha posat de manifest un rotund fracàs de la política catalana.

Des de 2005, s'han produït dos processos polítics que ens han conduit a un triple fracàs. Dos processos jurídicament conduits per un personatge que ara, avui i aquí, ja podem qualificar de nefast per a la història política d'aquest país: Carles Viver i Pi Sunyer. Que, a més, la CUP l'arribés a proposar de president com a alternativa a Artur Mas la tardor de 2015 és una mostra més de fins a quin punt l'independentisme s'ha cregut les seves pròpies mentides, començant per la impostura de la "transitorietat jurídica".

El Sr. Viver ens va fer creure que l'Estatut de 2005 cabia a la Constitució i que, per tant, no calia modificar la Constitució per encabir-hi les demandes catalanes  (gran error que ens va conduir al primer gran fracàs) i ell ha fet creure als independentistes que el procés de desconnexió era jurídicament factible: es podia passar de la llei (espanyola) a la llei (catalana) gràcies a l'artefacte de la "Llei de transitorietat jurídica". Aquesta impostura ens ha portat al pitjor fracàs com a país dels darrers 80 anys.

En els dos casos hem vist com el paper ho aguanta tot, però la realitat no. Algú li hauria d'exigir explicacions, ara que porta mesos amagat.

Enumerem, doncs, aquest triple fracàs de la política catalana:

  • ha fracassat en l'intent d'obtenir més autogovern;
  • ha fracassat en l'objectiu d'assolir un encaix a Espanya que ens permetés influir en la seva governació;
  • i ha fracassat en l'objectiu d'assolir un Estat independent.

Un triple fracàs que ens ha conduit al cul de sac on ens trobem avui:

  • amb un país dividit, territorialment i socialment;
  • amb unes institucions d'autogovern intervingudes després d'haver proclamat la independència sense empara legal ni reconeixement internacional,  
  • havent perdut bona part del poder econòmic català, que ha fugit del país a la recerca d'entorns més estables;
  • i sense cap mena d'interlocució vàlida ni amb les institucions de l'Estat ni amb les institucions europees.

I com hi hem arribat fins aquí? Amb una barreja de candidesa popular, impostura jurídica i cinisme polític.

La barreja d'aquests tres elements ha fet implosionar el catalanisme: primer se'n va fer fora el PSC -per no acceptar la consulta del 9-N tal com estava plantejada- després a ICV -per no abraçar la causa independentista després del 9-N;  i tot seguit a Unió, per no voler assumir el full de ruta de l'independentisme. Els nous actors -Podem i els comuns- han sigut accidentalment acceptats "només si" combregaven amb el canviant full de ruta.

Quina ha sigut la conseqüència d'aquest triple fracàs?

L'emergència de Ciutadans, una força política aliena al catalanisme nascuda el 2006 a l'empara de la crisi estatutària. L'ascens de Ciutadans, materialitzat a les eleccions al Parlament de 2015 i que ara es pot consolidar, no és altra cosa que un producte d'aquest fracàs. Fracàs del catalanisme per representar als catalans que no se senten nacionalment catalans. Fracàs en la creació d'un sistema de govern eficaç i eficient. Fracàs d'una classe política que no ha sabut representar bé la pluralitat social i nacional d'aquest país.

Si el catalanisme s'havia caracteritzat per la seva capacitat de "fabricar catalanistes" entre persones d'orígens diversos, l'independentisme s'ha caracteritzat per la seva capacitat de "fabricar espanyolistes". Ja ho va dir José María Aznar "Antes que España, se romperá Cataluña".

En aquest context, ni l'emergència efímera d'En Comú Podem a les eleccions generals de 2015 i 2016 ha pogut aturar el procés que ha portat a la fractura de la societat catalana.  El fracàs dels comuns per liderar una alternativa a partir de l'èxit sense precedents que van suposar les seves dues victòries, ens posa davant d'una altra evidència: l'intent de reconstruir la política catalana a partir de la idea del referèndum ha sigut percebut com una evolució del "processisme" incapaç d'erigir-se com alternativa.

El referèndum ens ha acabat portant a un nou cul-de-sac, a una nova derrotaL'independentisme  ha portat Catalunya de derrota en derrota, fins a una victòria final que mai no arriba, ni arribarà.

Què cal fer doncs? 

Cal més política i menys ideologia. Més política i menys fonamentalisme democràtic. En determinats moments, com va assenyalar fa més de quatre dècades el politòleg Bernard Crick, "cal defensar la política fins i tot davant la democràcia".

Hi ha conflictes que no es poden resoldre democràticament. S'han de resoldre políticament i, després, legitimar la solució democràticament.  

El que ens cal, com a país, és trobar solucions a l'encaix de Catalunya a Espanya. Solucions pragmàtiques, que ara ja sabem que no vindran d'Europa. Ara ja sabem que Angela Merkel no agafarà el telèfon i imposarà una solució a Mariano Rajoy. Hi ha problemes més importants que aquest.

La solució de convertir-nos en un Estat de la Unió ha sigut descartada per les institucions comunitàries i els grans estats europeus. La solució no serà europea. La solució serà espanyola o no serà.

Per tant, la solució passa pel compromís. I per això el més important no és què passarà el 21-D sino com es gestionarà el resultat del 21-D.

El que està en joc en aquestes eleccions és si l'independentisme encara pot liderar el país, o no.  I si no el pot liderar, qui ho farà? Miquel Iceta està preparat per fer-ho, però l'han d'acompanyar els resultats. 

Ara bé, cal no perdre de vista que qualsevol solució no passa només pel pacte entre forces polítiques catalanes. La solució passa per un pacte amb el govern d'Espanya. És a dir, ha d'incloure el Partit Popular.

La història ens ofereix una lliçó fonamental, que ens recordava J.M. Bricall a Memòria d'un silenci: "no arribar a un acord amb Espanya ha acostumat a significar una derrota per Catalunya". I això ha estat així perquè els catalans sempre hem estat sols en la defensa del nostre autogovern.

Tarradellas havia entès que "tots els intents històrics d'internacionalitzar la reivindicació d'autogovern de Catalunya s'havien saldat en fracassos". Per tant, no podíem aspirar a que altres, nord enllà, ens solucionessin el nostre problema. El problema català és un problema espanyol i només es pot resoldre amb un acord entre les institucions catalanes i les institucions espanyoles.

Ara ja sabem el preu del no acord. El preu del no acord ha sigut una derrota sense pal·liatius: la intervenció sobre les institucions i la pèrdua de poder econòmic i financer. Per tant, si volem trobar solucions, no hem d'oblidar que qualsevol solució per Catalunya, per a ser duradora, s'ha de pactar amb la dreta espanyola. La pau es fa amb l'enemic, no amb l'aliat. L'aliat ens pot ajudar a trobar un compromís, però la pau s'ha de signar amb l'enemic. I sovint només es signa després de la derrota. La pau es signa per obligació del vençut i realisme del vencedor (que busca una pau duradora).

L'enrocament de l'independentisme, amb l'estratègia rupturista dels darrers dos anys, ens ha portat a la derrota. I ara que l'Estat ja ha vençut, potser -només potser- podríem arribar a un compromís.

Com deia José María Aznar en la seva etapa com a president "primero se gana, luego se pacta". Aquesta és la lògica del poder. Una lògica que l'independentisme, amant de les performances i de les astúcies sense fi, sembla seguir sense entendre.


dissabte, de novembre 25, 2017

La solució Iceta: la política com a solució

Intervenció a la #Marató21D organitzada per Ideograma a la Fàbrica Lehmann dissabte 25 de novembre de 2017.

Les eleccions del 21 de desembre, per si soles, no solucionaran el laberint català. No hi ha una "solució democràtica" al conflicte polític actual. Només hi pot haver una "solució política". Sense un replantejament polític de totes les forces, i especialment d'ERC i del PDCat, no hi ha sortides viables al laberint.

A Catalunya hem posat el carro (el poble) davant dels bous (els líders polítics). I així resulta impossible avançar.

La democràcia, en un país dividit, porta al bloqueig. La democràcia no ho pot tot. L'expressió de preferències, per si sola, no resol el conflicte.

La democràcia necessita la política per resoldre els conflictes. 

Com va deixar escrit el politòleg Bernard Crick a "En defensa de la política": "La democràcia, si es concep aïllada i com una qüestió de principi, significa la destrucció de la política".

Primer cal arribar a acords, i després votar-los. No es pot sotmetre a votació un desacord.

I en això consisteix la solució Iceta, en posar la política primer. En posar els dirigents polítics a estirar del carro, i no a córrer darrere seu ni a posar-li pals a les rodes.

Aquest és el principal punt fort del PSC. Iceta és l'únic candidat que aposta per fer política. És a dir, que assumeix el "mandat democràtic" com un "mandat representatiu" i no com un "mandat imperatiu". Els ciutadans votaran, però un cop expressades les diferències, caldrà negociar.

Els ciutadans de Catalunya el 21-D elegiran 135 representants i cap grup polític obtindrà la majoria absoluta. Per tant, caldrà negociar. I negociar més enllà dels imperatius democràtics que fins ara tots s'han imposat. Negociar de forma transversal, entre independentistes i no independentistes, entre dreta i esquerra. Sense negociació, sense política, no hi haurà solució.

I es aquí on apareix el PSC, que és l'únic partit amb capacitat d'atracció sobre les tres grans bosses de votants indecisos i que dubten: l'electorat de centre que se sent més català que espanyol, l'electorat d'esquerres tan català com espanyol, i l'electorat de centretan català com espayol. L'únic partit que té frontera amb l'electorat de C's, dels comuns i del PDCat.

El PSC està en situació de convertir-se en el "circumcentre" del triangle polític en què s'ha convertit la política catalana. Un triangle escalè, amb tres costats (l'independentisme, el centre-dreta espanyolista i l'esquerra federal) de mida diversa, que només poden tenir un punt central en comú.

El PSC és l'únic partit polític que es pot situar en el "circumcentre" de les mediatrius dels tres grans espais polítics que segueixen existint a Catalunya i que van quedar clarament definits a les eleccions al Parlament de 2015: l'independentisme -que va obtenir un 47,8% dels vots-, el centre-dreta espanyolista -que va obtenir un 26,4%- i l'esquerra federal -que es va quedar en un 21,7%, el seu pitjor resultat en termes històrics.

Si el PSC es recupera en aquestes eleccions i l'esquerra federal torna a superar al tàndem C's-PP, la solució Iceta estarà més a prop. Caldrà, però, que el PSC obtingui un resultat que el torni a situar en l'escenari de 2010, per sobre el 18% del vot, amb 27/28 diputats, i avançant a Ciutadans. És a dir, 18 diputats per Barcelona, 4 per Tarragona, 3 per Girona i 2/3 per Lleida.

Un resultat que es jugarà en la capacitat d'increment a les quatre circumscripcions, i no només a Barcelona. Tot i que en termes de vots absoluts seran claus el Baix Llobregat, el Vallés Occidental, L'Hospitalet i Badalona. És aquí on es jugarà la particular batalla entre PSC i C's per ser la primera força en bona part d'aquests municipis.

També a Terrassa, que pot ser una metàfora del moment actual de la política catalana. L'alcalde socialista, Jordi Ballart, va dimitir i va abandonar el PSC en desacord pel suport a l'aplicació de l'article 155. Però pocs dies més tard, el consistori elegia un nou alcalde socialista, Alfredo Vega, perquè no hi havia alternativa. PDCat i ERC van ser incapaços de teixir una aliança amb els comuns, tot i el context, amb el terrassenc Josep Rull a la presó. I si el 21-D el PSC és la primera força a Terrassa?

L'efecteTerrassa ens pot donar pistes de com s'està teixint la "solució Iceta".

dimecres, de novembre 01, 2017

El procés, el poder i les lliçons de la revolta de 1640.

"El millor profeta del futur és el passat"
Lord Byron

Segons Jaume Vicens Vives, amb el poder -representat pel minotaure- "hi ha pobles que hi estan familiaritzats, altres que no saben com fer-s'hi" i "aquest darrer és el cas històric de Catalunya". En la seva interpretació històrica -que comparteixo- els catalans patim "una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques". No manquen raons històriques que ho expliquen, segons Vicens: després d'haver construït un imperi en l'època medieval  "els catalans teníem una llarga experiència del poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem". I anàrem fent, durant els segles XVI i XVII, amb un notable grau de sobirania però havent perdut ja totes les palanques del poder.

Segons Vicens amb les seves institucions pròpies, que exercien de "pantalles" en relació al poder central i "n'interceptaven l'accés", "els catalans es gronxaven en la més absoluta ignorància de l'Estat i dels ressorts del poder", "esporuguits davant l'Estat llunyà, però satisfets amb les engrunes de la menjadora que són les grans institucions catalanes"

Però com ens recorda també Vicens Vives "la història no perdona ni un instant de retard, i quan hom se n'oblida, retorna amb força. I a Catalunya ho féu sota la forma de l'Estat de Felip V i la Nova Planta". No vam voler exercir el poder, però la història té les seves pròpies lleis i el poder s'exercí sobre nostre amb tota la seva cruesa. Això és el que ens va passar als segles XVI i XVII, els segles de la decadència, en què manteníem formalment l'autogovern a través de les nostres institucions, un notable grau de sobirania -també fiscal evidentment- però ja no teníem cap mena de poder real. Ens pot tornar a passar ara el mateix?

Els catalans hem tingut sempre -o com a mínim, des del segle XV- una relació distant amb el poder. Hem volgut sempre un bon monarca, que regnés però no governés, que ens deixés fer. El pactisme català d'abans del 1714 es transformà en el catalanisme de finals del segle XIX que ha perviscut fins als nostres dies com a "voluntat d'autogovern", tant en el catalanisme conservador com en el catalanisme d'esquerres.  Ni un ni l'altre han tingut veritable "voluntat de poder". Han volgut governar el país, però pactant amb el poder sobirà que manava a Madrid: fos aquest el monarca o unes Corts elegides democràticament. El Conde de Romanones, el gran "hacedor" de majories parlamentàries durant l'època de la Restauració ho van entendre perfectament a la segona dècada del segle XX, quan es posà en marxa la Mancomunitat: "ahora ya entiendo en qué consiste el catalanismo: en que les dejemos hacer!" va dir en una visita a Catalunya quan Prat de la Riba li mostrava la recentment estrenada Escola Industrial...

Durant tot el segle XX hem buscat el mateix: autogovern sota la Corona, o sota la Constitució. Una institució de govern catalana, la Generalitat, vinculada directament al poder central, amb qui poder negociar bilateralment i sota l'empara monàrquica i/o constitucional, un "pactisme" contemporani.  De fet, no és això el que en el fons buscaven els partidaris del "dret a decidir" i l'Estat propi que no eren obertament independentistes? No era això el que buscava el President Mas? Pactar, pactar i pactar. 

Mai els catalans hem exercit veritablement el poder i, fins i tot quan l'hem tingut a les nostre mans -com després de la revolta de 1640- ens hem apressat a buscar un nou sobirà amb el qual "pactar": en aquell cas, el rei de França. Catalunya, però, mai no va tenir la voluntat d'exercir el poder convertint-se en una república aristocràtica a l'estil venecià -com hagués pogut ser el cas al s.XV- ni mantenint la independència de la república proclamada per Pau Claris l'any 1640.  És potser això el que volíem fer ara, buscant "l'empara" de la Unió Europea?

Les lliçons de la revolta de 1640

La revolta catalana del segle XVII va ser un procés subversiu molt complex però ens pot servir per aportar llum a la situació actual. Segons Vicens Vives, "la revolució catalana del segle XVII fou un espectacle d'un extrem confusionisme: guerra patriòtica, guerra civil i revolució social, lluita internacional" que tingué com a conseqüència que "la política catalana anà a la deriva durant vint anys."

Al segle XVII els catalans vam intentar mantenir els nostres furs, les nostres regles basades en el pactisme. Volíem ser sobirans i vam descobrir amb duresa com les gastava el poder de veritat, el poder dels monarques absoluts. I llavors, vam dir prou: "Abans d'arribar a la catàstrofe, la burgesia catalana intentà negociar" -explica Vicens- i "els pactistes feren un front comú, en el qual la ciutat de Barcelona, amb els seus gremis, prengué un lloc d'avantguarda" (us sona?) "però la política del moviment la traçaren els canonges i els cavallers d'Urgell", avui diríem "l'agit-prop independentista i els alcaldes de l'AMI".

La revolta de 1640 va acabar amb la independència en relació a Espanya però ens vam llançar a les mans dels reis francesos, creient que hi trobaríem protecció. L'aventura amb prou feines va durar una dècada i aviat els catalans van considerar que, mal per mal, millor tornar a pactar amb el rei d'Espanya.

Per què? Doncs potser perquè el que els catalans criticaven de la monarquia espanyola era una característica compartida amb les altres grans monarquies europees. Per tant, la frustració amb França fou la mateixa que s'havia produït amb Espanya, però pitjor, en la mesura que les esperances dipositades van fer la decepció encara més gran.

L'status institucional que demanàvem els catalans anava contra el signe dels temps. Potser com ara, reclamant una sobirania nacional que ràpidament ens decebria en descobrir que es mana tant o més des de Brussel·les del que es mana des de Madrid. Amb Estat propi potser descobriríem que el control dels pressupostos nacionals per part de la Comissió Europea és tant o més estricte del que exerceix el govern espanyol sobre els governs autonòmics. Ara, com al s.XVII, el que critiquem de l'Estat espanyol és característica comuna de l'Europa comunitària.

Així doncs, després de 12 anys de revolta, l'any 1652 els catalans tornàrem -quasi voluntàriament podríem dir- a la sobirania espanyola mantenint els nostres furs i constitucions. Però no poguérem evitar l'enorme influència econòmica i militar dels francesos al Principat després del Tractat dels Pirineus, el 1659, perquè els francesos no només es van  quedar amb el Rosselló i la Cerdanya, sinó que es van creure amb el dret d'envair-nos en dues ocasions a finals de segle. És a dir, no només vam tornar a Espanya sinó que vam quedar "atrapats" entre la "sobirania espanyola" i el "poder de França". És comprensible, doncs, que en esclatar el conflicte per la successió de la corona d'Espanya l'any 1701 anéssim contra els borbons francesos, perquè ja havíem après com les gastaven a l'altra banda dels Pirineus. Ens podria tornar a passar el mateix ara?

La independència avui només es podria obtenir si li interessés a alguna de les grans potències europees. A qui li interessa una Espanya debilitada i una Catalunya "satel·litzada"? Quid pro dest? Aquest mes d'octubre de 2017 ja hem vist que no interessa a ningú,ni tan sols a Rússia, encara que la causa catalana li serveixi per fer agit-prop.

El "poder europeu" no està interessat en la independència de Catalunya, ni ho estarà. I els catalans, després de l'aventurisme del Govern Puigdemont -que ha arribat a l'esperpent amb l'escapada a Brussel·les- acabarem tornant capcots a recuperar el nostre espai dins l'ordre constitucional espanyol, com vam fer el 1652, quan Felip IV va fer la pau amb els catalans.  Ens van tornar les nostres institucions de govern i vam seguir a Espanya com si res hagués passat, 40 anys més, fins que la successió del rei Carles II va tornar a obrir la caixa dels trons.

Ara bé, com va escriure Vicens Vives a Notícia de Catalunya "tot plegat hauria estat com un pas còmic, si la revolució del 1640 no hagués fet covar un recel fonamentat entre catalans i castellans i no hagués establert una divisòria entre dues menes de catalanitat: la patriòtica i la col·laboracionista."

dissabte, d’octubre 28, 2017

Els catalans i el poder


Una de les principals característiques de la catalanitat, tant en l'opinió de Josep Ferrater Mora com de Vicens Vives és la "continuïtat", o la "voluntat d'ésser". És  a dir, la voluntat de perviure a través del temps, de donar continuïtat a la nació, d'enllaçar una generació amb una altra. La "voluntat d'ésser" seria el nostre "mòbil primari", el "primer ressort de la psicologia catalana".

I això és bastant cert. Els catalans hem sigut sempre el que hem volgut ser. Fins i tot, en els temps més durs. Vam patir la dictadura de Primo de Rivera, que va posar fi a la Mancomunitat, però els catalans vam organitzar amb èxit l'Exposició Universal de 1929 a Barcelona, vam començar la construcció del Metro, i vam seguir construint un entramat associatiu i polític que ens va permetre forçar l'adveniment de la República, autogovernar-nos a través de la Generalitat i participar de forma decisiva en la majoria de governs de la segona República Espanyola. També sota la dictadura franquista, els catalans vam seguir el nostre camí. Tot i les adversitats, la "voluntat d'ésser" va triomfar, tant en l'àmbit econòmic com en l'àmbit polític i cultural. Els catalans vam liderar el creixement econòmic del país, amb grans empreses catalanes i noves infraestructures, alhora que refèiem el teixit cultural i organitzàvem unes elits polítiques que ens van permetre restablir l'autogovern i participar decisivament en la transició política espanyola a partir de 1977.

Els catalans tenim, doncs, de forma inqüestionable "voluntat d'èsser". Però tenim "voluntat de poder"? O més aviat ens hem caracteritzat per una forta "voluntat d'ésser" que s'ha encaminat a "pactar" amb el poder? Per sobreviure n'hi ha prou amb la "voluntat d'èsser", com ha demostrat abastament el poble jueu. Però per tenir capacitat d'influència i de regir el propi destí, cal "voluntat de poder". La necessiten els líders i els partits polítics, així com les classes i grups socials -siguin majoritaris o minoritaris- que aspiren a governar un país. I també la necessiten els pobles que volen ser sobirans. Però els catalans hi estem poc avesats al poder. Fins i tot ens costa definir-lo.

De fet, si consultem un diccionari anglès descobrirem que  el poder és "la capacitat per fer coses" o més concretament "l'habilitat per aconseguir els resultats que un vol". 

També en castellà, la primera accepció del Diccionari de la Real Academia Española és "tener expedita la capacidad o potencia de hacer algo". Veiem que els espanyols vinculen el poder a la "capacidad expedita y a la potencia". Tota una declaració d'intencions.

En canvi, si mirem el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans trobem una definició menys clara:  "Facultat que posa en estat de fer alguna cosa". Ens diu "alguna cosa" com si no fos tan important aquesta "facultat", que a més no descriu com a "capacitat", que és un terme més clar i contundent. És més, el primer exemple de la definició ens diu "Usar algú malament del seu poder", com si això del poder fos una mala cosa. Però no només això. Si busquem les accepcions de "poder" no és fins a la cinquena i última que trobem la definició de "poder" vinculada a l'Estat:  "Autoritat de qui governa l’Estat. Conquerir el poder. Arribar al poder. Conservar, abandonar, el poder.", tot i que ràpidament ens torna a vincular el poder amb una mena de poder "Conjunt de forces de l'Estat. Poder militar" i no és fins a la darrera ratlla que trobem una definició vinculada a l'administració pública "Conjunt de funcions de l’Administració pública amb vista a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l’administració del benestar públic i a sostenir l’ordre públic. Poder legislatiu, executiu, judicial". Tindrà raó Vicens Vives que els catalans no hi estem avesats al poder?

Els catalans parlem poc del poder, com si no en tinguéssim. I en parlem malament, com si fos una cosa dolenta, que no casa bé amb el nostre tarannà. Un llibre publicat per l'Hèctor López Bofill a l'inici del procés, es referia als "Poders catalans que frenen la independència". És a dir, que els poders -fins i tot si són catalans- són dolents perquè "frenen la independència". En cap moment del llibre es fa referència a d'altres "poders catalans" que puguin resultar més positius, per al país, o per la causa independentista. Cap ni un. Ni tan sols l'anomenat "quart poder",  els mitjans de comunicació, que a Catalunya han jugat i juguen un paper molt rellevant en el procés de "construcció nacional" i ara de "transició nacional".

Per López Bofill, els "poders" estan vinculats als que es creuen "els amos" del país, als "personatges del sector dels negocis", com si això de fer negoci també fos contrari a la catalanitat. El poder, per tant, està vinculat als "opressors", als "usurpadors" i als seus còmplices, als "catalans de Franco", fins al punt que López Bofill afirma que la seva tesi principal és que "l'estructura de poder de la Catalunya actual es va forjar el 26 de gener del 1939", data d'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Punt i final. Com si aquest país no tingués una història prèvia, com si La Caixa i la resta de Caixes d'Estalvis del país, o el Banc de Sabadell, no s'haguessin fundat a principis del segle XX, com si Catalana de Gas i Aigües de Barcelona no existissin abans de la guerra. Com si les grans famílies de la burgesia catalana començant pels Godó -que també cita- no provinguessin de la llarga saga d'industrials i polítics del segle XIX. Amb aquest argumentari, a qui li pot estranyar que quan s'ha volgut declarar la independència, la majoria d'aquestes empreses hagin marxat?

Però López Bofill no només fa trampa en la definició dels poders catalans, si no que es proposa "laminar" aquests poders. En la seva opinió, la laminació d'aquests poders "és un objectiu prioritari per al procés d'emancipació nacional" de manera que conclou que no es pot fer camí amb aquests poders catalans "ni que això sigui a costa d'enfonsar una possible font de riquesa que podria ajudar a construir el benestar del nou Estat català". És a dir, no només es proposa destruir els elements de poder econòmic que tenim com a país, sinó que afirma obertament que prefereix ser més pobre, renunciar a la riquesa que ens aporta aquest poder econòmic, per tal d'assolir la independència. Quina classe d'independentisme és aquest? De debò que estem disposats a ser més pobres per ser més independents? És aquesta mena de pensament el que ens ha portat a la situació que vivim l'octubre de 2017...

En resum, potser segueix tenint raó Vicens Vives quan deia que els catalans no hi estem avesats al poder. Perquè en aquest nostre estimat país sembla que els que menys hi estan avesats són, precisament, els independentistes. Però com es construeix un "nou Estat" sense instruments de poder? Ni ells ho saben. I per això la declaració d'independència del 27 d'octubre no tindrà cap recorregut. Sense voluntat de poder, sense instruments de poder, no es pot construir cap Estat. 

divendres, d’octubre 27, 2017

Del seny al "tot o res"

Segons Jordi Pérez i Ballestar, citat per Jaume Vicens Vives a "Notícia de Catalunya", "les quatre possibilitats de l'actitud típicament catalana davant la realitat" són: el seny, l'embadaliment, la rebentada i el tot o res.

El seny, "el just capteniment", "adquirit a través de la possessió d'una terra aspra i de la perfecció de l'eina en el treball", és "una tendència al compromís, amb perill de derivar cap al cofoisme conformista". El català, segons Vicens Vives, "adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable"

A l'extrem oposat hi trobem "l'arrauxament": "ens deixem portar per la passió, sense sospesar les realitats ni mesurar-ne les conseqüències (...) el nostre sentit d'ironia falla, sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental" fent de l'arrauxament "la base psicològica del tot o res". "Les rauxes, però, són transitòries (...) després de la riuada, canalitzem les aigües i refem els horts".

Què podem dir, però, de l'embadaliment? L'embadaliment és la sorpresa davant allò que no podem copsar, que se'ns escapa.

"Si el nou món ens plau, quedem captivats per la imatge mental que desvetlla. Estem encisats." "Seguim amb entusiasme i delit darrere les banderes de l'encís (...) Traiem forces de flaquesa i ens fem admirar de tothom per la força de les nostres mobilitzacions col·lectives. I així marxem endavant, irresistibles, eufòrics, capaços d'abastar la lluna. Ens fem valer i ens inflem amb un orgull ingenu i sa. En aquests instants ens sentim els millors homes del món" 

"Quan la realitat ens desplau, sorgeixen l'enyor i la rebentada". L'enyor d'allò que ens va captivar i que ara ens manca (L'Espanya que ens entenia), ens porta a refugiar-nos en allò més proper i conegut, generant "entusiasmes incomprensibles vers les coses més menudes o impensades". A mesura que aquest "enyor" es converteix en "flamarada" fa possible "la crítica humiliadora de la rebentada", "la manifestació de la desconfiança contra l'engany". La seva primera expressió en aquesta darrera etapa va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010. Totes les grans manifestacions posteriors són conseqüència d'aquella.

L'enyorança i la rebentada ens porten al "deseiximent", a "dir prou!". Segons Vicens Vives "podríem bastir una teoria sobre la influència del prou! en la nostra història (...) quan ens hem tancat de banda, no ha estat possible de fer-nos avançar ni recular". Aquest moment de "deseiximent" ha preparat el terreny a l'actitud del "tot o res" però el més greu -segons l'autor gironí- és que "generalment hem dit prou! en el moment pitjor, quan la conjuntura ens era desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la nostra força o de la nostra raó." És a dir, triem el pitjor moment per dir prou. No aprofitem les oportunitats quan venen, creient que podem crear l'oportunitat tots sols.


Vicens Vives deia que no podíem dir "som així i sempre serem així" però proposava com a remei l'ensenyament i la qualitat de la informació "perquè la informació dóna sentit de la responsabilitat, i aquest és el millor antídot contra l'embadaliment i la rebentada". 

Vicens escrivia això molt abans de l'existència de les xarxes socials, i fins i tot abans de l'era de la televisió. És a dir, abans de descobrir que l'era de la informació no ha fet altra cosa que reforçar les tendències de la psicologia col·lectiva, enlloc de moderar-les

divendres, de febrer 03, 2017

El fin de la gran coalición en el Parlamento Europeo

La reciente elección del presidente del Parlamento europeo, por primera vez sin acuerdo previo entre los grupos popular y socialista, ha puesto de manifiesto la correlación de fuerzas realmente existente entre derecha e izquierda en el Parlamento y en el conjunto de la Unión. Y puede significar, según señalaron los líderes de los dos principales grupos políticos, “el fin de la gran coalición”.

La realidad política del Parlamento Europeo es que los tres grupos de izquierda –socialista, izquierda  unida europea y verdes- suman solo 292 diputados en el parlamento, menos del 40% del total, frente a los 358 diputados que suman populares, liberales y conservadores, más de un 47% del conjunto de eurodiputados, a los que cabría añadir los 40 diputados del grupo de la Europa de las Naciones que lidera el Frente Nacional francés y la mayoría de los 42 diputados del grupo  “Europa de la libertad”, que lidera el UKIP.

Esta correlación de fuerzas, surgida de las elecciones europeas de 2014, no es nueva. Al contrario, se mantiene prácticamente inalterable desde 2004, cuando se  incorporaron a la Unión 10 nuevos estados miembros de la Europa central y oriental, y empezaron a crecer las opciones políticas euroescépticas y eurófobas en Francia y el Reino Unido.





                Fuente: Elaboración propia a partir de los datos del Parlamento Europeo

En los últimos 5 años, la audacia del presidente Martin Schulz, que utilizó hábilmente su cargo para defender una agenda progresista en la Unión, nos hizo olvidar esta realidad bajo el manto de la 'gran coalición' liderada por un socialista. Pero tras su marcha, y las críticas de sus contrincantes al uso partidista de la presidencia, la realidad de la mayoría liberal-conservadora se ha puesto en evidencia.

El pacto entre el grupo popular, liderado por el dirigente de la CDU Manfred Weber y el grupo liberal, liderado por Guy Verhofstadt, en la víspera de la votación, puso de manifiesto que el centro-derecha europeo suma casi tantos diputados (285) como el conjunto de la izquierda, y que es capaz de forjar alianzas a su derecha. El nuevo presidente del Parlamento, Antonio Tajani, fue elegido con 351 votos favorables gracias al decisivo apoyo del grupo  de los conservadores y reformistas, el tercer grupo de la cámara con 73 escaños, evidenciando que puede haber  una alternativa parlamentaria de derechas a la gran coalición entre populares y socialistas.

Por el contrario, el candidato socialista a la presidencia, Gianni Pittella, fue incapaz de obtener apoyos más allá de los tres grupos de izquierdas, e incluso obtuvo 10 votos menos (282) que la suma de sus diputados en la decisiva votación final, poniendo de manifiesto que la izquierda en el Parlamento se encuentra en una posición claramente minoritaria.
El tercer espacio del parlamento, formado por los 82 diputados de los partidos eurófobos de los dos grupos minoritarios, en coherencia con sus posiciones políticas, no apoyó a ninguno de los dos candidatos en una votación final que registró 80 abstenciones.

¿Qué consecuencias puede tener esta nueva coalición entre populares, liberales y conservadores? El pacto entre el grupo popular y el grupo liberal, se presentó como un acuerdo pro-europeo abierto a otros grupos políticos con voluntad de profundizar en la construcción europea, pero la realidad fue que Tajani fue elegido en la cuarta y definitiva votación con los votos de los conservadores británicos que ejecutaran la salida del Reino Unido de la UE, del partido “Ley y Justicia”, que está implementando en Polonia una agenda claramente involucionista en relación a los derechos y libertades fundamentales, la independencia judicial y el imperio de la ley en su país, además de mantener un discurso claramente euroescéptico, y del partido  Alternativa para Alemania, fuerza emergente con un discurso xenófobo y contrario a la Unión Económica y Monetaria.

En estas circunstancias, y debiendo su presidencia a dichas fuerzas políticas, parece difícil que el nuevo presidente del Parlamento Europeo pueda tener una actitud positiva frente a las demandas de activar los protocolos de la UE para defender las libertades fundamentales y la separación de poderes en Polonia y proteja los intereses generales de la Unión en la negociación del Brexit. Quizás es eso lo que tiene en mente el nuevo presidente cuando afirma que “será el presidente de todos y no pretenderá ser un primer ministro de la Unión Europea”, en velada crítica a Schulz, puesto que, en su opinión “no es tarea del Presidente del Parlamento impulsar una agenda política”.


Sin embargo, cabe preguntarse si los grupos socialista y liberal hubieran podido actuar de otra manera. ¿Era posible una coalición alternativa entre los socialistas y los grupos a su izquierda con los liberales? Los números indican que sí, puesto que estos cuatro grupos políticos suman 360 diputados y, por el contrario, la suma de populares y conservadores no llega a los 300.  Que este pacto entre la izquierda y los liberales no fuera posible, ni prácticamente explorado, es un indicador claro de las dificultades para construir mayorías alternativas desde la izquierda. De modo que la principal lección que cabe extraer del proceso de elección del nuevo presidente del Parlamento Europeo no es distinta a la que pudimos extraer de los debates de investidura de 2016 en España: ante un escenario con una derecha mayoritaria y una izquierda minoritaria, sólo la unión entre la izquierda y los liberales puede alumbrar una alternativa viable al dominio conservador.